La setmana passada vaig anunciar que en aquesta columna, la darrera de la temporada, els plantejaria com crec que Junts hauria d’encarar la negociació de la investidura amb el PSOE, donant per descomptat que amb el PP, que s’acompanya de Vox, no es pot negociar res. Ni la presidència del Congrés dels Diputats, que és, deixem-ho clar, una opció aritmèticament possible. Si els de Junts s’hi atrevissin, l’estrident redoblar de tambors “antifeixistes” se sentiria tan alt que distorsionaria l’estratègia dels de Puigdemont. Per tant, el millor serà que Junts pacti amb el PSOE votar a favor de Meritxell Batet perquè renovi la trona de presidenta del Congrés a canvi de facilitar-los la constitució d’un grup parlamentari propi i l’ús de les llengües nacionals a les cambres espanyoles. Tenir grup parlamentari no és tan sols una qüestió de recursos —que ho és, no ens enganyem, 30.346,72 euros mensuals, més una aportació variable segons el nombre de diputats—, sinó de visibilitat i, sobretot de singularitat, ja que no cal compartir les intervencions amb altres partits i es pot tenir representació assegurada en totes les comissions i, també, a la junta de portaveus. És un contrasentit exigir que el PSOE reclami l’oficialitat del català a Europa si és incapaç de facilitar l’ús de les llengües cooficials a les Corts. Yolanda Díaz ja ho ha vist. Ara bé, caldria assegurar que un acord com aquest s’apliqués de veritat. De moment, el cert és que la proposta de reforma del reglament del Senat perquè el català, l’eusquera i el gallec tinguessin el mateix rang que el castellà s’ha encallat pel filibusterisme del PSOE, que ha impedit que prosperés cinquanta-nou vegades. Si t’enganyen tants cops, l’idiota ets tu. No es pot descartar que el PSOE, via Sumar, vulgui barrejar-ho tot, acord sobre la mesa del Congrés i la investidura, però Junts ho ha de descartar de ple, encara que Esquerra també hi aposti.
Només una vegada, i a contracor, dels de Junqueras van avenir-se a unir les forces per formar Junts pel Sí
Cal assumir que, a Madrid, hi ressonaran dues veus diferents de l’independentisme. Esquerra n’és una, i Junts n’és una altra. Tenen set i set diputats cadascú, els quals, desenganyem-nos, de moment no sumen catorze. Només una vegada, i a contracor, dels de Junqueras van avenir-se a unir les forces per formar Junts pel Sí. Esquerra ja ha ensenyat les cartes. Va fer-ho en un article col·lectiu, “Catorze vots en defensa de Catalunya”, signat per l’autoanomenat equip negociador republicà amb el PSOE (Oriol Junqueras, Marta Rovira, Marta Vilalta, Josep Maria Jové, Juli Fernández, Gabriel Rufián, Teresa Jordà i Sara Bailac). Entre els signataris també hi havia el president de la Generalitat, el MHP Pere Aragonès, qui, sincerament, hauria de tenir més sentit institucional, perquè ell és el president electe de Catalunya i no un mer militant d’un partit. Però com que en aquest país hem perdut el sentit institucional, l’única cosa bona que ens va aportar el MHP Josep Tarradellas, els presidents del país esdevenen vicaris d’algú altre o esdevenen senadors autonòmics. Aragonès no és el primer a caure en el parany, ja ho sabem. L’article dels d’Esquerra venia a dir que l’independentisme té ara una palanca de força que cal saber aprofitar. ¿Per què ara i no la passada legislatura, quan Esquerra va obtenir 13 diputats, la CUP 2 i Junts 8 (encara que al cap de poc en perdés 4 a mans del PDeCAT)? No serà que els embriaga el partidisme?
Què ha canviat, doncs? Que aquesta vegada és impossible repetir la majoria que va investir Pedro Sánchez el 2019. La suma no dona i Esquerra ja no té la clau de la investidura perquè va perdre-la fa temps. La unitat que Esquerra reclama a Junts és un engany, que reprodueixen els mitjans de comunicació afins per fer passar bou per bèstia grossa. Les exigències que Esquerra proposa que siguin reclamades pels 14 parlamentaris independentistes són pròpies de l’agenda d’una comissió bilateral de traspassos, però no tenen el calat polític que reclama l’electorat independentista després d’una dècada de lluita per l’autodeterminació. El que vota i el que s’absté, que és gairebé tan nombrós com el que encara confia en els partits independentistes actuals. Esquerra vol encolomar el mort a Junts si finalment es repeteixen les eleccions. Creu que així recuperarà l’electorat que ara s’ha decantat pel PSC. Esquerra es beneficia, si més no de moment, de la pregunta trampa que m’han fet unes quantes persones aquests dies: “cedirà Puigdemont?”. M’he limitat a respondre amablement que la pregunta estava feta des d’una perspectiva espanyola, ja que la pregunta correcta és una altra, si hom pensa com un independentista: “què cedirà Pedro Sánchez per ser investit?”. En el pla nacional i no pas competencial. El catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo, que el 2015 defensava que “no hay que reformar la Constitución, hay que volarla” a La reforma constitucional inviable (Los libros de la Catarata), fa uns dies ha assenyalat com fer-ho. “Si anem a noves eleccions —ha declarat en una entrevista—, crec que parlem d’una cosa molt més perillosa per a la supervivència de la constitució i el sistema polític del 78”. No és aquest un dels objectius de l’independentisme?
L’autodeterminació, el dret a decidir, o el nom que se li vulgui posar a la cosa, és el mínim que ha d’exigir un independentista.
