"O organitzem un moviment que vagi d’ERC a la CUP amb la part més sobiranista dels Comuns, o no hi ha alternativa possible", va dir dimarts passat la Jenn Díaz en una entrevista a Crític. Els anys han anat separant el gra de la palla de tal manera que ja n’hi ha prou amb una frase per sintetitzar tots els postulats ingenus que van fer descarrilar el procés. Pressuposar una "part sobiranista als Comuns" va al mateix sac que pensar que "el món ens mira" o que "som el 80%". Aquesta consigna tants anys després, però, fa pensar que s’ha saltat de la ingenuïtat a la voluntat. Els fets han posat negre sobre blanc, que diria el més cunyat dels tertulians, i costa molt de creure que avui aquest mateix pressupòsit no neix d’una mandra enganxifosa per no bregar amb la realitat. 

"La part més sobiranista dels Comuns" és un dels arguments que va pastar els discursos "més oberts", ancorats en la idea que la secessió podia basar-se en una mena de drets civils en abstracte, sense discurs nacional. Al fons d’això, hi havia la voluntat d’equiparar l’independentisme amb un moviment democratitzador sense espina dorsal nacionalista, una cosa que a Espanya sempre s’acaba assemblant molt al reformisme i que, per tant, havia d’anar bé per atraure els reformistes espanyols. Però això no va ser així. El moviment independentista hegemònic durant el procés va construir els seus objectius sobre miratges que confonien el desig amb la realitat. Avui sabem que "la part més sobiranista dels Comuns" són la gent amb qui els càrrecs polítics de l’esquerra independentista tenen bona relació perquè hi comparteixen cerveses i relacions personals. L’adjectiu és "sobiranista" perquè és prou vague per encabir-hi tot allò que no sembla prou nacionalista espanyol i que, per tant, assumeixes que et pot jugar a favor, però que, en el fons, ja saps que no és independentista. El joc de les seduccions és molt addictiu, sobretot quan l’altra part dona senyals que s’està deixant seduir per tal de tenir-t’hi enganxat. 

Els Comuns —a Catalunya, sobretot— han estat un parany en termes nacionals allà on han pogut i en cada moment en què ha calgut

La funció de "la part més sobiranista dels Comuns" ha estat i és aquesta: alimentar el miratge perquè l’esquerra independentista no pugui obviar-los a l’hora de bastir el seu discurs. I perquè aquest discurs, per tant, sempre sigui prou descafeïnat per preservar la possibilitat de pescar algun d’aquests Comuns despistats. En realitat, aquesta és la mena de forats per on s’acaba escolant el pensament viciat que ser d’esquerres i ser independentista —nacionalista— és una contradicció insalvable. I que l’independentisme d’esquerres que no té prou en compte aquest sector de despistats —bo i que en realitat, moltes vegades, són els més convençuts de tots— no és prou d’esquerres i, per tant, la independència no ha de ser un element a prioritzar enlloc, més enllà de les converses abrandades fent birres després dels plens. Sobre els miratges es van estovar tants discursos que a molts ens van estovar la moral. 

Avui, no voler veure que els Comuns són la crossa del PSOE en tot, demana un esforç conscient per no voler-ho veure. A Catalunya, sobretot, han estat un parany en termes nacionals allà on han pogut i en cada moment en què ha calgut. La pedra hi és, i cada vegada costa més de creure que una part de l’esquerra independentista no sent plaer en entrebancar-s’hi. Hi ha una part que, interessadament, vol semblar una cosa que no és, i n’hi ha una altra que es pensa que li surt més a compte de creure-s’ho per tal de compatibilitzar eixos ideològics —com si calgués fer-ho—. És fàcil d’escriure aquests paràgrafs ara que tot està dat i beneït i que la perspectiva permet de fer diagnosis cristal·lines, i precisament per això el postprocés és el moment idoni per escombrar les presumpcions d’ingenuïtat i començar a parlar d’interessos i d'intencions.