En els mamífers, és obvi que la salut materna és crucial per a la salut del fetus i, per tant, un bon estat de salut i una alimentació equilibrada de la mare incideixen positivament en la salut dels nadons. Però, a part de l’embaràs, com que l’ovòcit conté material de reserva de la mare, proteïnes específiques i informació genètica en forma d’RNA, aquest bon estat de salut i l’alimentació sense cap carència és també important abans de l’embaràs. Un altre dels factors materns que últimament estan rebent molta atenció és la microbiota, particularment, la microbiota intestinal, és a dir, els microorganismes que habiten en el nostre intestí. Si ho pensem, té lògica que el bon funcionament de l’òrgan del nostre cos encarregat d’absorbir els aliments de forma selectiva que, a més, constitueix una primera barrera a l’exterior i està habitat per colònies de diferents tipus de bacteris sigui molt rellevant. De fet, la interacció microbiota-cèl·lules de l’intestí determina el benestar intestinal, i la producció de certs metabòlits i hormones s’inicien en aquesta interacció. La concentració en sang de neurotransmissors, com ara la serotonina, depèn de l’anomenat eix intestí-cervell, que podríem ampliar a microbiota-intestí-cervell. Com en altres articles us he explicat, al voltant de 2 kilograms del nostre pes són deguts a la microbiota, i quan parlem del genoma d’una persona, potser hauríem d’incloure els milions de gens que ens aporten els genomes de milions de bacteris molt diferents.

S’anomena disbiosi (o disbacteriosi) a l’estat en què la composició de la microbiota no està equilibrada i causa efectes, que poden ser rellevants, sobre el seu hoste. Una infecció bacteriana com ara el tifus, el còlera o la salmonel·losi descompensen la nostra microbiota intestinal, causant irritació, inflamació i diarrees greus, que poden acabar en deshidratació greu i la mort. Sense arribar a aquests extrems, hi ha medicaments que afecten la nostra microbiota intestinal, com, per exemple, quan tenim infeccions en altres òrgans o teixits del cos i prenem antibiòtics orals o sistèmics, que afecten llavors també els nostres bacteris que són beneficiosos. Per això, intentem ajudar la repoblació de la nostra microbiota prenent probiòtics.

Fa uns mesos, es va determinar que la microbiota intestinal tenia un efecte molt important també en femelles de ratolí embarassades, en particular, afectava el desenvolupament de la placenta, que deriva sempre de l’embrió i, per això, durant el part, s’expulsa, perquè no forma part de la mare, tot i que durant la gestació ha sigut la interfície de connexió entre el fetus i la mare. Aquest estudi que menciono va determinar que la disminució de la microbiota intestinal materna causava un menor creixement de la placenta i, per això, hi havia menys circulació cap al fetus, alterant el seu creixement. Hi havia una greu desregulació metabòlica. L’efecte de la microbiota en aquest cas semblava estar mediat per àcids grassos de cadena curta, un tipus concret de greixos que la microbiota intestinal ajudava a produir en les quantitats adients en la mare.

L’estat de la microbiota del pare és important també per a la salut fetal i la supervivència dels fills acabats de néixer, en ratolins

Doncs bé, un article acabat de publicar demostra que la rellevància de la microbiota intestinal sobre la salut fetal no sols és important pel que fa a l’aportació materna, sinó que també és important pel que fa a l’aportació paterna. És a dir, l’estat de la microbiota del pare és important també per a la salut fetal i la supervivència dels fills acabats de néixer, en ratolins. En aquest estudi, els investigadors causen una disbiosi intestinal en ratolins mascles subministrant-los oralment antibiòtics. Per assegurar-se que l’efecte és només a la microbiota intestinal, els antibiòtics no es poden absorbir per l’intestí i, per tant, exerceixen el seu efecte exclusivament en el tub intestinal, perquè no poden penetrar en el cos ni arribar a la sang. Després de 6 setmanes de tractament, analitzen la composició de la microbiota per seqüenciació del seu DNA i confirmen que està molt alterada. Llavors, deixen que els mascles puguin muntar femelles que no han estat tractades, i analitzen quin impacte tenen sobre els seus descendents. Els ratolinets que neixen són més escarransits, és a dir, pesen menys, i alguns moren perinatalment. Com que les parelles de mascle i femella comparteixen gàbia, es va pensar que potser la disbiosi intestinal del mascle es transmetia a la femella, que podria llepar o ingerir la femta del mascle, canviant la seva microbiota. Per comprovar que aquest no era el cas, van obtenir el semen dels mascles tractats amb antibiòtics i van fecundar les femelles per inseminació directament a l’úter. L’efecte era el mateix, demostrant que passava alguna cosa en l’esperma d’aquests ratolins. Analitzant els ratolins descendents s’observà que la placenta era molt més petita del normal, poc vascularitzada i això explicava la seva mida més petita quan naixien, la qual cosa dificultava la supervivència d’alguns dels descendents, que morien. Tanmateix, l’anàlisi de la microbiota intestinal d’aquests ratolinets era indistingible del dels ratolinets fills de pares no tractats.

Llavors, els investigadors van analitzar els mascles pares, tractats amb antibiòtics durant aquest temps. Recordem que eren 6 setmanes de tractament, respecte al cicle de producció d’esperma en ratolí, que és de 5 setmanes (des que els espermatogonis als testicles comencen a dividir-se, fins a produir espermatozoides). Els testicles d’aquests mascles eren més petits i produïen menys esperma. La seqüenciació del DNA de l’esperma no va mostrar cap canvi genètic. En canvi, la seqüenciació dels ratolinets fills demostraven expressió diferencial de molts gens metabòlics a causa de canvis epigenètics, particularment deguts a la diferent expressió i concentració de microRNAs (uns reguladors epigenètics). Els canvis epigenètics es transmetrien via esperma a una nova generació —la dels fills—, però ens podem preguntar: són canvis per sempre? La resposta és que no, aquests canvis eren temporals, ja que si després de les 6 setmanes de tractament amb antibiòtics, se’ls treia el tractament i es deixaven 8 setmanes més (fins a la recuperació de la microbiota intestinal a l’estat i composició pretractament), els nous descendents no presentaven cap diferència amb els ratolins que no havien sigut mai tractats. És a dir, s’havien anul·lat els canvis epigenètics de la nova producció d’espermatozoides quan ja feia unes setmanes que estaven en condicions normals, ja que aquests canvis epigenètics eren reversibles.

Com la composició de la microbiota intestinal pot tenir aquest efecte tan rellevant sobre la producció d’esperma i sobre els descendents que en resultin? Els investigadors no ho saben encara, només observen que hi ha una alteració important d’esfingolípids, un altre tipus de greixos molt importants per a les membranes cel·lulars. Sorgeixen, per tant, noves preguntes. Quin és l’efecte real de la microbiota sobre la producció d’esperma? I pel que fa a nosaltres, aquest efecte de la microbiota intestinal sobre la qualitat de l’esperma, també aplica a humans? No tenim tampoc resposta a aquesta pregunta, tot i que sent mamífers, és una possibilitat raonable. Cal molta més recerca, però ara sabem que per al bon creixement del fetus a mamífers, almenys pel que fa al ratolí, tant la composició equilibrada de la microbiota materna com de la paterna són molt importants!