L'ERC d'avui és com un porc: se n'aprofita tot. Per entendre-ho tot, però, cal anar a pams, i el primer pam ha de ser el més fresc i divertit perquè aconsegueixi enganxar el lector: Tolo Moya. Aquest dimarts, RAC1 va avançar el contingut de l'informe intern dels republicans pel cas dels cartells dels Maragall i, per sorpresa d'absolutament ningú, tot plegat és una vulgar carregada de llufa a qui en va ser el director de comunicació, l'home que cada dia s'encarrega d'exercitar-nos la compassió, el boc expiatori illenc: en Tolo Moya. Bàsicament —i d'una manera maldestra i poc pietosa—, l'informe vindria a dir que aquest home és un desgraciadet sense gaires aptituds i que, a més a més, actuava sense rebre ordres de ningú. De fet, el partit hauria posat una infracció lleu a en Sergi Sabrià i en Marc Colomer per haver "confiat responsabilitats a una persona que no tenia les aptituds suficients per desenvolupar el seu càrrec". Hi ha maldat, aquí, desenganyem-nos. Maldat i imprudència perquè, en qualsevol cas, si aquest pobre home era pràcticament un impedit, per què actuava amb independència de la direcció? Amb víctima expiatòria o sense, els alts càrrecs del partit queden en una posició nefasta. Si és veritat, són tan incompetents a l'hora d'escollir personal com diuen que ho és en Tolo Moya i, per tant, també en són responsables. Si és mentida, si efectivament van donar ordres a aquest home, a part de ser-ne responsables, també són gent una mica cruel —cosa que, desenganyem-nos altra vegada, tampoc no sorprendria ningú—.

Això del director de comunicació és una mica l'orella del porc: fa festa, dona gust al brou, però s'ha de ser molt porcí —s'ha d'estar molt d'humor i prou polititzat— per menjar-se-la. Havent obert boca, doncs, ara toca la teca, les ganes d'escurar, de xarrupar, d'embrutar-se: els peus. Marta Rovira creu que Junqueras és un covard. Ja ho va dir la setmana passada Xavier Vendrell quan va explicar que Oriol Junqueras se n'havia anat a Montserrat la nit de la declaració d'independència. Sembla una mena de guió de Plats bruts polític, però no ho és.  Ara Rovira hi afegeix que "Junqueras ens acusa de tapar l'1-O durant les eleccions del 2017, però alguns se'n van oblidar aquella mateixa nit, quan era necessari tirar el carro i prendre decisions". O un covard, o un traïdor, si és que no és ben bé el mateix. És gros, sobretot perquè, després d'això, Junqueras va esdevenir el nucli de poder —des de presó— del partit, tal com també ha explicat la Marta Rovira. Tot plegat amb la connivència de la resta de peixots del partit, hem d'assumir. Cada vegada els llançaments de merda dels uns als altres tenen menys sentit, precisament perquè, per acció o per omissió, hi eren tots fotuts. Un últim apunt: Marta Rovira ha tingut el desvergonyiment d'insinuar que el que li cal a l'independentisme és una renovació de càrrecs. "Fa set anys que estem així i em pregunto, molts dies: de debò hi ha algú que cregui que els que vam tenir responsabilitats aquell moment serem capaços d'arreglar-ho?" No en sereu capaços, reina meva. I alguns fa set anys que ho diem.

L'únic conflicte real que tenen els que avui protagonitzen l'escaramussa és amb la veritat

Al bell mig de tot això, Oriol Junqueras fa d'home tranquil i pausat per restituir la confiança i la seriositat que ser el centre de totes les acusacions li pot prendre: un llom a la planxa d'aquells que fan dilluns, sense guarnició, per simular que tot forma part de la rutina. En una entrevista concedida en aquesta casa, Junqueras ha recorregut a la cantarella i el discurs democratitzador de sempre per protegir-se dels assenyalaments que l'apunten per la cadena de mals resultats d'ERC: "No he fet el pas al costat perquè estic convençut que el futur de qualsevol societat, col·lectiu, partit polític o país l'ha de decidir la gent. En el cas d'un país, l'ha de decidir el conjunt de la ciutadania i en el d'un partit polític, el conjunt de la militància. El nostre objectiu és retornar al partit als seus militants". Quan parla Junqueras, sobretot quan es vol fer perdonar, costa molt de saber si ERC és un partit polític, una ONG, un institut per la pau o una guingueta xucla-subvencions per als estudis democràtics de no-sé-què. Evidentment, Junqueras encara fa veure que de l'estructura B del seu partit no en sabia res. No és una estratègia gaire reeixida, això, sobretot quan la resta d'agents de partit ha decidit que la millor manera de tenir la batussa és aixecant la catifa fins i tot si la polseguera els afecta. L'única defensa possible per a Oriol Junqueras és fer veure que la correcció política i la rectitud moral que va pretendre brandar durant el procés continuen intactes i, per tant, són vertaderes i honestes. Amb Tolo Moya, Marta Rovira i fins i tot Ernest Maragall respirant-li al clatell, l'afany insadollable de poder i els ressentiments verinosos que sempre han caracteritzat el de Sant Vicenç dels Horts el deixen en evidència. Ha d'aguantar el personatge perquè els qui aposten per mantenir l'statu quo del partit el puguin validar, però cada vegada és i serà més difícil. Si no ho veu clar, però, sempre pot pujar a Montserrat. 

A ERC hi ha una carnisseria. El porc és obert pel mig i cadascú n'agafa allò que li abelleix. L'únic conflicte real, però, és el que tenen amb la veritat els que avui protagonitzen l'escaramussa. Aquestes setmanes ens hem assabentat de l'enrevessament de les trifulgues de partit, perquè els mateixos integrants del partit les han fetes servir d'armes llancívoles els uns contra els altres. És una pugna de poder força clàssica, en aquest sentit. El problema és que tot plegat va més enllà del partit i que qui surt a explicar segons què ho fa amb l'ànim últim de redimir-se políticament de cara al país. Sobretot en el cas de Rovira, explicar ara la veritat no té cap altra lectura que la de l'interès personal i, per tant, no redimeix perquè no té cap conseqüència palpable a gran escala. No com n'hauria tingut aleshores, almenys, quan van fer una declaració d'independència sense més perspectiva que fer-la i tot seguit van traspassar el focus de la independència al discurs antirepressiu per tapar-se les vergonyes. La carnisseria d'ERC és l'enèsima mostra que vam pressuposar un ordre de prioritats als partits independentistes que mai no va ser real. És bo que el país sàpiga segons què, de totes maneres. És bo que s'entengui la magnitud del frau, si és que queda algun despistat per convèncer que amb aquesta gent no anirem enlloc. Perquè va ser un frau, sí. I hi eren tots, també els qui avui fan llenya de l'arbre caigut dels republicans i li encolomen tots els fracassos del moviment independentista. ERC no és una excepció, és un símptoma. Tothom hi fot queixalada perquè de vegades el fuet ve de gust de tallar-lo amb les dents, però fer-ho només és la manera que molts troben de protegir-se. Del porc se n'aprofita tot, diuen. En aquest cas, la pregunta és per què fer.