No hi ha dubte que Donald Trump ha revolucionat l’escena política mundial. Ni els més agosarats, tanmateix, preveien que la sacsejada fos de tal magnitud i de tanta intensitat, però és evident que el retorn del magnat novaiorquès a la Casa Blanca marcarà un abans i un després en el terreny de joc de les relacions internacionals. Tot i així, a l’actual president dels Estats Units no se’l pot agafar al peu de la lletra: cal interpretar què vol dir amb propostes que d’entrada tenen l’aparença d’atzagaiades de l’alçada d’un campanar, cal saber llegir què hi ha darrere de teòriques i suposades extravagàncies, cal desxifrar en què consisteixen ocurrències que sonen tan estranyes que per aquest mateix motiu semblen impossibles d’implementar. I amb tot plegat fa tot l’efecte que, si més no de moment, a Europa —o més ben dit, a la Unió Europea (UE)— l’ha agafat ben bé a contrapeu.

Quan Donald Trump aplica aranzels del 25% a les importacions de Mèxic i el Canadà, el que en realitat vol és que els dos països limítrofs pel sud i pel nord, respectivament, amb els Estats Units augmentin i endureixin la vigilància a les fronteres per evitar l’entrada de drogues i d’immigrants il·legals, com així es van afanyar a fer per aconseguir que els gravàmens quedessin temporalment en suspens i poder-los renegociar. Quan anuncia que buidarà la Franja de Gaza de palestins per crear un ressort turístic de superluxe, el que vol és que els països àrabs del Pròxim Orient s’impliquin d’una vegada en l’eliminació de Hamàs i de totes les faccions terroristes propalestines per reconstruir un territori que pugui viure en pau amb el veí Israel, i de moment Jordània, Egipte o, entre d’altres, l’Aràbia Saudita, n’han pres bona nota. Quan parla amb Vladímir Putin i Volodímir Zelenski per acabar la guerra d’Ucraïna, el que vol és cobrar-se la milionada de dòlars que els Estats Units hi han invertit per finançar la conflagració armada amb Rússia mitjançant l’explotació de les anomenades terres rares —conjunt de disset elements químics i metalls que són algunes de les primeres matèries estratègiques de l’economia mundial— que posseeix el país de l’Europa de l’Est, que alhora, tot i quedar-li vetada l’entrada a l’OTAN, seria la millor garantia contra futures invasions del gegant rus, perquè si es produïssin atemptarien contra interessos nord-americans.

A diferència dels seus predecessors, la novetat en el cas de l’inquilí actual de la Casa Blanca és que en aquests i en altres escenaris internacionals que es dibuixaran a partir d’ara no compta per a res amb la UE. Davant d’un gir així, aquesta ha alçat el dit per protestar i mirar de tenir algun protagonisme, però ara com ara la nova administració de Donald Trump no sembla disposada a donar-li’n gens, més enllà del que haurà de tenir en relació amb la guerra d’Ucraïna pel simple fet de ser un país que geogràficament forma part d’Europa. Fora d’això, quina confiança pot tenir el 47è president dels Estats Units en un club d’Estats que al llarg dels tres anys que fa que dura el conflicte bèl·lic s’ha dedicat a atiar-lo i ha tractat un dels bàndols, Rússia, amb la mateixa humiliació amb què tan erròniament els guanyadors de la Primera Guerra Mundial van tractar la vençuda Alemanya i que va estar en l’origen de la Segona Guerra Mundial? Quina credibilitat li pot merèixer una UE que des de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre del 2023 a Israel ha jugat la carta palestina i alguns dels seus membres han fet, fins i tot descaradament, el joc a l’organització terrorista?  

