Fa poc més d’un any que es pot parlar en català al Congrés de Diputats, juntament amb les altres llengües oficials de l’Estat. Tenint en compte que el dictador Francisco Franco va morir el 1975 i que la Constitució Espanyola, on s’especifica que hi ha altres llengües oficials al marge del castellà és del 1978, podem constatar que la velocitat d’implementació de l’Estat plurinacional avança amb la velocitat d’un cranc, que en el millor dels casos resta immòbil, quan no va enrere. Ha passat gairebé mig segle fins que s’ha permès una cosa òbvia a tots els països compostos europeus. I, tanmateix, només s’ha assolit al Congrés de Diputats, i no pas al Senat, que se suposa que és la cambra de representació territorial de l’Estat. Cal tenir en compte, a més, que la decisió és conjuntural i va respondre únicament a la necessitat del PSOE d’obtenir la presidència de la cambra, de manera que el dia que la presideixi un diputat del PP és probable que el català torni a estar-hi prohibit. Una flor no fa estiu i parlar en català al Congrés no converteix Espanya en un país modern i respectuós.

Era aquesta una reivindicació històrica del catalanisme, i no només del sobiranisme català. Parlar totes les llengües oficials de l’Estat al lloc on hi és representada la sobirania popular del conjunt de l’Estat no només era una posició política, sinó un plantejament del tot lògic. Si una part dels ciutadans de l’Estat no parlen habitualment el castellà perquè parlen una altra llengua i el Congrés pretén ser un mirall de la realitat, hi haurien de ser permeses totes les llengües. Els partits espanyols, si tinguessin la més elemental intel·ligència política, haurien de ser els primers defensors d’aquesta iniciativa per demostrar que es pot ser català i espanyol alhora, i no pas ser-ho només a cops de porra i per imposició obligatòria. Seduir i no imposar, i això val per a les parelles i per als Estats plurinacionals.

No fer servir el català al Congrés, podent-ho fer, és un insult a la memòria de tants i tants diputats catalanistes que mai no haurien somniat que això es pogués assolir

És per tot això que em resulta incomprensible que alguns diputats catalans a Madrid no facin servir habitualment el català en les seves intervencions, ara que poden. No em refereixo només als diputats independentistes, o als que diuen ser-ho, sinó a tots. La totalitat de diputats catalans haurien de parlar sempre en català al Congrés, els uns per independentisme i els altres per unionisme, perquè els dos àmbits en tenen motius, encara que siguin diferents i contraposats. En aquest context, encara em resulta més inaudit que alguns diputats pertanyents a partits independentistes facin servir habitualment el castellà a la tribuna d’oradors, mostrant el seu menyspreu no només a la llengua pròpia del país que representen, on és la llengua minoritzada per si encara no ho saben, sinó a tota l’estratègia independentista a Madrid. Vaig més enllà; no fer servir el català al Congrés, podent-ho fer, és un insult a la memòria de tants i tants diputats catalanistes a Madrid que mai no haurien somniat que això es pogués assolir. Francesc Macià, Lluís Companys, Ventura Gassol, Manuel Carrasco o Lluís Nicolau d’Olwer es regirarien a les seves tombes flamejants si sabessin que els seus successors parlarien castellà, podent fer-ho en català, des dels escons que ells mateixos van ocupar en el seu dia. Algú dirà que aquests líders eren gegants que duien el país a les espatlles amb un coratge i una cultura inabastables, i que no es pot exigir a tothom el mateix compromís, però jo respondré que la ignorància i la covardia mai no són excuses de res. A massa gent li han partit la cara per parlar català i li han exigit que parlés en castellà, com per ara no fer servir la nostra llengua al Congrés.

Però encara hi ha més, perquè parlar castellà al Congrés podent-ho fer en català no només és un acte políticament estúpid, electoralment eixorc i nacionalment estèril, sinó que té un efecte secundari col·lateral molt nociu. Les institucions europees, i particularment el Parlament Europeu (PE), han brandat sempre un argument vàlid per a oposar-se a l’ús del català (o del basc o el gallec): si aquestes llengües no eren llengües oficials al Congrés de Diputats, per quins set sous ho haurien de ser al PE? És un argument sòlid imbatible, cal admetre-ho. Per tant, ara que el seu ús hi és permès, cal parlar aquestes llengües més que mai i mostrar-ho públicament més que mai, per empènyer l’oficialitat del català a Brussel·les. Tot el que es faci bé a Madrid en aquest aspecte tindrà recompensa a Brussel·les. I a l’inrevés: tota la deixadesa que es faci a Madrid en termes lingüístics serà penalitzada a Brussel·les. De la mateixa manera, aconseguir l’oficialitat del català al PE farà molt difícil que deixi de ser-ho un dia al Congrés de Diputats. S’entén, oi? Doncs alguns no ho entenen per no fer l’esforç intel·lectual o no ho volen entendre per mala fe.