La petita crisi dels presidents espanyol i argentí ha deixat una frase de Pedro Sánchez per a la història: “El patriotismo está por encima de las ideologías”. La podria signar qualsevol polític autoritari, tant dels anys trenta com de l’actualitat. La frase dona per entès que el patriotisme no és una ideologia. I potser dona també per entès que patriotisme i nacionalisme no són equivalents. En fi, potser el que resulta més greu, més que una relliscada deguda a les passions polítiques del moment, és la pèssima teoria política implícita que arrossega la frase.
El discurs habitual del president espanyol té altres mancances clares. Per exemple, quan parla de “convivencia entre los catalanes”, com si aquí ens estiguéssim matant pels carrers mentre que, com tothom sap, el clima de “convivencia” a les institucions i els mitjans de comunicació espanyols és d’una pau i una elegància reconfortants.
I allò que resulta més preocupant és allò que no sempre es diu, però que resta implícit. Com pretendre que decisions com els indults (motivats per institucions europees) o la llei d’amnistia són mesures que solucionen el contenciós existent entre bona part de la ciutadania de Catalunya i l’Estat. Doncs no. L’amnistia no significa la desjudicialització del conflicte de fons. És només una aturada provisional en la repressió de l’Estat davant l’independentisme. De moment, hi ha nous exiliats i continuen actius judicis relacionats amb l’exercici de drets individuals i col·lectius en els tribunals ordinaris, el Tribunal de Cuentas o el Tribunal Suprem. Tot el reguitzell d’actes repressius continuarà.
El contrast entre les sentències i decisions dels tribunals espanyols i dels tribunals europeus és digne d’organitzar un màster especialitzat. L’advocacia de l’Estat ha arribat a argumentar que el Tribunal Constitucional (TC) pot fer ingerències en els parlaments territorials per tal d’impedir que es debati sobre l’autodeterminació o la monarquia. Raons?: tot ho redueix a la mera obligació d’obeir els requeriments del TC, sense més ni més. Es tracta d’una òptica de “picaplets”, molt poc congruent amb el que requereix una democràcia liberal avançada, especialment en un Estat caracteritzat per un profund pluralisme nacional. No es tracta, com de vegades alguns crítics defensen, del fet que el TC està vulnerant la llibertat d’expressió dels parlamentaris elegits per la ciutadania, sinó d’una cosa més greu, d’una vulneració de la separació de poders i, per tant, de l’estat de dret.
Caldria que les forces independentistes de Catalunya, mentre no puguin treure el país de l’Estat, establissin mesures per anar traient l’Estat del país, l’Estat de Catalunya
Un altre punt dèbil, molt dèbil, de l’estat de dret espanyol amb relació a l’independentisme, és la flagrant absència d’imparcialitat de bona part dels jutges de la cúpula judicial. Tal com he esmentat en altres ocasions, l’estat espanyol no podrà considerar-se un estat de dret fins que no es reformin profundament cinc institucions: Tribunal Suprem, Audiència Nacional (que hauria de suprimir-se en ser una rara avis en termes europeus), Tribunal de Cuentas, Fiscalia i Consejo General del Poder Judicial (bloquejat des de fa anys per l'exemplar “convivencia” dels dos principals partits estatals). Naturalment, això s’afegeix als comportaments impunes de l’espionatge polític per part de l’Estat o a les pràctiques de l’agenda oculta de les “policies patriòtiques”.
Catalunya va intentar a la reforma de l’Estatut (2006) el modest objectiu, no de descentralitzar el poder judicial espanyol, sinó simplement de “desconcentrar-lo”, establint algunes mesures pròpies de caràcter secundari. Tampoc això no es va poder fer (sentència del TC del 2010). De fet, el poder judicial espanyol no està relacionat ni tan sols amb l’estat de les autonomies. Està organitzat sota premisses d’estat unitari centralitzat. Una característica que s’afegeix a la continuïtat de cultura processal i de funcionament amb el poder judicial de la dictadura.
Una gran rèmora, potser la pitjor, dels aspectes mal resolts en la Transició dels anys setanta va ser la manca de reforma del poder judicial. Crec que caldria que les forces independentistes de Catalunya, mentre no puguin treure el país de l’Estat, establissin mesures per anar traient l’Estat del país, l’Estat de Catalunya. I una d’elles consisteix a pactar mesures per disposar d’una institucionalització judicial pròpia desconnectada de l’herència de la dictadura franquista i del seu nacionalisme antiliberal i antidemocràtic (“El patriotismo está por encima de las ideologías”). Mentre el poder judicial espanyol tingui efectes directes sobre l’independentisme, aquest estarà hipotecat en haver de consumir temps i energies en la lluita antirepressiva i no en l’objectiu d’adquirir un reconeixement i un autogovern que siguin propis d’un país amb una personalitat nacional diferenciada.