La Pasqua dels cristians continua estant molt present entre nosaltres. En aquestes dates se’m fa molt difícil obviar-ho i parlar d’una altra cosa. Serem molts els que estarem celebrant la Pasqua aquests dies, amb més o menys intensitat. Perquè la Pasqua per als cristians, que encara en som uns quants, és del tot fonamental. Per això m’atreveixo a parlar-ne, però que quedi clar: no soc un missaire. De fet, només vaig a les litúrgies als llocs on em sento més acollit: Montserrat, la Cova de Manresa, Poblet, Sant Benet i la Geltrú. Em detesto a mi mateix per anar a missa als llocs més exquisits, quan hauria de vetllar per mantenir una pràctica més regular. Ho confesso: no tinc parròquia estable. Per això la Pasqua ha sigut massa sovint una excusa per anar de viatge, això sí, assistint a la vetlla pasqual, que per alguna cosa és la celebració més important per als catòlics de tot l’any. Tampoc no cal passar-se de progre.
Tinc el record de la Setmana Santa dels anys seixanta per les pel·lícules en blanc i negre, estil Marcelino Pan y Vino. Per les processons, quan encara a Catalunya eren importants. Per les caramelles. I per la celebració amb la mona i els padrins, amb les inoblidables figuretes de xocolata, els pollets, les plomes i els pastissos de sara. Era una aturada estranya, on les misses eren molt més llargues, més avorrides i, en els meus records, els dies eren de fred i pluja. Aquesta Setmana Santa va ser sacrificada per les sortides d’esquí d’adolescent. Les prioritats van ser unes altres, i aquells dies eren el moment ideal per anar inicialment amb la família i després amb els amics a buscar la bona neu. Ja de més gran, primer amb els fills i després sense, m’ha encantat viatjar per l’Espanya profunda i pel sud de França per aturar-me a contemplar com els pobles i les petites ciutats viuen la Pasqua. Se’n podria anomenar turisme pasqual. Les celebracions de la vetlla tenen sempre, en aquests petits pobles, un sentit molt especial, i molt més íntim. El foc inicial, l’entrada a les fosques, els simbolismes de l’aigua, de la resurrecció. Les lectures que resumeixen tot el viatge fins a l’arribada de Crist. A cada lloc s’hi viu una manera molt propera d’acollir el misteri de la resurrecció, que, com a misteri, té un protagonisme central en la manera de viure la fe a tot el món cristià. Almenys sobre el paper, i especialment a Occident. Encara que poc practicants i mal preparats, en continuem sent una colla. Bastant envellida, això sí.
Ens costa ben poc acceptar el misteri de la resurrecció en la natura, i no volem acceptar-lo en Déu
Però som una colla de debò? Per Pasqua més que mai. Les esglésies, sovint mig buides, s’omplen. Els rituals es mantenen a molts llocs. I ni que sigui per uns pocs dies, el paper del misteri de la resurrecció, en format trobades de la mona i del dinar del xai, recupera un cert protagonisme. No m’ho negueu, que tots recordem aquells dies qui han sigut els nostres padrins i les nostres padrines. I l’habitual indiferència respecte al fenomen religiós que impera sense cap dubte a Occident s’esquerda una miqueta. Potser no anem a missa, però ens sentim obligats a assumir que les processons encara tenen un punt de bellesa i solemnitat entre nostàlgica i respectuosa, que fa posar la pell de gallina, especialment a Andalusia.
És una meravellosa coincidència, o no, que després de Pasqua arribin les pluges i el dia s’allargui. I que amb la primavera tot torni a viure. Que tot ressusciti. Ens costa ben poc acceptar el misteri de la resurrecció en la natura, i no volem acceptar-lo en Déu. I en un Déu que precisament ens demana de prendre cura de tot: de la natura, dels altres homes i dones, i de tots els éssers vius. Digueu-me una manera més sublim de manifestar la fe en una divinitat que creure en la seva tornada a la vida, una i tantes vegades com calgui. I que, a més, ens demani de creure que tot torna a començar. Tenim el privilegi de creure a l’Occident cristià en un Déu que va voler fer-se com nosaltres. Això té d’entrada una sèrie de contradiccions que demanen moltes explicacions racionals i actes de fe com a solucions irracionals. Què hi farem. Per això, mossèn Ballarín no es cansava de repetir com un mantra: “que Déu hi faci més que nosaltres” i “No tingueu por de Déu”. No tenir por de Déu. No tenir por. Confiar. Potser és el secret més ben guardat de la Pasqua. I el misteri més entranyable. Gaudim de la Pasqua, d’una festa ancestral que celebra com mai la confiança en la vida.