L'última reforma del Codi Penal, que va rebre el suport, gairebé total, de la majoria de la investidura, va suprimir un delicte de sedició que no té acollida en el dret penal comú a la majoria dels Estats de la Unió Europea. No obstant això, va introduir el delicte de desordres públics agreujats, que castiga amb presó entre tres i cinc anys la invasió d'edificis i instal·lacions o l'obstrucció o tall de vies públiques quan es desenvolupin per multituds singularment aptes pel seu número, propòsit i organització per afectar de manera greu l'ordre públic. Una tipificació delictiva potencialment molt perillosa a la vista de l'extrema creativitat interpretativa (tantes vegades en aplicació real del dret penal de l'enemic) de la sala penal del Tribunal Suprem, que és la que unifica la jurisprudència i defineix el perímetre de les respectives conductes delictives. Veurem manifestacions a l'àgora i a la via pública mancades de qualsevol element de violència o intimidació que seran finalment objecte d'acusació i, fins i tot, de condemna.
La mateixa reforma va introduir un delicte de malversació més lleu (castigat amb presó entre un i quatre anys) quan no existeix en la disposició de fons públics ànim de lucre propi o aliè, però sí una afectació d'aquests fons per a finalitats diferents de les previstes legalment. Es trencava així la unificació en el rigor de la resposta penal als delictes de malversació apropiativa (en la qual intervé ànim de lucre propi o aliè) i la constitutiva de mera administració il·legal de fons, equiparada al delicte d'administració deslleial per als gestors privats i introduïda per la majoria absoluta del PP de Mariano Rajoy en la reforma del Codi Penal del 2015.
Aquella reforma tenia l'únic objectiu de poder empresonar els alts càrrecs de la Generalitat que destinessin fons públics a un referèndum que es projectava molt pròxim ja el 2015. Era el que el PP va voler fer per via penal i no va poder amb el president Artur Mas i el conseller Quico Homs davant la falta de tipificació delictiva quan es va convocar i va desenvolupar la consulta del 2014. I va ser també la tardor del 2015 quan es van reformar el Codi Penal i la llei orgànica del Tribunal Constitucional (TC) per crear ad hoc un delicte de desobediència respecte dels requeriments que fes el TC per executar les seves pròpies resolucions que abans no existia per tractar-se d'un òrgan constitucional que no s'integra en el Poder Judicial ni participa en la funció jurisdiccional d'aquest.
El Sánchez real és el que va votar el 155, el que va prometre tipificar penalment l'exercici plebiscitari del dret a decidir i el que volia, i continua volent ara mateix, obtenir amb finalitats electorals l'extradició i subsegüent empresonament del president Puigdemont
Amb tota la crítica que mereixi la tipificació delictiva dels desordres públics agreujats, la reforma aprovada el passat 22 de desembre semblava acomodar, encara que només fos parcialment (dels vigents delictes d'ultratges a la bandera i injúries a la Corona en parlarem un altre dia) el dret penal espanyol al sistema dels altres drets penals europeus i als de la Convenció de les Nacions Unides contra la corrupció de 2003, que no reconeix com a delictes de corrupció les modalitats de malversació i prevaricació en les quals no existeixi en acte o potència l'enriquiment propi o de tercer. És a dir, que no admet que les conductes sentenciades el 2019 al Suprem, les que són objecte en el mateix òrgan judicial de l’encausament dels polítics exiliats o les que són objecte d'acusació i immediat enjudiciament al Superior de Catalunya respecte de la presidenta Laura Borràs, puguin ser considerats delictes de corrupció, que són els únics que són objecte d'universal tipificació delictiva en el món democràtic i, singularment, en els sistemes penals dels estats de la Unió Europea.
No obstant això, Pablo Llarena —el magistrat del Tribunal Suprem que instrueix la causa contra els polítics catalans exiliats— va deixar sense efecte les euroordres anteriors per a l'arrest i extradició d'aquestes persones en l'àmbit de la UE, en considerar que la sedició ja està despenalitzada. Però, de manera totalment absurda, va mantenir l'acusació contra el president Puigdemont i els consellers Puig i Comín pel delicte de malversació més greu, que exigeix ànim de lucre i pot ser castigat fins a dotze anys de presó. I va justificar aquesta absurda conclusió en la suposada existència de l'ànim de lucre en els encausats per haver destinat fons públics a fins suposadament il·legals vinculats a la preparació i execució del referèndum de l'1-O del 2017, oblidant que en la sentència definitiva dels ja condemnats ni les acusacions ni el Suprem van definir una malversació per desfalc, sinó per simple administració il·legal. Una altra vegada ens trobem al TS amb el partidisme més descarat, amb la interpretació pròpia del dret penal de l'enemic.
Però qualsevol observador imparcial quedaria absolutament perplex quan la tesi de Llarena sobre la malversació va ser assumida per la Fiscalia (sembla que amb el vistiplau del fiscal general promogut per Pedro Sánchez) i per l'Advocacia de l'Estat, directament dependent del govern central. Fins i tot les dues acusacions van arribar més enllà, en demanar el processament de Puigdemont, Ponsatí, Comín i Puig pel delicte de desordres públics agreujats, desconeixent que el mateix Llarena va reconèixer en la seva interlocutòria que aquesta incriminació no és possible perquè no hi ha cap conducta violenta o intimidatòria.
La realitat és, doncs, molt evident i ningú pot defugir-la. El mateix govern de l'Estat que va promoure la reforma legal desenvolupa ara una (i)lògica repressiva, intentant, bé una molt improbable extradició del president Puigdemont, o bé l'oblit per part del seu electorat d'aquesta reforma. Una reforma que és veritat que li ha generat prejudicis en termes demoscòpics en importants sectors del seu electorat. Però aquests prejudicis demoscòpics han estat més aviat producte de la falta de pedagogia i del descontrol dels temps polítics per part del PSOE, però, en qualsevol cas, el govern de l'Estat ha reprès la via repressiva que mai va abandonar del tot.
No hi haurà amnistia ni desjudicialització. Les persones catalanes encausades pels fets del 2017 i per les protestes ciutadanes dels mesos i anys posteriors continuaran afrontant tortuosos processos judicials que els continuaran impedint planificar la seva vida personal i professional. Els alts càrrecs de la Conselleria d'Economia molt probablement afrontaran acusacions de malversació agreujada en la seva causa, que s'elevarà a judici pròximament. Els demòcrates catalans i de la resta de l'Estat arriscaran cada vegada que reivindiquin els seus drets en la via pública o gestionin recursos públics amb destinació a finalitats injuriades per les forces unionistes. La taula de diàleg s'ha plegat definitivament.
En aquestes condicions, afirmar que el diàleg amb el govern de l'Estat ha donat fruits ja no només constitueix un pur acte de fe. És que troba el desmentiment en tots els elements de la realitat circumdant. Perquè el Sánchez real és el que va votar el 155, el que va prometre tipificar penalment l'exercici plebiscitari del dret a decidir i el que volia —com ens va advertir Gorka Knorr—, i continua volent ara mateix, obtenir amb finalitats electorals l'extradició i subsegüent empresonament del president Puigdemont.