Em sap greu escriure aquest article, però diversos casos recents m’hi porten, i és que és un tema que ja no podem defugir més. Si en un article anterior vaig parlar del mal que ens fa la burocràcia, hi ha un altre aspecte que frena l’activitat econòmica, cultural, patrimonial, de la construcció d’infraestructures, de les comunicacions, de l’energia, de la sequera..., i és la quantitat d’anàlisis i estudis que es fan, per acabar no prenent cap decisió. Tenim una classe política, en general, massa pendent de les xarxes socials, de les manifestacions de grupuscles poc representatius, del què diran o de no semblar prou modernets (entenent per modernet no voler semblar antiquat respecte dels temes del moment, com ara l’ecologisme, les diverses proteccions a col·lectius en suposada difícil situació o en vies d’extinció, etc.).
La democràcia representativa, aquella que s’expressa a les urnes en funció de les nostres preferències respecte d’un programa d’acció, es veu contrarestada per una mena de democràcia directa, que, independentment de les decisions del conjunt dels electors, és capaç de bloquejar projectes o accions, en funció de l’ús d’elements de pressió, que poden incloure l’ús de la violència, i de violències n’hi ha de molts tipus. Aquest acovardiment davant d’aquests grups de pressió organitzats fa que la democràcia representativa reculi, i que els extrems que desitgen emprar-la per fer-la saltar pels aires, vagin guanyant força i protagonisme. Vegi’s el cas de França, per exemple.
Es multipliquen als nostres municipis consells i consellets participatius dels quals s’ignoren els objectius i com s’articulen amb els plens municipals electes, i que són copats per minories actives que s’organitzen per defensar causes pròpies o que afecten una part del cos social.
Aquesta falsa capa de pintura participativa fa que tot s’hagi d’analitzar deu mil vegades, i que sigui molt difícil avançar en la resolució de temes que porten anys i panys encallats. I això pot afectar la creació de sòl industrial, inversions necessàries però poc vistoses o d’afectació a futur, qualsevol tema relacionat amb la generació d’energia, construcció de vies de comunicació, infraestructures de mobilitat llargament esperades i del tot necessàries, etc. I sempre hi ha un motiu “noble” per fer-ho: la protecció de ves a saber quin tipus de fauna (encara que els animals objecte de preservació ja no hi siguin), la preservació del paisatge (com si no l’haguéssim modificat durant segles), la protecció d’uns habitatges (construïts en terrenys no aptes), etc.
Arriba un dia que cal que es prenguin decisions, actuant amb consciència i quedant a expenses de les reaccions que puguin provocar
Vull dir amb això que el dret a la protesta no és legítim? Que no s’han de donar explicacions sobre els projectes que es volen fer? No, ben al contrari, però no podem arribar a la paràlisi per l’anàlisi.
Hi ha vegades que de tant marejar la perdiu, aquesta desisteix i se’n va. Donem tantes voltes als temes, ho fem tot tan complicat, busquem l’opinió de tothom (amb fonament o sense) com si tothom fos expert, volem quedar bé amb tothom, i, sobretot, no volem perdre vots, que el resultat final és que ningú pren decisions, ni s’atreveix a fer-ho, per por de no ser prou popular, de no passar per ser prou modern, o de guardar el sac ben lligat de cara a unes properes eleccions.
On ha quedat la visió de futur a mitjà i llarg termini? On han quedat els plans ambiciosos que suposaven salts qualitatius en la vida dels ciutadans? On ha quedat el coratge per prendre decisions, si estan fonamentades, per impopulars que siguin?
És cert que hom pot contrarestar aquests arguments esmentant la llarga llista de casos de corrupció, de connivències amb agents privats poc escrupolosos, de manca de control, d’arbitrarietats en les concessions o permisos, etc., però allò que vull posar en relleu és que, teòricament, ens hem dotat d’antídots contra aquests mals. Tenim lleis de transparència, codis ètics i deontològics, l’escrutini permanent a través de les xarxes, el paper de la premsa... N’hi hauria d’haver prou, però si no fos el cas, el remei no és la dilució de responsabilitats, la demora en prendre les decisions, amagar-se darrere consells de ciutat, comitès d’estudi, comissions d’avaluació, sufragis participatius (on participa menys del 5% de l’electorat)... Arriba un dia que cal que es prenguin decisions, actuant amb consciència i quedant a expenses de les reaccions que puguin provocar.
No es pot confondre el sistema democràtic amb un happening permanent, on es fa veure que s’escolta tothom, però on aquesta expressió popular és acaparada per minories organitzades, i on, a força d’analitzar, parlar i donar tombs, els temes continuen a l’aigüera. I aquí pau i després glòria... però Europa reculant.