L’Alzheimer és una malaltia tan cruel que fa que de les persones que la pateixen se’n parli en passat. Precisament elles, a qui la malaltia les deixa sense passat i en mode present absent. O pràcticament. Perquè, oh misteri, els permet que en algun racó del seu cervell hi conservin els records musicals. En el cas de Pasqual Maragall, del qual avui se n’ha parlat molt perquè compleix 80 anys, sabem que són en forma de Variacions Goldberg i, espero, també en les del seu admiradíssim Django Reinhardt.

Avui hem vist moltes imatges del president Maragall i, sobretot, de l’alcalde Maragall, l’home que va inventar la Barcelona moderna. La persona que tenia un projecte i una idea i va pintar de color una ciutat en blanc i negre. Repassant la trajectòria visual de Maragall hem recuperat escenes avui impensables. Perquè els polítics han canviat, han canviat les maneres de fer política i ha canviat el món. Ha canviat el país, el poder i la manera d’exercir-lo. Què diferent era tot, oi? Potser perquè llavors es feien coses. O almenys crèiem que era així.

Després ha passat el que ha passat i ara cada dia succeeixen un munt de situacions que semblen notícies i són els cacauets del vermut. I en són tantes, que no ens les acabem. Però tot aquest moviment permanent i tan convuls d’ara, a diferència del de llavors, consisteix a anar donant voltes a la sénia. Hem passat de somniar en un món millor, o de creure’ns que era possible, a sobreviure en un lloc que en diuen món, com per anomenar-lo d’alguna manera. I Pasqual Maragall, juntament amb Jordi Pujol, agradi o no a molts (i a moltes), van tenir la culpa que es construís un petit país que després ha quedat despullat. Un dia caldrà discutir amb calma si era millor aquella il·lusió de pensar que algun dia tocaríem l’horitzó o això d’ara, quan ens ha passat com al Show de Truman, hem arribat a l’horitzó i ens hem adonat que realment era un decorat de cartró pedra. I força atrotinat.

Però me n’he anat del tema. Suposo que parlar de Maragall, en el fons, és parlar de nosaltres i del nostre passat, que és el seu. A pesar de no recordar-lo. D’aquella il·lusió d’adolescència a la puta realitat. El mateix procés que va patir ell, que intuint com acabarien anant les coses, ja va intentar canalitzar la situació cap a una solució “pactada”. Va ser la reforma de l’Estatut, que era el projecte de l’Espanya federal que mai no fou. I que mai serà. Em sap greu, però és que unes línies més amunt ja he dit que tenim un problema i aquest problema es diu “hem arribat al final del decorat”. Vam donar la mà i ens van fotre una plantofada amb la mà oberta. La primera de la sèrie moderna.

La reforma de l’Estatut va ser una altra d’aquelles idees brillants de Maragall, com els JJOO, però aquesta no va sortir bé. Perquè Espanya-Estat, allò que ens diem Madrit (concepte), va decidir mostrar, ja sense cap mania, la seva autèntica cara. Ell ja havia avisat anys abans amb aquells encara avui recordats articles publicats a El País. El “Madrid se va” del febrer del 2001 i el “Madrid se ha ido” del juliol del 2003. I el temps li va donar la raó. El temps i el Marchenisme Constitucional.

I després va venir quan els seus se’l van treure de sobre. De males maneres. Esclar, un paio que va per lliure, amb perilloses idees políticament incorrectes i amb projectes que intentaven solucionar coses. Hooome, això no hi ha fidel aparell que ho resisteixi, i menys en un partit d'ordre que encara avui s’abraça al règim del 78 impedint comissions d’investigació per parlar d’Emèrit I i de la seva particular fugida a Egipte. Bé, o a uns quants quilòmetres a l’est.

Que, per cert, sense voler cap comparació, qui ens havia de dir que la història acabaria tractant a un i a altre d’una manera tan diferent, oi?