Resulta que tant a l'actual campanya com el 2019, Kamala Harris ha dit que va treballar en un McDonald's mentre estudiava. Resulta que l'empresa no ha dit que no, però sí que ha explicat que “no tenen registre” d’aquest fet, segons explica The Washington Post. Això ha servit perquè circulin continguts a les inefables xarxes que diuen que l'empresa de menjar ràpid ha dit que la candidata demòcrata a la presidència dels Estats Units, no hi va treballar mai. No cal dir que l'equip de campanya de Donald Trump ho ha aprofitat i ha enviat el magnat a servir patates fregides durant alguns minuts en un autoservei d'un McDonald's a Pensilvània, per poder dir que “Donald Trump ja ha treballat més a McDonald's que Kamala Harris en tota la vida”. Encara que tot va ser un muntatge i ni els clients eren de veritat, McDonald's ha hagut de sortir al pas explicant que, com a empresa, no donen suport a cap candidat. “No som vermells ni blaus, som daurats”. I tenen un pallasso que fa por, els ha faltat afegir.
L’altra gran notícia política de la setmana és que la parella d'Isabel Díaz Ayuso, un senyor de nom —i cognoms— Alberto González Amador, va intentar deduir-se davant Hisenda despeses privades, en uns quants exercicis fiscals, com si fossin part de la seva activitat empresarial. En concret, la parella de la presidenta va intentar colar objectes de luxe, com un Rolex —sempre s’ha de saber l’hora—, desodorant, fil dental, pasta de dents, col·lutoris o xampú —sempre t’has de reunir estant presentable—, pilotes de pàdel —a tot arreu es fan negocis—, i alguns de menys comuns, com un saxofon, que veig més difícil de justificar. A la meva gestoria els proposo això i es peten de riure.
Les regulacions no són dolentes. El que hi ha són regulacions ben fetes i regulacions mal fetes
Davant d’això, haureu d’admetre que Mariano Rajoy, tan caricaturitzat per les seves frases sense aparent sentit, és algú amb un sentit comú fora de mida. Fa unes setmanes, durant una conferència al Fòrum La Toja, l'expresident espanyol va fer riure la seva audiència al més pur estil Jordi Pujol en compartir les dificultats que genera el nou disseny dels taps adherits a la boca de les ampolles de plàstic. “Vaig començar a beure i em vaig posar fet un circ”, va ser la frase de Rajoy, mentre se’l mirava Felipe González sense entendre res, perquè és un senyor que no té sentit de l’humor. Però la intervenció de Rajoy, en realitat, tenia profunditat. Era una manera de criticar l’excés de regulació, en aquest cas de la Unió Europea. La intenció de la norma, que va entrar en vigor al juliol i que segur que heu patit, és assegurar que els taps no es perdin i es puguin reciclar juntament amb la resta de l'envàs. El que no sé què passa ara, per cert, és quan entres en un recinte esportiu, per exemple; perquè quan encara hi anava, et deixaven entrar l’ampolla, però sense el tap. Però, vaja, aquest és un altre tema.
El que vull és afegir una reflexió que m’haurien de comprar els nous Nobel d’Economia, aquests que diuen que els països van bé o malament en funció de les seves institucions. Si resulta que es pot regular el mercat, per exemple, per protegir el medi ambient. No és important també protegir la gent que viu sobre el planeta el medi ambient del qual volen protegir? Doncs regulin com Déu mana —o qui sigui— el mercat de l’habitatge. Les regulacions, senyor Rajoy, no són dolentes. El que hi ha són regulacions ben fetes i regulacions mal fetes.