Vas pel carrer i de sobte algú li diu a algú altre l'expressió que dóna títol a l'article. I quan això passa, vol dir que som davant d'un fenomen. El problema, però, és que l'origen de l'expressió no és ben bé el mateix que el de l'expressió que s'ha posat de moda. Coses del món mediàtic on vivim. M'explico.

Fa anys, en Josep Pedrerol presenta una tertúlia de futbol que ha passat per diverses cadenes. La fórmula sembla senzilla, però s'ha de saber fer, com ho demostra el fet que molts altres l'han intentat copiar sense èxit. Consisteix a dur a un plató de TV la tertúlia de bar: passió, crits, emprenyades, calbots dialèctics, traç gruixut, hooliganisme, estirabots, provocació... i, sobretot, sectarisme futbolístic. Tot més fingit que real, però la TV és espectacle.

Un dia, ja fa temps, en Pedrerol va tenir una de les seves habituals emprenyades per culpa d'uns problemes tècnics. Aquesta:

El vídeo va fer-se viral i així molta gent que no havia vist mai el programa va començar a conèixer el personatge. Tan conegut va fer-se que el Crackòvia de TV3 va decidir imitar-lo. I així va ser com en Raúl Pérez va crear un Josep Pedrerol de ficció (o potser aquest és més real que l'altre, vagi vostè a saber) que es passa cada gag dient "No, así no. No, becarios no". El "has quedado re-tra-ta-do" ve d'una altra expressió que el presentador diu molt. I és aquesta repetició la que fa que un munt de gent vagi per la vida repetint la cosa.

Aquesta febre podria fer pensar que el programa del Pedrerol de veritat (que potser realment és de ficció) ho peta d'audiència. Doncs no. El Chiringuito, actual nom de la fórmula que va començar a Intereconomía amb el nom de Punto Pelota, se'l miren entre 200 mil i 250 mil espectadors diaris i té un share al voltant del 2,5%. Per tant, si la gent va pel món repetint "Becarios no!" és gràcies a (o per culpa de) Crackòvia. I si molta gent comenta "vas veure l'altre dia en Pedrerol que va dir...", no és perquè hagi vist el programa, sinó que ha vist un fragment emès a l'AMP?, també de TV3.

I amb això, on vull anar a parar? Doncs que de vegades agafen una gran dimensió mediàtica uns temes, uns fets i unes persones que realment no interessen a la immensa majoria a qui semblaria que interessen, si tenim en compte el ressò que tenen. Compte, doncs, amb creure que el que apareix en una determinada bombolla mediàtica és el que interessa realment a la gent (o el que pensa, o el que es mira, o el que el preocupa). Que després passa el que passa...

Si vol, fem una prova. Vostè, que potser repeteix sense parar el "No, así no. Becarios no. Has quedado re-tra-ta-do", sap a quin canal fan el programa? I li diré més. Sap si el té sintonitzat aquest canal, a la seva TV?