Crec que va ser Einstein qui va dir que al món hi ha més creients que pensadors, no endebades és més fàcil creure que pensar. Aquesta afirmació, que és axiomàtica en la història de la humanitat, és especialment contrastable en aquest temps en què les xarxes socials alimenten la proliferació d’exèrcits propagandistes, que repeteixen les consignes com si fossin dogmes de fe. I si és difícil debatre idees, encara ho és més fer-ho des de pensaments laterals que intenten veure més enllà dels tòpics recurrents. Pensar per damunt de la massa és un acte gairebé revolucionari, i fer-ho de manera disruptiva és directament un anatema. I, tanmateix, aquesta és la urgència: pensar més enllà de la roda del hàmster.
O per dir-ho en la versió anglesa, “think outside the box”, és a dir, elaborar pensaments alternatius sobre realitats complexes, especialment quan els pensaments “oficials” no només no han resolt res, sinó que han cronificat els problemes. Personalment, aplico aquesta tendència en favor del pensament disruptiu, malgrat saber que avui dia no hi ha debats de fons, sinó baralles de pancartes. Però crec que l’única manera d’entendre la realitat és justament mirar per damunt dels tòpics i militar en el sempre menyspreat lliure pensament. Òbviament, avís per a navegants, mantenir les pròpies posicions, sobretot quan no segueixen el ramat, comporta exabruptes, menyspreus, expulsions i la resta del corol·lari dels guardians de la fe, tan abundants a les xarxes actuals. Novament, perquè no es debaten les idees, s’imposen les consignes.
Poso un exemple que visc en primera persona: el de la mirada sobre el president argentí Javier Milei. El relat imposat per les esquerres dogmàtiques, sempre depuradores d’infidels, l’ha convertit en una mena d’horror polític, estigmatitzat per totes bandes. Alhora, els que el defensen Milei, el consideren una mena de salvador patri, immune a l’error. I entre totes dues posicions, no hi ha manera de formular una alternativa. Es pot dir que Milei és histriònic, excessiu i, tanmateix, està fent una bona política econòmica? O, també, que després de les aliances del kirchnerisme amb l’eix bolivarià i el demencial Maduro, ha situat l'Argentina en una posició internacional més raonable? Personalment ho crec i així ho he expressat, com també he expressat altres coses. Per exemple, que la imposició de dos jutges al Suprem via decret és un abús de poder inacceptable; que les seves explicacions sobre la cripto varen ser patètiques; o que té una vicepresidenta ultra que resulta indigerible. La meva mirada global sobre el Milei —equivocada o no— està plena dels matisos que exigeix el personatge. I, tanmateix, els escolanets del dogma només agafen la meva primera part per tal de fer veure que m’he convertit en una acòlita del personatge. Impossible el pensament complex, els matisos, la mirada alternativa. Vivim un temps de blanc i negre, o pertanys a un ramat o l'altre, si no vols ser un pària.
L’única manera d’entendre la realitat és justament mirar per damunt dels tòpics i militar en el sempre menyspreat lliure pensament
El mateix passa en altres qüestions com per exemple l’Islam on el maniqueisme ha devorat completament tota possibilitat de reflexió complexa. Personalment, he defensat sempre la lluita de les dones musulmanes en favor de la seva llibertat, he deixat clar que l’islamisme no és una qüestió religiosa sinó ideològica i he alertat sobre el perill d’erosió de les democràcies liberals a causa del salafisme. És a dir, res contra l’Islam, sinó contra els ideòlegs de l’islamisme radical; res contra els musulmans, ans al contrari, a favor de la seva llibertat; res contra la societat de la barreja, però sí a favor de preservar la democràcia. Però tota aquesta complexitat queda reduïda a l’adjectiu “islamòfoba” que fa vint anys que els inquisidors del pensament em dediquen. Novament, la complexitat devorada pel dogma.
I si la cosa és sobre Orient Mitjà, no tinc prou article per explicar com el relat imposat per una determinada esquerra ha provocat una absoluta impossibilitat de debatre la qüestió, una massiva desinformació mediàtica, una banalització terrible del terrorisme i un creixement de la judeofòbia que fa feredat. Des del 7 d’Octubre no ha existit res més que la pura propaganda, exclosa tota possibilitat d’explicar la situació en termes que no fossin els que imposen els Podemos de torn. Si en alguna qüestió ha desaparegut el dret a pensar, ha estat en aquesta.
Per acabar, conscient de la provocació que representa, també em sembla necessària la mirada disruptiva en tot l’embolic Trump-Ucraïna, on l’anàlisi torna a ser més estomacal que no pas complex. És evident que les maneres de Trump amb Zelenski han estat deplorables i que té interessos espuris en el seu capteniment. Com bé sabem —i ho fan tots els països— la política internacional no es mou pels drets, es mou pels interessos. Altrament, és un fet que Trump representa el retorn dels polítics alfa, de línia dura, amb marcats tints autoritaris i amb una impúdica exhibició del seu poder. Però també són certes algunes altres coses: la primera, que el simpàtic Biden va ser un desastre; la segona, que la UE no ha existit durant la guerra, més enllà de lamentar-se i aprofitar-se de l’ajuda americana; que la guerra d’Ucraïna no poc continuar eternament, amb centenars de milers de morts a les dues bandes; i que els europeus ens indignem amb Trump, però no hem presentat ni una sola alternativa per a sortir de la guerra. La complexitat és aquesta: que Trump té males maneres, però ha decidit acabar amb la guerra, i aquesta guerra ha d’acabar si no volem que es compliqui molt més. Hem de recordar que la Xina dona suport a Rússia, que volen drons iranians en sòl ucraïnès i que fins i tot Corea del Nord s’ha afegit a la festa... Potser el gabinet Trump juga fort i brut, i no precisament amb bones intencions. Però té raó en la qüestió fonamental: la guerra no pot continuar. Aquest és el terreny de joc en el qual hem de jugar: trobar una sortida raonable on, sens dubte, Ucraïna ha de fer concessions que no són agradables. L’alternativa no existeix, més enllà de cronificar la guerra durant anys.
Pensar disruptiu, sortir del box, elaborar idees laterals. O tornem al pensament complex, o ens convertim en simples creients de dogmes de fe que redueixen la realitat al pur simplisme. Pensar per existir..., pur Descartes