Un dia l’alcalde es va adonar que entre els inscrits en un concurs per proveir places d’arquitecte municipal hi havia apuntada una germana seva. Ella reunia tots els requisits i havia fet el pas i ell no en sabia res, fins llavors. En tenir-ne coneixement, va obligar la germana, molt a desgrat de tots dos, a renunciar a l’oposició per obtenir la plaça, perquè no volia que el cas pogués ser interpretat com una mostra de favoritisme per part seva i es fes servir per erosionar la seva imatge de polític íntegre i incorrupte. No volia que ningú el pogués acusar de nepotisme.

L’alcalde era Antoni Farrés, que va ser batlle de Sabadell durant vint anys —del 1979 al 1999—, i no tan sols en tenia la imatge, sinó que era efectivament un polític íntegre i incorrupte i, sobretot, incorruptible. Els qui el van conèixer de prop, donaven fe de la rigidesa i la inflexibilitat amb què aquest històric membre del PSUC es va comportar sempre en aquest terreny, com la vegada que se li va presentar un constructor al despatx amb un maletí ple de bitllets per subornar-lo i la seva reacció va ser cridar la policia perquè anés a detenir-lo. Per això, quan ara ha sortit a la llum pública que consellers del govern de Salvador Illa han contractat parents de l’un i de l’altre, alguns s’haurien de tornar vermells i els hauria de caure la cara de vergonya per fer el que han fet. Però no tan sols no s’han donat per al·ludits, sinó que a sobre han intentat justificar-ho. Això no treu, tanmateix, que es tracti de casos evidents de nepotisme, que per si algú ho ha oblidat vol dir “favoritisme envers els parents”.

Per això, quan ara ha sortit a la llum pública que consellers del govern de Salvador Illa han contractat parents de l’un i de l’altre, alguns s’haurien de tornar vermells i els hauria de caure la cara de vergonya per fer el que han fet.

De moment, que se sàpiga, Albert Dalmau, titular de Presidència, ha contractat la germana de Jaume Collboni, Yolanda Collboni, com a, segons el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), “assessora en projectes transversals, adscrita al gabinet del conseller”, que al seu torn havia estat gerent de l’Ajuntament de Barcelona i, en conseqüència, havia exercit com a mà dreta de l’alcalde. També té previst fitxar la periodista Cristina Farrés, germana de l’alcaldessa de Sabadell Marta Farrés —res a veure amb Antoni Farrés—, com a directora de comunicació del Govern. I Sílvia Paneque, consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, i a més portaveu del Govern, va contractar la seva parella, Alfons Jiménez —alhora secretari d’organització del PSC a Girona—, com a cap de gabinet del seu departament. És allò que tot queda a casa. Tots dos ho han fet com si fos la cosa més natural del món i han mirat de minimitzar els efectes amb l’argument de la competència de les persones triades. A vegades sembla impossible determinar si certs polítics d’aquest país no hi toquen del tot o es creuen que la gent es mama el dit i és idiota. Si més no, la hi tracten. Algú es pensa que la germana d’Antoni Farrés no era competent? És clar que ho era, i molt. Però això no validava que en aquell moment l’Ajuntament de Sabadell la pogués contractar. Al contrari, n’era un impediment.

El mateix hauria d’aplicar en els casos de les germanes de Jaume Collboni i Marta Farrés i de la parella de Sílvia Paneque, èticament reprovables i aquest últim especialment escandalós. Tant que hauria requerit una rectificació immediata per part de la consellera, que, això no obstant, no es va produir i va acabar sent l’interfecte qui, se suposa que per intercessió del president de la Generalitat a la vista de la volada que la polèmica havia agafat, va renunciar al lloc. És comprensible que Salvador Illa no hagi volgut esmenar públicament la plana a la portaveu del Govern, tot i ser un cas d’aquells que, en cas de persistir en la suposada idoneïtat del nomenament, potser fins i tot hauria pogut provocar alguna dimissió de més amunt. En teoria, la principal preocupació dels primers dies de mandat no havia de ser aquesta, sinó deixar ben clares quines són a partir d’ara les prioritats, i d’aquí l’aparició de banderes espanyoles al palau de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, on mai abans n’hi havia hagut.

En qualsevol democràcia avançada, la pràctica del nepotisme està explícitament regulada i prohibida per llei per evitar conflictes d'interessos i garantir la transparència del servei públic

De fet, en qualsevol democràcia avançada la pràctica del nepotisme està explícitament regulada i prohibida per llei per impedir justament que es produeixin aquestes situacions i per evitar els conflictes d’interessos i garantir la transparència del servei públic. A països com França, Alemanya o els Estats Units, per citar només tres exemples ben destacats, la normativa legal al respecte és diàfana i no dona lloc a dubtes i qui no la compleix corre seriosament el risc de ser castigat. A Espanya, en canvi, no hi ha cap mena de regulació. Era d’esperar que al país de la picaresca, capaç de venerar personatges com el Lazarillo de Tormes, tot fos un campi qui pugui. I és lamentable que, amb el pas del temps, Catalunya n’hagi copiat en tots els sentits tot el dolent, en lloc de bastir un sistema propi i diferenciat.

El cas de les actuals contractacions de parelles, germans i parents —i amics, coneguts i saludats, com Josep Pla havia descrit i classificat les persones de l’entorn de cadascú— no és, tanmateix, el primer que s’esdevé a la política catalana. En realitat, els últims anys fora fàcil trobar-ne un bon grapat que afectarien, sense distinció, tots els colors polítics. Per això, quan JxCat posa el crit al cel i demana explicacions també al 133è president de la Generalitat, creient haver trobat un filó per desgastar la recentment estrenada presidència del líder del PSC, faria bé de no esverar-se tant i aturar-se un moment a rumiar, no fos que algú li retragué circumstàncies semblants de quan la força política de Carles Puigdemont es deia CiU i la família —la dona i els fills— s’aprofitava descaradament de l’estatus del pare.

Ni ERC ni els comuns, que abans eren d’ICV, tampoc no es deslliuren d'un pecat que tots han comès. A risc que el wokisme, que ha fet de la imposició de la dictadura de la correcció política la nova ortodòxia —segons definició molt encertada del professor de la Universitat de Stanford Joan Ramon Resina—, ho consideri masclista, paternalista i ves a saber quantes coses més, continua sent d’allò més escaient en aquest episodi la dita segons la qual la muller del Cèsar, a més de ser honesta, ha de semblar-ho. I és que aquest és un d’aquells casos en què qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Probablement, l’únic que ho podria fer seria Antoni Farrés. Perquè la resta potser són honestos, però no ho semblen.