Els fets. El PP va denunciar que quaranta-quatre etarres figuraven a les llistes electorals d’EH Bildu, set d’ells relacionats amb delictes de sang. El que no va dir el PP és que bona part d’aquestes persones van ser condemnades per pertànyer a partits polítics abertzales il·legalitzats. També calla el PP que no és pas la primera vegada que hi ha ex-presos a les llistes de l’esquerra abertzale. És una cosa antiquíssima. És més, n’hi ha que fa anys que ocupen càrrecs institucionals. Fins ara, el PP no havia convertit aquesta qüestió concreta en casus belli, malgrat la seva obsessió viciosa per ETA. Vox ha reclamat i reclama il·legalitzar Bildu ampliant l’abast de la llei de partits —cosa que no té cap probabilitat de prosperar—. A la crida il·legalitzadora de la dreta radical —que voldria també il·legalitzar l’independentisme català— s’hi ha sumat amb moltíssim entusiasme Isabel Díaz Ayuso, però no —almenys no encara— Alberto Núñez Feijóo, qui tanmateix martelleja Pedro Sánchez perquè prometi que no pactarà mai més amb Bildu. Tant Vox com el PP han decidit continuar insistint en l’assumpte —perquè troben que els va bé per als seus interessos electorals— malgrat l’anunci de Batasuna que els set condemnats per delictes de sang no ocuparan els seus càrrecs en cas de sortir elegits.

La llei. Davant la llei, els condemnats, un cop han complert la seva pena, com és el cas, ja no li deuen res a la societat. Han saldat el seu deute. Això és així tant per a un lladre de bosses de mà com per al més sanguinari dels assassins. La llei s’enfronta —castigant però també intentant reinserir— al que considera reprovable, tot provant de vehicular i expressar la sensibilitat moral de cada moment. Un cop complerta la condemna, qualsevol persona torna a començar de zero. Ni el PP ni Vox no han dit mai que això no hagi de continuar sent així.

Feijóo, com Pablo Casado en el seu dia, torna a flirtejar amb l’extrema dreta; però el que sol passar és que, quan un juga en el terreny de l’extrema dreta, qui més hi acaba guanyant és, justament, l’extrema dreta

La moral. Si bé des de la perspectiva legal no hi ha dubte, una altra cosa ben diferent és el que cadascú pugui opinar sobre la inclusió en les llistes electorals d’etarres condemnats per delictes de sang. És fàcil d’entendre que hi hagi gent —poca o molta— que ho rebutgi i li sembli un comportament intolerable i mancat d’ètica. Bildu ha manifestat que els seus candidats no accediran al càrrec justament per tal d’evitar ofendre les víctimes d’ETA. Un raonament semblant va fer l’esquerra abertzale quan va renunciar als ongi etorri, les benvingudes populars als etarres quan sortien de la presó. Per part del PP, la immoralitat es produeix quan s’apropia i instrumentalitza les víctimes, cosa que ha estat fent des de sempre, també després de la desaparició d’ETA, fa dotze anys. No sols això: el PP situa el PSOE al costat “dels botxins”, com si no hi hagués víctimes en la banda socialista i, alhora, menyspreant el pluralisme de posicions existent en aquest col·lectiu.

La política. El PP, amb l’ajut inestimable dels mitjans de dretes espanyols, ha aconseguit situar aquesta qüestió agafada pels pèls en el centre del debat de la campanya. A hores d’ara sembla, a més, que provarà d’allargar el xiclet fins a les eleccions espanyoles de final d’any. Feijóo, com Pablo Casado en el seu dia, torna a flirtejar amb l’extrema dreta. Però el que sol passar és que, quan un juga en el terreny de l’extrema dreta, qui més hi acaba guanyant és, justament, l’extrema dreta. El cas d’Ayuso és diferent. Ella és extrema dreta populista, trumpista. Ella, com l’expresident dels EUA, és una caricatura grotesca però exitosa. Molta gent que votaria Vox, a Madrid, en canvi, voten Ayuso, perquè és com ells. Feijóo s’equivoca, i molt, quan es deixa arrossegar pels mitjans de comunicació, per Ayuso, per Vox i per l’odi visceral a Sánchez, a qui els populars no han deixat de considerar un president “il·legítim”. No debades, Feijóo repeteix  que la seva meta és “derogar el sanchisme”. Quant a Bildu, cal interpretar la inclusió d’etarres a les llistes —segurament un error— com un gest dirigit a l’electorat més ‘abertzale’, que no pot alienar, malgrat que, com se sap, la formació d’esquerres està provant de centrar-se per poder estar en condicions de batallar de tu a tu amb el PNB. Si Bildu ha rectificat motu proprio o per les pressions del PSOE és discutible. La meva interpretació és que totes dues coses han tingut el seu pes. El PP escometia contra Bildu i Sánchez abans de la rectificació dels primers i, òbviament, ho ha continuat fent després de la rectificació. Actuïn com actuïn Bildu i Sánchez, el PP continuarà intentant fent-los aparèixer com els més malvats de la pel·lícula.

Espanya i la democràcia. L’estratègia del PP es basa, des dels temps de José María Aznar, en provar d’excloure, de marginar, els que pensen diferent. Per això segueix amb la cançó de l’enfadós de “comunistes”, “terroristes” i “colpistes”. Ve a dir que Espanya són (només) ells i (si de cas) també Vox, a qui no s’enfronten. Es tracta d’una visió sustentada en l’odi a l’enemic intern, en les dues Espanyes, en la demonització de la diversitat. No en dialogar i pactar —els fonaments de la democràcia— sinó en combatre, en tractar de tombar com sigui, d’eliminar, l’enemic. És una actitud divisiva i antidemocràtica. Negar el dret de l’altre a ser escoltat infligeix alhora un mal terrible a Espanya, atès el seu pluralisme intern constitutiu. Tot el que sigui reconstruir el mite de l’anti Espanya per utilitzar-lo en el combat, tot el que sigui desterrar, tot el que sigui proclamar “¡a por ellos!” debilita el que la dreta espanyolista més diu estimar, allò que, segons ells, es troba per sobre de qualsevol altra cosa: Espanya mateixa.