La delegació (parcial, que no integral) de les competències d’immigració pactada entre el PSOE i Junts és una victòria per a Salvador Illa en l’àmbit de la gestió (al capdavall, si s’aprova la llei, la podrà desplegar el president 133) i un triomf moral per a Sílvia Orriols, que s’ha passat molts mesos sentint que la seva obsessió amb els nouvinguts era un tema exagerat per ara veure els convergents de tota la vida enarborant aital pacte com si fos una reedició de les Bases de Manresa. Pel que fa a Illa, hom podria pensar que el Molt Honorable es devalua a causa d’haver d’aplicar una millora de competències negociada pels seus superiors a Madrid; però això no va amb el tarannà zen del president, qui —malgrat l’evident sucursalisme del pacte— sap molt bé que l’important no és escriure la llei sinó manar. De fet, la invisibilitat d’Illa en el tema és doble, car tampoc sabem del cert què pensa dels immigrants.

Sigui com sigui, Junts ha hagut d’esperar més d’un any per aquesta sessió (parcial, que no integral) de competències; i aquest fet no és casual. Els governs espanyols sempre es resisteixen a perdre poder, però el PSOE i Pedro Sánchez saben que, ara per ara, la immigració és la gran patata calenta de la política mundial. En aquest sentit, que la Generalitat hagi d’esmerçar més recursos per satisfer la seva nova quota (parcial, que no integral) de responsabilitat, ja li va molt bé a les elits polítiques del quilòmetre zero. Ara que hom ja sap que Aliança Catalana està robant cabassos de vots als juntaires, al Gobierno més progressista de tots els temps també li escau de conya que el nostre país viri a la dreta pel que fa a l’al·lèrgia contra marroquins i d’altres nord-africans (si parlem d’immigració, ens referim a aquesta tipologia, no pas als holandesos que es casquen un Matcha Latte a les teteries posh del Gòtic).

La Generalitat tindrà un poder envejable i duríssim en l’àmbit de les fotocòpies i les secretàries

Si anem a la lletra petita del pacte sobre immigració, hom veu ràpidament que la presència dels Mossos en zones crítiques com ara ports i aeroports s’esdevindrà en cooperació amb les forces de l’Estat. Pel que fa a les expulsions de nouvinguts que requereixin expedient, la Generalitat emetrà una proposta a la Junta de Seguretat de Catalunya (novament, un ens amb participació estatal, per molt que sigui presidida per Illa). Dit ras i curt, lluny d’una cessió de competències substancial, el Govern es dedicarà a treballar en la feina bruta de les polítiques migratòries; coordinarà els (dissortadament) famosos Centres d’Internament d’Estrangers; exercirà la competència sancionadora dels procediments administratius, i expedirà el document d’identitat per als estrangers. Encara dit més cruament, la Generalitat tindrà un poder envejable i duríssim en l’àmbit de les fotocòpies i les secretàries.

Les polítiques d’immigració, aquí i a la República Popular de la Xina, demanen tenir el control absolut de les fronteres d’un estat. És obvi que el PSOE no podia transigir en aquest aspecte (una cessió que fins i tot “el seu” Tribunal Constitucional hauria tombat amb gran alegria) i, novament, Pedro Sánchez ha aconseguit donar peixet als nacionalistes perquè tenyeixin de Mossos algunes zones calentes on hi ha gent de pell fosca. De fet, servidor diria que hauríem de començar a retratar l’època present com l’era del “peixet al cove”, perquè ens trobem en una situació ben semblant a la del pujolisme i la redacció de l’Estatut del 2006..., però amb aguinaldos un pèl més raquítics, tot i que ben disfressats. La gràcia de tot plegat és que Junts ha arribat tard a assumir seriosament el tema de la immigració i tot aquest vodevil no servirà perquè Puigdemont pugui evitar l’auge creixent de Sílvia Orriols.

Però que el lector no es desanimi, li ho prego, puix que Míriam Nogueras i el seu equip, si més no, aconseguiran ben aviat que els nouvinguts al país xerrin un català més pur que el d’en Pompeu Fabra; així s’explicita en la Proposta de llei, que ens durà una immigració més selecta (i irrisòria), però molt més catalanitzada. Sort d’això, tu, que en cas contrari encara pensaríem que ens han tornat a fotre el pèl...