Pedro Sánchez va ser aclamat pel congrés del PSOE, tot i que hi va haver un 10% de delegats que es van fer notar amb el seu vot en blanc o nul, però el president del Govern espanyol continua acorralat. Els tribunals acorralen Pedro Sánchez, de moment pel germà, per la seva dona i especialment per les seves amistats perilloses. A mesura que es van dient i sabent coses resulta que les amistats del president no eren tan fidels com ell devia suposar, perquè ja es veu que estan disposats a empastifar tot el que calgui i en aquest sentit han esdevingut la seva principal amenaça política.

Tant és així que el mateix president ja va dient que més aviat que tard l’imputaran, segons testimonis de periodistes de la capital que van cobrir el 41è Congrés. Òbviament, Sánchez ho explica en el sentit que la persecució política contra la seva persona no té límits i que cal reforçar la democràcia per evitar aquests abusos de poder, oblidant que ell va formar part de l’operació política, policial, mediàtica i judicial contra persones innocents només pel fet de ser catalans i, per tant, sospitosos de ser independentistes.

La paradoxa de la política espanyola consisteix que un partit condemnat per corrupció exigeix la dimissió per corrupció del president que el va desallotjar del poder executiu per corrupte

Sánchez es va curant en salut davant del que pugui passar, aprofitant-se de la gran paradoxa de la política espanyola. Li demana la dimissió per corrupció el partit que va ser desallotjat del poder quan va ser condemnat pel seu finançament il·legal. En una situació normal, si el president és investigat per corrupció, hauria de renunciar el càrrec i per pocs escrúpols que tinguin els seus aliats parlamentaris, haurien de retirar-li el suport. Resulta, però, que retirar el suport a Pedro Sánchez significa entregar-lo novament al partit més corrupte d’Europa, amb la qual cosa recordaran la dita “un altre vindrà que bo el farà” i no mouran un dit.

En tot cas seria una situació complicada i difícil d’empassar que el president, el fiscal general de l’Estat i potser algun ministre estiguessin imputats, i com Sánchez es veu a venir el que als Estats Units es coneix com a impeachment, planteja ara una fugida endavant, anunciada el dia de la Constitució: Cal reformar alguns articles de la Constitució per blindar drets abans que arribin els conservadors, va venir a dir el president.  És una manera d’introduir nous debats que marquin l’agenda mediàtica i situïn la batalla en el camp ideològic, afavorint la polarització. Sánchez va citar com a exemple el dret a l’avortament, que és la manera d’identificar cadascú en un bàndol irreconciliable. I, a més, un debat absolutament artificial que té per únic objectiu distreure el personal, perquè tothom sap que la reforma de la Constitució requereix com a mínim un acord de PSOE i PP. I si la reforma que es pretén és perquè se l’hagin d’empassar els conservadors quan arribin, difícilment els conservadors es deixaran enredar.

El líder socialista planteja ara una reforma impossible de la Constitució per atiar el debat ideològic que mobilitzi les esquerres i adobi el terreny si no té més remei que convocar eleccions

El camí de Pedro Sánchez fa més pujada que la cançó d’en Serrat. El president espanyol té algunes assignatures pendents que hauria de resoldre aviat i resulta que tant si les resol com si les deixa empantanades, afegiran més llenya al foc. La principal és l’amnistia. Semblava que s’havia afanyat el Constitucional per tancar l’assumpte definitivament i que Puigdemont mengés els torrons a Amer. Si això no passa és difícil que Junts aprovi els pressupostos de l’Estat, i si Junts no ho fa, potser tampoc ho farà Esquerra Republicana per no ser menys. Ara bé, si finalment s’aplica l’amnistia com es va aprovar al Congrés, les reaccions contra Sánchez de totes les dretes, però sobretot del búnquer judicial, seran a matadegolla.

Així que tot plegat fa sospitar que Pedro Sánchez, obrint nous temes de debat i confrontacions que li permetin erigir-se en sentinella de la democràcia, està adobant el terreny per mobilitzar a favor seu diguem que l’Espanya antifranquista, davant la possibilitat gens desitjada que no tingui més remei que convocar eleccions.