Sortint de la basílica de Montserrat, encara colpits per la bellesa i la intensitat de la celebració de l’inici del mil·lenari, rodejats per bisbes, abats, religiosos, empresaris, rectors, consellers, presidents i per tots els convidats que compartien la màgia de saber-nos còmplices d’un fet històric, uns quants membres de la comissió executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat buscàvem al pare Ignasi. Per la seva condició de majordom de Montserrat, el pare Ignasi Fosses representava el monestir en el Patronat i havia compartit amb nosaltres reunions i feina. Un dels regals inesperats d’aquest inici de celebració de Mil·lenari havia sigut el seu nomenament, un parell de dies abans, com a abat president de la institució que engloba tots els monestirs de la congregació Sublacense-Montecassino, la més important de l’orde benedictí. Té presència a vint-i-quatre països de cinc continents, i aplega 64 monestirs, amb prop de 1250 monjos. El nomenament era inesperat perquè el pare Ignasi no era abat, i tan alta responsabilitat, només en casos excepcionals, és atorgada per votació a un monjo que no és abat. Per això la comunitat el va haver d’anomenar abat precipitadament el mateix dia de la inauguració del Mil·lenari, tot just quaranta-vuit hores després de la seva elecció. Nosaltres volíem abraçar-lo abans que marxés cap a Roma, on l'esperen vuit anys de viatges per tot el món, ja que a més d'ocupar-se de representar a la institució davant de la Santa Seu, durant el seu mandat haurà de viatjar per tots els monestirs.
L’anhel universal de pau, d’esperança, de confiança en els altres i d’amor de Déu que ha anat irradiant el monestir des de la muntanya durant aquest darrer mil·lenni, seguirà perpetuant-se mentre homes com el pare Ignasi, un monjo entre molts altres, hi dediquin la seva vida
El seu nou càrrec era, per tots els qui el coneixem, un motiu de molta alegria. Segur que, en bona part, la seva elecció era un reconeixement i un regal dels altres abats a Montserrat. Però molt especialment, era un reconeixement a la seva vida exemplar com a monjo. I a la seva vocació de servei als altres, fent de metge, d’acompanyant espiritual, de mestre, o d’administrador. Dic això sabent que s’enfadarà una mica perquè no ha volgut cap mena de bombo, més enllà del litúrgic. En la seva afectuosa homilia d’entronització del pare Ignasi com a abat, l’abat de Montserrat, el pare Manel, va recordar que l’Ignasi, com bon liturgista, creu que si la litúrgia està ben feta, no calen més paraules. Va recordar que, per al pare Ignasi, aquest nomenament era una mistagògia, és a dir, el darrer període del procés d’iniciació a la vida cristiana. Ho traduiria per la darrera etapa del camí inacabat que emprenem els cristians quan, contra tota lògica, ens sabem en mans de Déu, i ens deixem portar pels esdeveniments imparables i incontrolables de la vida, mentre fem el que podem per estimar als altres. Espero haver-ho expressat bé, Ignasi! Crec que així és com et senties quan, per fi, et vam trobar i ens vas acollir amb un somriure i unes abraçades d’alegria i excitació per la nova aventura que et durà lluny de nosaltres per molt de temps. “T’enyorarem!” et deia una. “Jo també, m’ho he passat molt bé amb vosaltres”, ens responies. Suposo que totes les abraçades i tots els comentaris que vas rebre aquella nit, i que havies anat rebent de tots els qui et coneixen i comparteixen vida, pregària i treball amb tu, deien el mateix.
L’altre dia em va fer veure la meva dona (pensareu que quines converses més estranyes ternim) que el "Pare Nostre" el resem en primera persona del plural (“Vingui a nosaltres el teu regne”, “perdona els nostres pecats”). El “nosaltres” és important. Una part del “nosaltres”, els de la comissió executiva del Patronat de la Muntanya, vam poder abraçar l’Ignasi i fer-nos una darrera foto, abans de la seva partida. Montserrat inicia també una nova partida pels pròxims mil anys. Aquest era el missatge que l’abat i el prior, inestimables conductors de l’acte d’inauguració, ens havien tramès als qui, dins i fora de la basílica, ens havíem aplegat per celebrar-ho. L’anhel universal de pau, d’esperança, de confiança en els altres i d’amor de Déu que ha anat irradiant el monestir des de la muntanya durant aquest darrer mil·lenni, seguirà perpetuant-se mentre homes com el pare Ignasi, un monjo entre molts altres, hi dediquin la seva vida. Mai els homes de bona fe, i particularment els catalans, els estarem prou agraïts. Són petites baules, petits senyals d’un misteri que, quan t’acostes a la muntanya, pots respirar. En acabar aquest primer acte del Mil·lenari, al pare Ignasi li toca, com a abat president, visitar monestirs i posar pau. A cadascú de “nosaltres” la vida ens té reservada una petita part de camí per compartir. I tots sempre tindrem Montserrat, la Mare de Déu, el monestir i monjos com el pare Ignasi per acollir el nostre vital pelegrinatge.