La UE té molts problemes interns i segur que no els resoldrà buscant l’enfrontament amb la que encara és la primera potència mundial en tots els sentits

Fa temps que el paper de la UE, i per extensió el d’Europa en general, a la geopolítica internacional és el de la trista figura i res no indica —per moltes cimeres que a correcuita es dediqui a convocar Emmanuel Macron— que la situació hagi de canviar. El nou ordre mundial que es prefigura arran de la segona i última estada del magnat novaiorquès a la Casa Blanca —la primera va ser entre el 2017 i el 2021— tot apunta que pivotarà, òbviament, al voltant dels Estats Units, però també de la Xina —amb qui la pugna aranzelària promet ser més aviat una guerra comercial de baixa intensitat— i de Rússia, i en aquest nou ordre la UE no hi pinta res. Donald Trump, com s’ha vist els primers dies de mandat, no té Europa en gaire bon concepte i la veu més aviat com una competidora deslleial que no pas com una aliada fidel —per això la voluntat d’imposar-li aranzels com a qualsevol altre—, i en aquest context és més que dubtós que la política de plantar-li cara, amenaçar-lo amb represàlies de tota mena i donar-li lliçons de ves a saber quantes coses amb què han reaccionat els principals dirigents europeus serveixi per apropar posicions, més aviat tot el contrari.

Després d’anys i anys d’exercir un paper absolutament irrellevant en política internacional, que han coincidit curiosament amb els del mandat de Josep Borrell com a Alt Representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat entre el 2019 i el 2024, i durant els quals ha arribat sempre tard i malament a tots els conflictes plantejats, pretendre de cop i volta aparèixer com un actor rellevant en l’escena geopolítica mundial sembla més aviat un acudit. La UE és un club d’Estats, la major part dels quals viuen subsidiats per la resta, que mai no ha tingut una política única, i com més gran s’ha anat fent menys. Tampoc en el terreny de la defensa, en què han estat sempre els Estats Units els que històricament han hagut de treure-li les castanyes del foc. Però Donald Trump ha dit que prou, que s’havia acabat, que estava fart de ser el principal contribuent de l’OTAN mentre els altres s’ho miraven, i que si Europa vol realment una política de defensa pròpia i unificada que se la pagui.

La UE té molts problemes interns —entre els quals el d’una immigració absolutament desmesurada i descontrolada— i segur que no els resoldrà buscant l’enfrontament amb la que encara és la primera potència mundial en tots els sentits i que tant forma part del bloc occidental com ho fa el Vell Continent. Aquest és un lligam, en tot cas, que cap de les dues parts no pot passar per alt. Com de desubicada es troba en aquest sentit la vella Europa perquè el vicepresident nord-americà, J. D. Vance, li hagi hagut de retreure a la cara —durant la Conferència de Seguretat celebrada a Múnic el cap de setmana— la “deriva autoritària” empresa arran de la “pèrdua dels valors que tradicionalment havia compartit amb els Estats Units”, en referència al “retrocés en què es troba la llibertat d’expressió” i la democràcia mateixa a causa del fet que “molts països estan suprimint i cancel·lant amb cordons sanitaris les visions polítiques alternatives” que creixen sobretot a recer justament de la mala política duta a terme en matèria d’immigració.

Per al número dos de Donald Trump, aquest capteniment de la classe dirigent europea contrari a la defensa de la llibertat d’expressió i que persegueix els missatges discrepants “aïlla milions d’electors”. I té tota la raó, aquest és el sentiment de cada vegada més ciutadans d’Europa que no se senten representats per les institucions d’una UE fallida. Una UE a la qual no li serà fàcil sortir de la irrellevància en què fa temps que es troba i que continuarà fent el paper de la trista figura si es limita a assenyalar, des de la superioritat moral que està convençuda que li atorga la nefanda política woke que ha abraçat, que l’inquilí de la Casa Blanca és d’extrema dreta. La cosa no va d’això, el problema no es resol així, és no entendre res. Si aquest és l’únic recurs de què disposa per fer-li front, el futur que, parafrasejant Salvador Espriu, espera a aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada Europa és el de quedar oblidada en un racó de la història.