El voluntarisme en política és un error. La bona voluntat no pot prevaldre sobre l’intel·lecte. I el primer principi de realitat és assumir que Esquerra i Junts fa temps que no concorden pràcticament en res. Alguns dels articulistes de l’entorn d’Esquerra, especialment els del sector de negocis, ironitzen sobre si Junts sabrà explicar d’una vegada què vol dir “confrontació intel·ligent”. Es refereixen a com s'aplica a la investidura d’un president del govern espanyol. Aquests burletes obvien que Sánchez es va aliar amb el PP per aplicar el 155, que ha perseguit els activistes independentistes, siguin 200 o 4.000 (Esquerra només va negociar l’indult dels 9 vips) i que es vanta d’haver acabat amb l’independentisme. Només fa quatre dies que es va tornar a aliar amb el PP per impedir que Xavier Trias (el més tènue dels independentistes de Junts) accedís a l’alcaldia de Barcelona. La línia divisòria entre el PSOE i Junts no és ideològica, és nacional. Plantejar-ho d’una altra manera és una gran mentida, com també ho és que el PNB s’hagi convertit, de cop, simplement perquè Vox li impedeix aliar-se amb el PP, en un partit d’esquerra. Hi ha raonaments que ofenen la intel·ligència. Per tant, em sembla molt bé que el punt de partida de Junts per seure a negociar sigui reclamar l’amnistia i l’autodeterminació. El que no s’entendria és que reclamessin el reconeixement de la DUI, tenint present que ells mateixos no van saber mantenir-la el 27-O. Junts reclama l’amnistia perquè aquell dia es va perdre i l’estat va començar una persecució implacable de l’independentisme. Si no fos així no caldria parlar-ne. L’autodeterminació, el dret a decidir, o el nom que se li vulgui posar a la cosa, és el mínim que ha d’exigir un independentista. Una altra qüestió és com aconseguir-ho.
La política també està feta de gestos. És per això que si el PSOE vol negociar amb Junts, ja sap des d’on surten els avions cap a Waterloo. No dic que s’hi planti el candidat a president, Pedro Sánchez, però està clar que l’interlocutor de Puigdemont no pot ser un pelacanyes. He llegit que algú suggeria que aquest interlocutor fos José-Luis Rodríguez Zapatero. Seria una ironia de la història que aquest home esdevingués l’intermediari entre Sánchez i Puigdemont, perquè amb ell, amb el seu engany del 2006 sobre l’Estatut, van començar a volar els ponts entre Catalunya i Espanya. Els temps permeten esmenar errors del passat. En tot cas, Junts no ha de tenir pressa. Cal que sigui exigent i flexible alhora, que és el que recomana Artur Mas, no pas per desqualificar Junts, com ho han volgut presentar els fabricadors de fake-news, sinó per simple experiència política. El grau d’exigència l’estipula cadascú. La flexibilitat és el mètode per negociar. Artur Mas que, com molta gent, hauria volgut una posició comuna de l’independentisme, sap de què parla quan aconsella els de Junts que es reservin per al final de la negociació, quan la coalició del 2019 que va fer president Sánchez s’hagi tornat a posar d’acord: “[Junts] —ha declarat literalment Mas— ha de tenir l’última paraula. Sense temor a repetir eleccions per guanyar fermesa, però sense temeritat per buscar aquest escenari”. Paraules sàvies. Llançar-se contra un mur no és cap opció. Si Junts aconseguís en aquesta negociació un compromís per escrit per amnistiar tots els encausats del procés, estaríem més a prop o més lluny de la victòria? El traspàs integral de Rodalies a la Generalitat ens aproxima a l’autodeterminació? Diria que no, sobretot si, com ha passat fins ara, s’ha traspassat la competència sense la corresponent dotació pressupostària. Els governs espanyols “ens roben” per sistema. Quan l’autonomia és un decorat va en contra del benestar de les persones i de la independència.
Junts només es recuperarà electoralment si en aquesta negociació la seva paraula és creïble, no per a la premsa, sinó per als electors
Si algú té pressa per venir a un acord, més que no pas el PSOE i Junts, és Esquerra. L’habilitat de Sánchez després de la derrota a les municipals li ha permès salvar els mobles. Convocar eleccions va ser una bona treta. Com que té una visió molt a curt termini, Sánchez no va fer cas als que li recomanaven no pactar amb el PP l’alcaldia de Barcelona. Així va perdre l’oportunitat d’acabar amb Puigdemont, perquè el govern Trias-Maragall li ho hauria servit en safata. Aquella coalició de Junts i Esquerra també era un parany per al futur de l’independentisme, encara que la lloés tothom. L’aritmètica electoral ha donat a Carles Puigdemont una oportunitat d’or al cap d’un mes, quan tothom té fresc el pacte PSOE-Sumar-PP a Barcelona. Es diu que Puigdemont havia calculat d’una altra manera una possible negociació amb el PSOE, perquè li havien fet creure que el TGUE sentenciaria a favor seu, i no ha estat així. Servar la immunitat l’havia de reforçar. Sigui com sigui, Junts no pot tenir dues ànimes a l’hora de la negociació amb el PSOE. Els de Puigdemont han fet molts sacrificis i han perdut moltes quotes de poder per caure ara en el parany dels que només aspiren a destruir-los. Junts només es recuperarà electoralment si en aquesta negociació la seva paraula és creïble, no per a la premsa, sinó per als electors.
Que tinguin unes bones vacances. Ens retrobem a la tornada.