A la societat mediàtica, l'important és transmetre. Allò que les coses no són com són sinó com sembla que són. Per tant, qui decidirà si el que ha fet l’antiga CDC aquest cap de setmana a la zona del Fòrum de BCN ha estat o no una refundació serà la gent. La percepció de la ciutadania/votants conclourà si ha estat només xapa i pintura, o un cotxe nou.  

Recapitulem:

Ha estat més important el nom que la ideologia. Tres dies parlant de quin nom li posem a la criatura ha servit per concentrar la rebel·lió que s’ensumava divendres en un sol punt i aïllar-la allà. Mentre l'opinió pública parla de noms de partit no parla d'ideologia, per exemple. Ni de gaire més.

Divendres van ser Cupvergència, dissabte va brollar l'adn del partit del seny i l'ordre que sempre havien estat els convergents i diumenge tot ha tornat a lloc. Això sí, les bases estan contentes perquè consideren que és el primer cop que han pogut fer sentir la seva veu i canviar coses que volia imposar la cúpula.

I com que el nom feia la cosa, som-hi amb el nou nom de qui fou Convergència Democràtica de Catalunya. L’han votat a les 11.36

 

 

Ha guanyat Partit Demòcrata Català, un nom que va totalment contra corrent. Quan tots els partits es treuen la paraula “partit” del nom, qui no havia dut mai la paraula partit al nom, va i se'l posa. Interessant.

Opinions dels militants sobre el nom del nou partit? De tot. Que és massa tou, que és molt europeu, que és molt progressista, que en un moment de trencament no vol dir res... Ja ho té això dels noms, que no agraden mai a tothom. El problema serà que quan ja havíem començat a aconseguir que no se’ns escapés CiU ara hem d’esborrar del cap Convergència. Complicat.

Una veterana militant diu que aquest és el primer congrés on les bases han parlat de veritat i la prova és que el nom triat no era l'aposta del pinyol del partit. I no, no ho era. Mas i Puigdemont, per exemple, han votat pel Partit Nacional Català. I a la primera votació, per l'opció Junts per Catalunya.

El problema dels noms, però, no només és que no agradin a tothom sinó que hi ha la possibilitat que existeixi algú que es digui com el nom triat. O més o menys. I resulta que a Catalunya ja hi tenim Demòcrates de Catalunya.

Antoni Castellà, líder d’aquest partit era, justament, un dels convidats a la cloenda de la fundació del Partit Demòcrata Català. I no, no ha entrat cridant “torneu-me el rosari!”, però el concepte bon humor no era la millor manera de descriure el seu estat vital...

 

 

Efectivament, Antoni Castellà ha estat un dels convidats a la festa de final de naixement de la cosa, com ho han estat la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, Miquel Iceta (PSC), Santi Rodríguez (PP), Josep Lluís Salvadó (Esquerra), diverses entitats, ningú de Ciutadans ni de la CUP i... Convergència! Sí, sí, ho ha llegit bé, sí. Convergència ha estat de convidada a la cloenda del congrés de la seva pròpia refundació. Perquè resulta que CDC està com Walt Disney, congelada en paper de plata, com si fos un entrepà de cadàver. Quines coses oi?

I la festa ha consistit en un discurs de Carles Puigdemont, que ha parlat com a president de la Generalitat i no com a membre del nou partit i ens ha fet un discurs de poc més de cinc minuts. Per cert, de moment el PDC no té militants. Qui s’hi apunti és un associat. O sigui, que qui ens ha parlat ha estat l'associat Puigdemont.

I a les 13.36 ha acabat el congrés amb el cant dels Segadors. I la gent ha fugit esperitada, inclòs el president. I molts a dormir perquè la matinada ha estat llarga. Molt.

Una associada que ha estat fins a 2/4 de 7 votant, esmenant i intervenint feia una reflexió resum que després han compartit moltes altres persones: “La gent va venir divendres emprenyada i desanimada i avui surt eufòrica perquè s’ha fet molta feina i s’han votat coses sobre el funcionament intern del partit que són molt trencadores. Ara bé, si fem tota aquesta feina de renovació però a la foto hi continuen sortint les mateixes cares de sempre, això no haurà servit de res”.

L’associada es referia a què el pròxim dia 23 de juliol el Partit Democràtic Català votarà els càrrecs interns. I circula el rumor que s’hi podria voler presentar una candidatura “oficial” que, per dir-ho suau, no mostraria precisament gaire renovació facial ni estructural.

Si vostè ara em pregunta què crec que passarà, li diré que he vist la gent amb prou ganes de canvi com perquè hi pugui haver sorpreses. De quin tipus? Doncs que les bases, de la mateixa manera que han votat el nom de partit que no volia la cúpula, no estiguin gaire d’acord a votar llistes de cares relacionades amb l’antic partit. Perquè les bases, igual que la gent del carrer, només percebrà que el PDC no és l’antiga CDC si no ho és de veritat. I a la societat mediàtica el que importa és transmetre i si transmets renovació però amb cares ja vistes, la cosa no funciona.

I, sí, la vida és dura però em temo que una generació de membres de CDC que s'associen totalment amb aquella marca hauran d'anar passant cap al congelador a fer companyia al partit i a Walt Disney, creador de somnis i fantasia. Perquè amb somnis i fantasia no es fan les revolucions. Ni els canvis de veritat.