El temps dirà si la polèmica cimera celebrada per Pedro Sánchez a Barcelona el 19 de gener no passarà a la història com un més dels grans despropòsits amb què els maldestres polítics espanyols pretenien aniquilar el “tema catalán”. I dic despropòsits perquè, qui pot dubtar que tal mostra de fatxenderia no tingui molts números per acabar amb un resultat prou contrari al buscat? En tot cas, per esbrinar-ho, seria bo que ens preguntéssim quin era l’objectiu exacte d’aquest esdeveniment tan connotat i curosament escenificat.
Si jutgem per la premsa internacional que n'ha parlat, sembla que hi ha pocs dubtes a l’hora d’interpretar la cimera —almenys en part— com un intent de mostrar la subjugació i “pacificació” del poble de Catalunya post-Procés. Si bé se’ns diu que les costoses “cimeres” que munten les potències occidentals tenen més de postureig polític que no de debat i presa d’acords, la de Barcelona segurament s’haurà endut la palma en aquest sentit. Aquí no han vingut a decidir res dos estats que estan permanentment entaulats en múltiples institucions. El que aquí s’ha escenificat és un acte de supremacisme per oficialitzar que el nostre procés d’autodeterminació no sols ha acabat, sinó, i sobretot, que no ens haurà servit de res. El que ha vingut a fer Sánchez, tot marginant-nos-en tan eloqüentment, és marcar territori i recordar-nos que políticament els catalans no som res. En fi, ha vingut a efectuar una clara operació de càstig en la línia del 155 i del rocambolesc discurs borbònic del 3 d’octubre. I ho ha fet amb una inequívoca coreografia colonial d’acompanyament.
Tenim un aspirant a presidir la Generalitat per a qui un acte celebrat a Barcelona sense català, sense símbols catalans, sense participació política catalana i amb un insultant tracte colonial envers el president de la Generalitat —per molt que s’hi hagi prestat— marca el futur desitjat.
En aquest sentit, m’agradaria referir-me a dues fotografies ben expressives d’aquesta coreografia. En primer lloc, la molt comentada i patètica benvinguda brindada pel president Aragonès a la cimera, per cert, amb la seva inexplicable aquiescència. Qui dubti de l’efecte desitjat només ha de recordar el sinistre somriure paternalista amb què Sánchez supervisa el moment en què Macron es digna a saludar-lo, humiliant imatge que s’oferí amb tot luxe de detall a la premsa. Per altra banda, hi ha aquella altra foto en què els somrients Sánchez i Macron surten repenjats a la barana del sagrat MNAC amb la vista de les assolellades torres venecianes i el plàcid Tibidabo de fons. Ni el Photoshop stalinista ho hagués fet millor, si tenim en compte que, just a sota els dos mandataris, a la gran avinguda Maria Cristina que condueix a aquelles torres, s’hi trobava una gran massa de catalans que protestaven sorollosament contra l’acte de vassallatge que estaven presenciant. No cal dir que l’unionisme preferí recollir l’instant en foto fixa i no en vídeo sonor! És, sens dubte, la mateixa elecció que hagués fet un Salvador Illa que en declaracions posteriors qualificava la cimera d’acte exemplar i millor garantia per al futur. Estem avisats, doncs. Tenim un aspirant a presidir la Generalitat per a qui un acte celebrat a Barcelona sense català, sense símbols catalans, sense participació política catalana i amb un insultant tracte colonial envers el president de la Generalitat —per molt que s’hi hagi prestat— marca el futur desitjat. Déu ens agafi confessats, doncs, si Salvador Illa surt president, amb o sense l’inestimable cooperació d’ERC, que li ha rigut quasi totes les gràcies.
Crec que, per tot el que he exposat més amunt, el títol d’aquest article, “Patiño, Yagüe, Sánchez”, queda sobradament justificat. O potser el fosc objectiu de la cimera de Sánchez no emula fidelment el menyspreu amb què anteriors hooligans també van emprendre agressives actuacions contra Catalunya i la voluntat democràtica de la seva gent? D'altra banda, i veient que a Twitter fa servir els dos cognoms (@sanchezcastejon), no crec que la meva opinió hagi d’afectar gaire qui és net d’un sanguinari comandant de la Legión —Antonio Castejón Espinosa— que tantes atrocitats va cometre a la guerra civil. Si fos així, estic segur que el partit del senyor Sánchez no s’hauria abstingut tants cops de votar contra la condemna efectiva als criminals franquistes com ell com ha fet. A més, si hem de jutjar per la manera en què Sánchez va defensar els criminals dels GAL al seu dia (vegeu aquest vídeo tan xocant: https://www.youtube.com/watch?v=BuN2nsLMk24), ja res no ens n’ha de sorprendre. Veieu? Ja no és tan forassenyat que al títol jo associï Sánchez amb aquells altres maltractadors dels catalans com foren Patiño i Yagüe, oi que no?