Asseguts a taula per celebrar el dinar de Reis, tothom esmenta les ganes que acabin les festes de Nadal. Un desig que també manifesten els amics i coneguts que et retrobes pel carrer o en una cafeteria d’aquestes tan poc glamuroses que creixen com bolets verinosos per tota la geografia catalana. I és que aquest invent de les festes nadalenques és tan estressant per l’obligació de ser feliç i amb tantes dates assenyalades al calendari, que es fa difícil començar l’any sense una sensació de pesantor a l’estómac i de buit emocional que, juntament amb els comptes corrents en números vermells, fan cert allò del gener costerut.
Tot i el cansament per unes festes passades d’anabolitzants emocionals i calòrics, he de reconèixer que el tortell de Reis és un dels meus dolços favorits, juntament amb la coca de Sant Joan, i que l’espero amb la mateixa pruïja que un infant espera l’arribada dels Reis d'Orient. Són les petites grans coses d’unes festes que es viuen millor amb els ulls d’un infant, els "locos bajitos", que cantava Serrat, capaços de veure coses que els adults ja no veiem.
Hores abans de l’arribada de ses Majestats d’Orient, parlava amb un amic i tractàvem de recordar quin dia i en quines circumstàncies vàrem descobrir que Melcior, Gaspar i Baltasar vivien a casa i no ho vàrem saber esbrinar. En el meu cas, crec que va ser progressiu i que ho vaig tenir clar ja amb set o vuit anys, encara que no ho vaig fer públic per por que els no Reis decidissin —un cop descobert el misteri— no portar-me més regals. El que sí que recordo és que una nit em vaig despertar i vaig sortir de l’habitació amb la intenció de dirigir-me a la sala d’estar on romanien els regals per als meus tres cosins i per a mi. I resulta que a la meva cosina li havien deixat un Capitán Trueno que m’agradava més que el meu, i l'hi vaig bescanviar furtivament. Encara el guardo.
Les millors festes de la meva vida, aquelles que recordo amb nostàlgia, són aquelles que van sorgir espontàniament, i les de Nadal són massa desitjades i indesitjables alhora perquè no acabis amb una ressaca emocional difícil de superar per no haver superat el grau de felicitat i infelicitat que et vas imaginar. I malgrat els "peròs", si no existís Nadal, l’hauríem d’inventar.
Aquest és el joc de Nadal, que tot continuï igual encara que sigui mentida, i que nosaltres passem, passem, convertits en velles fotografies d’imatges vaporoses
Les festes de Nadal són massa previsibles i no només pel cunyadisme —component fonamental per allargar les sobretaules i poder pair els torrons—, sinó perquè tot està inscrit en una tradició que ha fet de la cursileria el grau súmmum de l’amor fratern. Si no fos així, el rei d’Espanya no s’atreviria a regalar-nos un discurs de cunyadisme reial a l’altura del personatge més cunyat d’una pel·lícula del feixista de Frank Capra, i les televisions no ens regalarien les protuberàncies d’una festa de les campanades en què els homes presentadors semblen borratxos de casino que ho han perdut tot i les presentadores, princeses per un dia que competeixen en una gala de vestits que fan les delícies dels traumatòlegs. Com sempre, la que va voler endur-se el premi va ser Cristina Pedroche, amb un vestit fet amb la seva llet materna, un toc lacrimogen que no li va servir per guanyar el concurs del share televisiu. Jo, que era a les Açores, no la vaig veure en directe, però sí que vaig poder investigar per Google les tribulacions d’una presentadora que va confondre les campanades amb la rua del carnaval de Santa Coloma de Gramenet. Es veu que la llet estava agra.
Els meus fills van ser uns infants privilegiats i van tenir uns Reis generosos, i si no hagués estat per ells, hauria fugit del 24 de desembre al 7 de gener per no haver-me de sentir culpable de no ser feliç com estava escrit al guió. Un cop vaig ser pare, el full de ruta va canviar. I si tinc un record que conservo, com el caganer que col·loco any rere any a un lloc estratègic del pessebre per ensenyar el cul a les autoritats eclesiàstiques i reials, és el del meu fill petit i com, després de tres anys d’hospitalitzacions, va aprendre la màgia de la faula: la de l’or, la mirra i l’encens, la del vas de llet i les galetes perquè Ses Majestats agafessin forces per continuar el seu viatge nocturn, i la del despertar a correcuita per veure si li havien deixat algun regal. El meu fill gran té 24 anys i li toca a ell agafar el testimoni de pare cerimoniós, i el meu fill petit va morir quan ja era més admirador de Baltasar que de Melcior, però aquest és el joc de Nadal, que tot continuï igual encara que sigui mentida, i que nosaltres passem, passem, convertits en velles fotografies d’imatges vaporoses.
Acabat aquest teatre de l’absurd, ens esperen coses menys mundanes. Una, també d'absurda, serà la inscripció a uns gimnasos per disminuir la mala consciència calòrica i als quals no anirem; l’altra, més costeruda, serà la d’intentar engreixar els comptes corrents aflaquits. I una pregunta repetida és què en farem dels torrons que han sobrat. El meu avi Evaristo, un home que les havia passat molt magres a la postguerra, amb un consell de guerra i cinc anys de presó a Burgos, i una llibertat condicionada per un salari de descarregador del moll, els solia guardar per l’any vinent ben embolicats amb paper de diari, però per la màgia del temps, la textura del torró de crema mutava en la d’un torró d’Alacant, que solia acabar, per la màgia potàgia de la meva àvia, a les escombraries. Passi-ho bé i fins l’any que ve.