La propietat privada no constitueix per a ningú un dret incondicional i absolut. Té una “funció social”, i no és un dret absolut desvinculat de les necessitats de la comunitat. No ho proclama en un manifest un partit polític amb conviccions comunitàries, sinó que és el text d’una encíclica escrita per un Papa de Roma, en concret Pau VI a Populorum Progressio, publicada l’any 1967.

“Si algú té béns d'aquest món i, veient el seu germà en necessitat, li tanca les entranyes, com és possible que resideixi en ell l'amor de Déu?". "No és part dels teus béns —diu Sant Ambrosi— allò que dones al pobre; allò que li dones li pertany. Perquè allò que ha estat donat per a l'ús de tots, tu t'ho apropies. La Terra ha estat donada per a tothom i no només per als rics". No hi ha cap raó per reservar-se en ús exclusiu allò que supera la pròpia necessitat quan als altres els falta el necessari. En una paraula: "el dret de propietat no ha de ser mai exercit amb detriment de la utilitat comuna, segons la doctrina tradicional dels Pares de l'Església i dels grans teòlegs”. Si es produís un conflicte “entre els drets privats adquirits i les exigències comunitàries primordials”, correspon als poders públics “buscar una solució amb la participació activa de les persones i dels grups socials”. Són afirmacions del Papa Montini, que defensa que si bé la propietat privada és legítima, el seu ús ha de ser orientat cap al bé comú i no només cap a l'interès personal.

La propietat privada no és un dret incondicional i ha de ser exercida de manera que respongui a les exigències de la solidaritat social i de la justícia econòmica

L’afirmació no és una frivolitat: diu que la propietat privada no és un dret incondicional i que ha de ser exercida de manera que respongui a les exigències de la solidaritat social i de la justícia econòmica. Això vol dir que aquells que tenen més béns o recursos tenen una responsabilitat especial envers els altres, especialment els més necessitats. El Papa insisteix que la diferència entre rics i pobres no ha de ser vista com una condició immutable, sinó com un repte per a la societat i els Estats, que han de treballar per erradicar les desigualtats.

En aquest text oblidat de la Doctrina Social de l’Església, el Papa escrivia que el dret a la propietat ha de ser moderat per un principi de destinació universal dels béns. Tot el que la Terra i els recursos proporcionen ha de ser accessible per a tots, no només per a una minoria privilegiada. Són per a tothom, independentment de les condicions econòmiques o socials. El Papa Pau VI va posar èmfasi en la necessitat de construir una societat més solidària i justa, on la propietat no sigui només un mitjà per al benefici personal, sinó també un instrument per a la construcció d'un món més equitatiu i solidari. Pau VI no és conegut com a referent de les esquerres progressistes. I no ho serà perquè no queda bé, dins alguns ambients, recórrer a les paraules d’un Papa. Hi ha excepcions molt interessants, polítics que saben destriar el gra de la palla, i que amb honestedat intel·lectual, si han de citar un Papa, ho fan. Hi ha polítics d’aquest tipus a diferents partits d’esquerres. Però són molt pocs. En alguns ambients polítics es beneeix de manera acrítica tot el que prové d’algunes religions, que semblen més simpàtiques o interessants. Els prejudicis ens enceguen. Hi ha molta doctrina progressista en un Papa com Pau VI (que escriu una encíclica sobre el progrés), i molta regressió i estretor de mires entre militants que mai no el llegiran. Perquè és un Papa. Encara que parli més clar que els seus líders sobre els límits de la propietat.