Escriure cada setmana aquestes línies des d'ElNacional.cat és una oportunitat i un privilegi. Però, sobretot, és una responsabilitat. La que assumeixo, amb tota humilitat, però també des del respecte absolut als nostres lectors. Els meus articles solen convidar a reflexionar, exposant les meves pròpies opinions, per si serveixen per enriquir un debat, o fins i tot de vegades per intentar generar-lo. Per això, sempre procuro documentar-me, aportar dades, opinions d'experts i, en moltes ocasions, els temes escollits no resulten senzills, ja que solen ser polèmics. No tinc por de ficar-me en cap bassal. De fet, els "bassals" de política, de caràcter social, internacional, i especialment els que afecten drets i llibertats fonamentals, solen ser els meus preferits. Per a mi suposa, cada peça, un repte personal, perquè deixar per escrit el que una pensa, llençar-ho al món i observar les reaccions és un exercici que també em regala aprenentatge i experiències diverses.

Soc molt conscient que els meus articles generen simpatia, però també en molts casos reaccions adverses, entre les quals hi ha les contràries, les iracundes, les que es regiren davant les meves opinions. Solen ser aquestes les que més em fan aprendre, sempre que, és clar, no siguin mers exabruptes sense argumentació. Les meves postures no solen coincidir amb les majories generalistes. I potser per això, de vegades, se situen en un lloc del tauler dissident, disconforme i crític, que per semblar petit no deixa de ser necessari. L'autodeterminació de Catalunya, la pandèmia i les seves portes obertes al totalitarisme, el poder de les farmacèutiques i el perill per a la salut de la població quan l'interès no és el seu benestar, sinó els seus diners, i la guerra d'Ucraïna. Assumptes difícils, el costat dissident dels quals sol ser agredit a tot arreu. Per això penso que escriure aquí amb absoluta llibertat és un autèntic privilegi.

Assumint la responsabilitat que poden tenir aquestes humils lletres, en aquesta ocasió, com en totes, m'assec davant vostè per explicar-ho, per intentar transmetre-li la meva sincera preocupació davant uns fets que s'esdevenen i dels quals no se'ns informa amb prou gravetat. Em preocupen moltes coses, però crec que, igual que vostè, al meu número u de desgràcies hi ubico una guerra mundial. Una que ens arribi, que ens toqui, i que no siguem capaços de parar.

Escric aquestes línies desitjant que no sigui un d'aquests articles que algun dia algú estudiï preguntant-se per què ningú no va fer res. Com tants documents que ara recuperem sobre les guerres mundials anteriors. No voldria jo comparar-me amb Rosa Luxemburgo, però sí que trobo en ella una inspiració. Es va oposar a la guerra i va plantar cara a una barbàrie que, finalment, es va produir. En una carta escrita per ella, una setmana després d'iniciar-se la Primera Guerra Mundial, Rosa deia: "El fracàs de la Internacional és tan complet com indignant" i esperava que, acabada la guerra, els "traïdors" fossin jutjats i condemnat. Mentre escrivia la seva carta, temia per ser empresonada. Estava sent durament perseguida per ser pacifista. Va advertir en una reunió de la Internacional Socialista del risc d'una guerra mundial i va criticar durament, de cara i sense embuts, l'actitud dels seus companys, totalment militarista.

Ja no em refio un pèl dels col·lectius que pretenen dotar-ne de la veritat uns i del mal a d'altres. Com si els grisos no existissin.

El 1914 van denunciar Rosa perquè va treure a la llum el maltractament que rebien els soldats alemanys. Va ser condemnada per injúries i calúmnies. I, tanmateix, immediatament després de la seva condemna, diferents soldats van començar a denunciar públicament el tracte que rebien. Terrorífic, per cert. No va deixar de defensar la seva actitud, totalment crítica amb el seu partit, l'SPD, per anar ficant-se de cap en una guerra. Va ser empresonada el 1915 per "traïció a la pàtria", perquè no va defensar que Alemanya hagués d'involucrar-se amb honor en semblant barbàrie. Les cartes que en aquest enllaç poden recuperar-se, escrites per Rosa durant el seu temps a la presó, haurien de ser llegides ara de nou, per adonar-se de l'enorme raó que tenia i de com de fonamental que seria no caure, de nou, en el mateix error. Les paraules de Rosa defineixen, a la perfecció, l'espiral de caos en la qual ens estan ficant.

