Aquesta darrera setmana han tornat les manifestacions pels serveis públics a Catalunya i la de les bates blanques ha arribat fins a les portes del Parlament. Mentre a l’hemicicle el debat sobre els pressupostos es convertia en un ball de bastons i el govern del president Aragonès rebia totes les bastonades del PSC, des de Metges de Catalunya advertien: “Si no s’hi actua, si no hi ha més inversió, si no es tracta millor els professionals, serà la mort de la sanitat pública”.

Cada dia que ha anat passant des de l’anunci de la convocatòria de vaga el mes de novembre del 2022, s’ha fet més evident que les demandes de la sanitat pública sobrepassen de molt el seu àmbit per convertir-se en defensa de tota la societat. Si s’hagués volgut, tant el Govern com els responsables de la Conselleria de Salut haurien tingut temps de sobres per escoltar. I també per actuar. Les advertències venien de lluny, però el gener del 2021, després de passar el pitjor de la pandèmia, Xavier Lleonart, de Metges de Catalunya, va parlar de l’angoixa d’estar en la primera línia de lluita contra la covid —sovint sense la protecció adient— i de com era de dur i depriment veure que continuava la manca de recursos que havien denunciat reiteradament els darrers anys. En una sanitat afeblida, els efectes de la pandèmia eren especialment devastadors per a la població més fràgil i per al personal sanitari. El sobreesforç s’afegia al maltractament de tots els serveis públics, a la manca de professionals per jubilacions no cobertes o amb contractes temporals i en precari. Les famoses retallades que segons Marina Geli o Boi Ruiz no havien de tenir cap impacte en la població.

Si els responsables polítics segueixen mirant cap a una altra banda i dançant (i rebent) el seu ball de bastons donant preferència al Quart Cinturó o a un nou casino, el conflicte estarà servit i els serveis públics més tocats de mort que mai

Sense una voluntat conscient i una prioritat molt marcada des de la política per la sanitat pública, serà impossible refer-se de tanta avarícia i incompetència destructora. Sols tertulians tòxics poden voler fer creure que en el sector sanitari, o en els serveis públics en general, es cobren salaris més que dignes i, tot i això, amb les convocatòries de vaga, es vulgui passar factura. En canvi, no és moment (de fet, ni ara ni mai) que la resposta de la política sigui una precarització més gran de les condicions laborals, imposició de condicionants i modificació d’horaris i torns de manera unilateral, o escapolir-se de les responsabilitats i corrupteles. O portar un sector digne a la indignitat amb la protocol·lització, en molts casos, d'una modalitat d'assistència virtual (telefònica o telemàtica) que va molt més enllà dels moments més crítics de la pandèmia. El recurs “on-line” no sols qüestiona principis deontològics, sinó que mina la confiança en el sistema i perjudica la relació metge-pacient. Deixin que em prengui una llicència i faci allò que no s’hauria de fer mai: explicar una pàgina viscuda. Després d’una visita telefònica de la meva cardiòloga, que em va preguntar sobtadament com em bat el cor (sic), vaig demanar a la infermera del meu CAP que m’auscultés els pulmons perquè ja preveia les preguntes de la propera visita amb pneumologia. Visita telefònica, no cal ni dir-ho. I quan es produeix la trucada, l’escena es contamina amb la comicitat del joc Simon diu… amb l’especialista prenent nota dels roncs, raneres o sibilàncies que ha sentit la infermera. Un absurd que es deu repetir en el seguiment de moltes malalties cròniques. Aquesta és la deriva absurda d’una situació prèvia de retallades i maltractament laboral que va desencadenar una desincentivació professional dels que fugen de l’atenció directa (de pacients cada cop més impacients) i cerquen refugi en tasques burocràtiques. Aquesta deserció fa gruix amb l’èxode de professionals cap a millors condicions laborals a pocs quilòmetres del Reino, mentre aquí es consolida l’imperi de la mercantilització de la salut i la privatització de la sanitat.

Els experts en salut ja coincidien el 2021 que calia incrementar el pressupost per a la sanitat de 9.000 milions a 14.000 o 15.000 milions d'euros anuals. Però si els responsables polítics segueixen mirant cap a una altra banda i dançant (i rebent) el seu ball de bastons donant preferència al Quart Cinturó o a un nou casino a Vila-seca-Salou, el conflicte estarà servit i els serveis públics més tocats de mort que mai. I el que és més trist, no haurem après res ni dels impactes successius que han tingut les crisis sobre la salut, ni d'aquesta darrera tragèdia que ha sacsejat les nostres vides i s'ha endut molts éssers estimats.

Com deia el Dr. Lleonart, de Metges de Catalunya, la decadència de la sanitat pública catalana, que havia estat fins no fa gaire una de les millors del món, arribarà ben aviat, si no és que ja ha començat.