Recorden el joc dels bastonets xinesos? També es diu Mikado i va ser molt popular en l'era precibernètica. Consisteix a agafar un feix d'unes 40 varetes de plàstic o de fusta de diferents colors i, obrint la mà, es deixen caure sobre una taula o qualsevol altra superfície llisa.

Lògicament, els bastonets cauen amuntegats en disposició agitada i generalment complicada. Es tracta d'anar retirant-los un a un sense que, en fer-ho, es toqui o se'n mogui cap altre. La dificultat és extrema: Es requereix sort, molta experiència i una perícia extraordinària. I tot i així, mai ningú no ha arribat a retirar els 40 bastonets d'una tacada.

Doncs bé, això és el que Pedro Sánchez intenta fer des de la nit del 20 de desembre. Ell ha acreditat tenir sort i gosadia en quantitats industrials, és obvi que l'experiència li manca i hi ha divisió d'opinions respecte a la perícia, si bé predominen els escèptics. Però encara que parléssim d'un gran mestre mundial, la tasca sembla quimèrica.

La cosa és que al secretari general del PSOE se li ha posat entre cella i cella ser president del Govern sense haver guanyat les eleccions i disposant de 90 diputats en un Parlament de 350 (el 25% de la cambra). I està disposat a aconseguir-ho, com va dir Zapatero en una memorable ocasió, costi el que costi i li costi el que li costi.

Com s'aconsegueix guanyar una investidura i armar una majoria de govern sostenible quan només es disposa d'un de cada quatre diputats? Tirant pel dret i jugant-s'hi la pròpia pell, el destí del partit i el futur del país als bastonets xinesos. Qui sap, potser sona la flauta.

Per assolir l'objectiu, l'intrèpid dirigent ha començat per descartar les dues úniques solucions naturals que ofereix aquest Parlament: un Govern de gran coalició i la repetició de les eleccions. Cap d'elles no li proporciona l'únic que desitja, que és la butaca de La Moncloa ARA, sense esperar que l'hi donin les urnes.

En aquesta operació a tot o res, cal moure tots aquests bastonets:

Primer, el seu propi partit, que no sembla entusiasmat per les maniobres sobre la corda del seu inexpert capità. De fet, els que tenen vot en el PSOE ja no discuteixen si li renoven o no el contracte a Sánchez (segons els estatuts el seu mandat expira al febrer), sinó com i quan li donen la carta de comiat sense que la trecadissa sigui irreparable.

Podem: un nou partit populista d'esquerres que va trepitjant-li els talons i està molt més interessat a enviar el PSOE a les golfes de la història i ocupar el seu lloc que no pas a ajudar-lo a governar.

Ciutadans: Un altre partit dels que van arribar predicant la nova política però estan aprenent les traces de la vella a una velocitat sorprenent. Aspirava a tenir la clau de les aliances però es va quedar curt, i ara ha de decidir si busca criada o es posa a servir. En tot cas, Rivera no pot perdre de vista el fet objectiu que dos de cada tres dels seus votants procedeixen del PP; i tot i que se'n van anar perquè no suportaven més Rajoy, hi ha certa classe de jocs i pactes que sobrepassarien el seu llindar de tolerància.

Esquerra Unida: Les restes d'un naufragi, però unes restes gens menyspreables: 900.000 vots que només han valgut dos escons i uns administradors desesperats per posar-los de relleu abans que s'evaporin.

Els socis de Podemos: tres conglomerats de nacionalistes radicals –catalans, valencians, gallecs– que per allò de les sinèrgies electorals van firmar amb Pablo Iglesias per a un sol esdeveniment, el del 20D, però que no tenen la menor intenció de sotmetre's a la seva disciplina ni de perdre la identitat. En firmar el tracte van exigir grups parlamentaris propis i no se'ls han sabut donar. I a Galícia hi ha unes eleccions a la cantonada, així que els d'En Marea estan per a pocs marejos.

El PNB i Coalició Canària, nacionalistes moderats de llarga tradició que governen als respectius territoris des de temps immemorials i l'afany dels quals per embarcar-se en aventures polítiques de dubtós rumb és més aviat escàs.

I last but not least, els dos grups independentistes catalans, CDC i ERC, llançats de ple i sense frens a la secessió i als quals el que millor els va és que Espanya romangui el major temps possible empantanegada amb un Govern en funcions i un Parlament bloquejat.

Amb tots aquests materials pretén Sánchez guanyar una investidura i, per si això fos poc, governar després i que la parada no es desarmi en la primera setmana. Però com succeeix en el Mikado, cada vegada que toca un bastonet és gairebé impossible que no es moguin els altres. Ho hem vist al llarg de l'última setmana:

Primer viatja a Portugal per anunciar al món que es disposa a importar aquell model, una coalició de les esquerres que s'imposi a la coalició de les dretes. La qual cosa, òbviament, deixa fora de la jugada Ciutadans i obliga a sumar a tots els altres, independentistes inclosos.

Després pacta la Presidència i la Mesa del Congrés amb Ciutadans (obertament) i amb el PP (a la cambra fosca); la qual cosa provoca l'esperable sublevació de Podemos, que es veu fora del primer consens de la legislatura i, amb la seva habitual ponderació, ressuscita la paraula búnquer que s'aplicava al sector més dur del franquisme (en aquest cas es tracta d'un búnquer de 253 diputats i 16 milions de votants, però això importa poc quan la veritat revolucionària està del teu costat).

A continuació nega als socis nacionalistes de Podemos els seus grups parlamentaris; cosa que, a més de deixar la paraula que els va donar Pablo Iglesias com un drap brut, posa en peu de guerra els 27 diputats d'En Comú, Compromís i En Marea que són imprescindibles perquè l'“operació Sánchez” tiri endavant.

I després regala quatre senadors a CDC i ERC perquè formin els seus propis grups, la qual cosa desencadena dues reaccions: el greuge d'Ada Colau (amb la qual alhora s'està negociant la incorporació del PSC al govern municipal de Barcelona) i un incendi dins del PSOE, que fa 15 dies havia votat una resolució prohibint preventivament els acords amb partits que estan fora de la Constitució.

El Mikado és implacable: a partir de cert punt, no es pot tocar un bastonet sense que es moguin tots els altres. Però si es produís el miracle, després toca governar Espanya amb tot aquest tropell, i l'inofensiu joc dels bastonets xinesos pot convertir-se en una ruleta russa. Dit d'una altra forma: amb aquest Parlament, que Pedro Sánchez guanyi la investidura és un somni. Però si la guanyés, el govern resultant seria un malson. Ha arribat el moment que la gent assenyada parli d'una vegada o calli per sempre.