El 23 de febrer del 2022 el Parlament va aprovar la llei anti-desnonaments que, per si sola, desmuntava uns quants mites. El primer mite és el que diu que l’independentisme viu instal·lat en un sol tema i descuida els problemes reals de la gent: aquesta norma la van redactar ERC, Junts i la CUP i -apunt pels amants del consens- es va aprovar amb 110 vots de 135 possibles ja que el PSC i Comuns s’hi van afegir. El segon mite és el que relaciona nacionalisme català amb una burgesia al·lèrgica a les mesures socials: aquesta llei preveia que, abans de desnonar, els propietaris posessin el pis a habitatge social i la Generalitat passaria a pagar el lloguer. D’aquesta manera, l’inquilí no era desnonat i el propietari tampoc hi sortia perdent. La llei incloïa un article dedicat als grans tenidors ja que, en el seu cas, aquest pas cap a habitatge social en lloc d’un incentiu era una obligació; havien de fer-ho com a pas previ a presentar una demanda judicial. És a dir, abans de desnonar, calia esgotar totes les vies socials possibles. Aquesta norma no solucionava per se tota la problemàtica de l’habitatge però sí la conseqüència més extrema, la de fer fora una família d’un pis. El Tribunal Constitucional ha tombat aquesta norma aquesta setmana.

Quan l'estat espanyol veu que pot perdre una mica de poder polític, la raó d'estat passa per davant de la raó social" 

I el més greu de tot és que no se la ha carregat pel contingut (la sentència no entra en el fons de la qüestió) sinó pel fet que la Generalitat envaeix competències teòricament estatals. El recurs contra el text català el va presentar el govern espanyol presidit per Pedro Sánchez amb ministres de Sumar i d’En Comú Podem. És igual que s’autodenomini el més progressista de la història i tant hi fa que se li suposi una sensibilitat territorial superior a la d’un govern del PP: quan l’estat espanyol creu que perd un mínim de poder polític, en aquest cas en favor de la Generalitat, la raó d’estat passa per davant de la raó social i de qualsevol altra circumstància. La combinació de l’executiu i del Constitucional ha tirat per terra aquesta mesura sensible, sensata i equànime. Però com que no se li havia ocorregut fer-la al govern espanyol ningú a l’estat la pot aplicar: antes deshauciados que rotos.

 Si l'independentisme vol explicar amb casos concrets el seu per què, aquest n'és un"

Moltes vegades l’independentisme ha pecat de manca de pedagogia a l’hora d’explicar la necessitat que un país com Catalunya (amb recursos propis, amb codi civil propi i amb llengua pròpia) sigui independent si vol tenir una autonomia suficient per decidir allò que, via Parlament, considera que és millor pels seus ciutadans. Potser se li pot explicar a una persona ja desnonada que si Catalunya fos un estat, aquesta llei estaria en vigor, el seu pis s’hauria convertit en habitatge social i, al seu torn, el propietari continuaria percebent el lloguer cada mes. És cert que ha fet certa fortuna la frase “la millor política social és la independència”, però a vegades cal explicar per què i amb casos concrets. I aquest n'és un. Però no l'únic. Ni molt menys. En els últims deu anys, per posar només una dècada com a exemple, el Tribunal Constitucional, el Suprem o el govern espanyol de torn s’han carregat desenes de mesures socials aprovades per un Parlament que, fins el 12 de maig passat, tenia majoria absoluta independentista. El 2014, Catalunya va aprovar la llei contra la pobresa energètica que prohibia el tall de gas, aigua i llum durant els mesos d’hivern. El govern espanyol hi va presentar recurs argumentant que, o s’aplicava a tot l’estat, o hi hauria un tracte de greuge entre catalans i la resta de ciutadans de l’estat: antes fría que rota. Tres hiverns després (un altre factor agreujant és la lentitud judicial), el Constitucional va resoldre a favor de La Moncloa.

Catalunya no és un país millor perquè la Constitució no ho permet"

I com aquest exemple, molts més: el codi de consum que protegia els clients d’hipoteques abusives i de les anomenades accions preferents, l’impost ecològic que es cobrava a les centrals nuclears, la llei d’horaris comercials pensada per garantir uns horaris dignes al petit i mitjà comerç, la prohibició del fracking, la gestió de les matrícules en formació professional, el cobrament d’una taxa a operadores d’internet per destinar-ho a cultura i fins i tot algunes mesures d’igualtat home-dona. Tots aquests casos van ser anul·lats pel simple fet que correspon a Madrid dir-ne l’última paraula. En cada llei s’hi pot estar d’acord o no (faré com el Constitucional i no entraré en el fons de cadascuna) però mostraven la voluntat de la majoria de ciutadans de Catalunya reflectida al Parlament. I el Constitucional les va tombar una per una. És ben bé que si algun dia s’ha de fer una constitució catalana una part de la feina ja està feta: es tracta de recollir i reposar totes aquestes normes tombades per l’Alt Tribunal espanyol. Abans, però, caldrà continuar explicant -amb exemples concrets- que si Catalunya no és un país millor és perquè la Constitució no ho permet. I mentrestant, declinar, amablement, lliçonetes de manca de sensibilitat social.