Fa 8 dies hi érem, a París. A l'hora que, amb paper i llapis (sí, què passa?) començo a escriure aquest text, dinàvem, feliços, a la terrassa d'un cafè de la rue Caron, a prop de La Bastilla. Vaig fer una foto per captar les llums de tardor de la plaça veïna. El groc daurat dels arbres i la catifa de fulles a terra, que embelleix en aquesta època les llambordes platejades de París. (I a sota, la platja. I, Les paraules i les coses, l'home és un rostre que s'esborra sobre l'arena.)
Vaig penjar la foto de la placeta per als i les col·legues de Facebook, sovint atents/es als nostres viatgets. Va fer un cert forat. Les amigues, els amics, se n'alegren, quan compartim aquestes coses senzilles. I ens fan "m'agrada". La societat de l'extimitat, aquest sens-viure nostre de cada dia en el gran panòptic virtual, també et dóna petits premis. Podia ser qualsevol plaça de qualsevol bella ciutat de la vella Europa a aquella hora. Pero era la nostra plaça.
Un saxofonista tocava la calma del migdia. Cargols de Borgonya i tot l'utillatge per poder assaborir-los perfectament alineat sobre les estovalles en la minúscula tauleta per a dos, al bell mig del carrer. Vin au verre. Les petites coses per fer i gaudir a poc a poc que només a nosaltres ens importen. Les coses senzilles que no fem mai. La calma d'un migdia de tardor assoleiat a París. Veure la vida com passa des d'un racó de món qualsevol que fem nostre. El teu somriure.
La vida. Gent sense pressa amunt i avall a la gran ciutat-aparador. Un dissabte qualsevol. Sol de tardor a París.
Vam pujar per Beaumarchais a la plaça de la República i vam tornar a baixar pels carrerons del Marais buscant la nostra plaça. El nostre cafè. Era l'hora de dinar. No gaire lluny, la nit d'aquest divendres, 13 de novembre, a la propera via Voltaire, el gran filòsof, i en diversos punts dels districtes 10è i 11è, la barbàrie va entrar de nou en escena. Maleït sigui el raig diví que mai envien els déus, sino els homes que es creuen déus.
Un divendres qualsevol. Al Bataclan, la zona zero de l'últim dol que ens imposa el gihadisme assassí, la gent ballava i feia copes i/o s'enamorava. La vida. Un divendres qualsevol. Sang sobre les llambordes platejades de París. (I a sota, la platja. I, Les paraules i les coses, l'home és un rostre que s'esborra sobre l'arena.)
Vam comprar un d'aquests imants il·lustrats per a la nevera. Sempre en portem. La pobra nevera en deu estar farta, de tant d'imant il·lustrat. Hi ha des de Nefertiti al papa Francesc. La nova peça és un lema. Hi diu: Je suis Charlie. Vam fotografiar les plaques que als carrers i les escoles recorden els infants parisencs morts als camps nazis.
La vida, sempre fugint. La vida, això que algú ens lleva, sense demanar-nos permís, una mala nit qualsevol a París.
Miro a la galeria del mòbil les imatges del nostre viatge a París. Notre-Dame, la gran dama gòtica del Sena. El Gran Palais, on fan una magnífica exposició sobre el Picasso pop i superstar, el dels grans calçotets. L'església i el cafè de la Sorbona i el Collège de France. Hi havia cues interminables al carrer quan Michel Foucault, l'últim dels philosophes, hi dictava els seus cursos. Les estacions de metro, esclatants de llum i de gent amunt i avall. Les llibreries de vell. Les cordonneries. El Panteó. Els Elisis i la tour Eiffel, sempre. Les pastisseries. El restaurant del Quartier Latin on Paul Verlaine va passar l'última nit i el cambrer italià es va pensar que érem italians. La plaça Itàlia i un altre cafè per acomiadar-nos de París.
(I esclar, el Louvre. Per entendre Europa, fins i tot simplement per entendre'ns, cal anar al Louvre. Hi ha la Monna de Leonardo i els japonesos que es fan selfies amb la pobra Monna de Leonardo. Però també hi ha El raï de la medusa de Géricault –Europa vergonyant– i La llibertat guiant el poble de Delacroix –Europa com a promesa universal–. Sí, la llibertat guiant el poble. Tots els pobles de la terra seran lliures algun dia, quan el vostre rostre i els de molts altres s'hagi esborrat a la sorra de la platja que hi ha a sota de les llambordes de París tacades de sang; quan no hi sigueu vosaltres i els que són com vosaltres, tant és d'on vinguin, o en nom de què criden i maten o a quin pobre Déu resen, si és que resen.)
El mapa de París que ens van deixar a l'hotel encara el duc a la butxaca de l'americana. És estrany, he dut el plànol de París tota la setmana a la butxaca de l'americana i n'era del tot conscient que el duia a la butxaca de l'americana. No he trobat el moment per deixar-lo al calaix on deixem aquestes petites cartografies dels nostres petits viatges. Ara el tinc estès sobre la taula, al diari. Estic reconstruint pas a pas el nostre periple, i provo d'ubicar-hi la nostra plaça, mentre escric això.
Te'n recordes? Nosaltres també buscàvem un restaurant cambodjà molt famós, dissabte a la nit, i no el vam trobar.
París era el teu regal. El nostre regal. Sí, miserables. Tenim el dret a no oblidar. I no, (encara) no està tot perdonat.