Difereixo d'ella en la seva perspectiva i fe sobre la classe treballadora. Difereixo d'aquesta "lluita obrera que ens alliberarà del jou del capitalisme". I ho faig considerant que la sobredosi d'idealisme de vegades atia idees que, fins i tot entenent el seu sentit, no podria compartir en la praxi. Perquè jo no em refio ja de cap col·lectiu en massa: ni de la classe obrera, ni dels de la suposada esquerra, ni de la mare que els va parir (i disculpi l'expressió). Jo ja no em refio perquè veig maldat a massa llars. I també trobo veritat i justícia on menys m'ho podia esperar fa uns anys. Per això ja no em refio un pèl dels col·lectius que pretenen dotar-ne de la veritat uns i del mal a d'altres. Com si els grisos no existissin, com si la ignorància no imposés la seva fèrria llei, i com si avui no poguessis semblar molt compromès amb alguna cosa i demà donar una esquivada i perdre la teva coherència pel camí.

Igual que penso que la bondat està en cadascun de nosaltres, també soc conscient que l'home és llop per a l'home (fa poc el meu amic Alex Cid em deia que en realitat, l'home "és lobby per a l'home" i em va fer gràcia la tan divertida i encertada actualització del concepte de Hobbes). No confio en la capacitat d'atenció de gaires dels meus germans. Perquè se les empassen totes, una després de l'altra. I encara que de vegades semblin tenir clar en què consisteix la llibertat, els drets i les llibertats col·lectives, ensopeguen en les trampes que ens van posant.

Tantes voltes per intentar dir-li que ens porten a la deriva. Que ens estan arrossegant a una guerra que ni vostè ni jo volem. Que obri els ulls, si us plau, i reaccioni. Reaccionem. Perquè estan, els que parlen en el nostre nom, totalment desfermats. Comprar armes, fabricar armes, vendre armes. Destruir per construir: negoci d'immobiliàries. I milers de milions d'euros, de dòlars, de lliures. I altres milers de milions més. I més armes, i més ciment. Però per justificar semblant atrocitat, hi ha morts: milers. De soldats i de civils. De persones, recoi, de persones. Que poc m'importa que siguin de Rússia, d'Ucraïna o d'Albacete. Són persones, que estan assassinant, que ordenen assassinar, per milions d'euros, ciment, gas.

Ni Putin, ni Biden, ni Sánchez, ni Borrell no pagaran amb les seves vides. Ni amb els seus sous. Ni amb el futur dels seus fills. Ells continuen greixant la maquinària de la mort i dels milions dels qui els mantenen allà. Els morts els posa vostè, els poso jo. Com els milions que surten dels impostos, que religiosament paga vostè i jo, fruit del nostre treball. I acaben en armes, ciment, i gas a preus desorbitats.

Aquesta setmana han començat les serioses advertències que la guerra té moltes aparences de sortir del cèrcol ucraïnès. El Regne Unit i els Estats Units estan picant de mans a Rússia perquè es llanci com un Mihura. I el Kremlin està avisant. Els més passerells som els europeus en aquesta història. Parlo a nivell estrategicopolític. Perquè no ens beneficiava aquesta guerra, de cap manera. I som tan estúpids com per haver permès un conflicte d'aquest nivell al nostre propi territori. Afectant les pautes de bona convivència que hem mantingut sempre, des que els nord-americans ens van enredar i van fer que ens traguéssim els ulls entre nosaltres per vendre'ns armes, i ciment. I per injectar milions amb el Pla Marshall i convertir-nos així en franquícia.

Aquest mateix pla és el que estan aplicant ara mateix mentre es reparteixen el sagnant pastís de la reconstrucció d'Ucraïna. I hem vist tots la rebequeria de Margarita quan es va assabentar que no hi hauria empresaris espanyols en la reunió de l'OTAN que anessin a poder negociar amb la compra d'armes. Però Putin dolent. No surtin d'allà, no sigui que se'ls acabi el discurs.

Ni Putin dolent, ni Putin bo. Putin és Putin, i Zelenski, Zelenski. I cadascú està jugant un paper en aquesta delirant batalla. I Borrell és Borrell, com ho és Úrsula, i Margarita. I Joe, i Emmanuel. I cadascun de tots aquests que estan destrossant vides, justificant barbàries mentre ens utilitzen a tots. El pitjor, a sobre, és que diuen fer-ho en el nostre nom.

Des de la responsabilitat que sento en escriure aquestes línies, que quedi almenys constància que no vaig deixar de lluitar per la pau. I d'apel·lar des d'on honradament puc, que parem el que sembla ja inevitable.