Per què a la gent li costa tant integrar-se al lloc on va a viure? Ai, no, perdó, la gent s’integra a tots els països que es fan valer; el que volia preguntar-vos realment és per què a la gent li costa tant integrar-se a Catalunya? (comença un flashback o salt enrere emotiu) Fa anys, quan viatjava a altres països —fixeu-vos que he escrit viatjava i no anava a viure, que també ho vaig fer—, el primer que feia era comprar-me una gramàtica de la llengua del país que visitava i n’aprenia la llengua. (s’ha acabat el flashback o salt enrere emotiu) Per què?, us preguntareu; doncs és molt senzill, perquè l’única manera de conèixer realment una cultura és parlant-ne la llengua pròpia i començant una relació amorosa amb una persona autòctona. Quan viatgeu, és per conèixer noves cultures, oi? Si no, per què viatgeu a altres països? Per anar a un complex turístic on us donin la benvinguda amb "Els segadors", us parlin en un català tancat d’Olot i us donin per menjar un plat d’escudella i carn d’olla i un xopet de ratafia per pair bé?; o sou més sàdics i ho feu per penjar tres mil fotos, reels i històries a Instagram i torturar així els vostres seguidors? Per fer això, val més que us n’aneu a Lloret; us sortirà més barat i també té postes de sol molt boniques. A menys que considereu que la pau interior que tant anheleu només es trobi en un complex turístic d’un país pobre que explota els seus treballadors perquè vosaltres pagueu quatre rals i que no us importi que l’única cultura que conegueu sigui la de la Coca-Cola.
Si no revertim aquesta situació ara mateix, el català i la cultura catalana desapareixeran
El món dels viatges és molt complex, això només és la punta de l’iceberg. Quedem-nos amb aquesta punta i tornem on érem: a fer-nos valer com a poble. Recordo que, quan era petita (tornem al salt enrere), tota la gent que venia a viure al poble de vuit-cents habitants on em vaig criar, aprenia el català. No creien (com ho fan algunes persones actualment) que se’ls estigués imposant res ni que fos una actitud nazi; ho veien com una cosa natural: vas a viure a un lloc i n’aprens la llengua per poder-la fer petar amb els veïns, els companys de feina i les amistats. Entenien que la cultura catalana els havia rebut amb els braços oberts i que era lògic tornar-los aquest acte de bona fe respectant-ne la llengua. També és important destacar que des de l’esfera política s’havia apostat per protegir la llengua als centres educatius; no com ara, que és un campi qui pugui. Què està passant actualment? Al meu poble de vuit-cents habitants i a la ciutat on visc actualment (d’uns vint mil habitants), quasi ja se sent més castellà que català. Les persones que venen de països que no són de parla castellana (majoritàriament països de l’Àfrica) s’han integrat magníficament: parlen millor el català que molts catalans amb vuit cognoms catalans. En canvi, les persones que venen de països de parla castellana (que en són molts més que abans) no fan absolutament cap esforç per aprendre el català (segurament hi haurà alguna excepció, però la majoria no ho fa). Per què? No ho sé. Si un nen de Gàmbia és capaç de parlar un català de Pompeu Fabra, com és possible que un nen castellanoparlant (el català és molt més semblant al castellà que al mandinga, el wòlof o el soninke) no sigui capaç de fer el mateix? El problema el tenim amb els castellanoparlants, que una bona part d’ells creuen que això és la Madre Patria i consideren que parlar català és abaixar-se els pantalons nacionalistes i, la resta, que no els fa falta perquè amb el castellà ho poden fer tot. Si els polítics, per variar, fessin un esforç i aprovessin una petita llei de no res per protegir el català a les escoles i per establir que per residir a Catalunya és imprescindible saber el català (així, com ho fan la resta de països del món sense complexos d’inferioritat), potser no els faria tanta mandra aprendre’l. Està ple d’escoles de Catalunya que fan les classes en castellà perquè un pare o un alumne (amb poques ganes d’aprendre i d’acceptar les diferències) s’ha queixat i cap professor li ha dit que se’n vagi a pastar fang perquè la llei de l’imperi protegeix els castellanoparlants i se senten legalment desemparats per imposar la seva autoritat. Si no revertim aquesta situació ara mateix, el català i la cultura catalana desapareixeran; però, si, per contra, els nouvinguts aprenen el català (perquè hi ha una llei que els diu que ho han de fer), hi guanyarem tots: els catalans salvarem la nostra llengua i els castellanoparlants s’enriquiran culturalment. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.