He tornat a Koufonisia, l’illa on vaig viure cinc mesos fa dos anys, de l’1 de febrer al 29 de juny, i quasi res no ha canviat, excepte el nombre de turistes, els negocis oberts i el sirtaki sonant a qualsevol racó com a reclam dels nostàlgics forans de Zorba. Quan vaig arribar com a nàufrag hivernal, era l’únic estranger en una població de 300 persones, i hi havia dos supermercats oberts, un restaurant, dos bars i una fleca mig amagats, un centre de primers auxilis, una comissaria minúscula i una església en què els devots més joves seguien els salms cantats pel popa llegint-los als telèfons mòbils. A l’agost, la població s’ha multiplicat per deu, quasi tota grega, però tot segueix al seu lloc: la bellesa de l’indret, el vent i la tranquil·litat del Gitonia Tis Irinis, el complex de bungalous on em vaig instal·lar com a únic client i on vaig establir una amistat eterna amb l’Andonis, l’amo, i la Dorina i el Florian, fills adoptats pel patró grec i migrats albanesos, que han fet d’aquesta illa de cinc quilòmetres quadrats una pàtria on han engendrat els seus dos fills, l’Andoni i l’Adira. Jo buscava viure el dol pel meu fill en soledat i vaig tornar amb un llibre a la mà titulat El príncep i la mort.

Tant és així que res no ha canviat, que m’han readoptat les gates que en aquell hivern del 2022 em van adoptar i a les quals vaig batejar com a Puig i Demont. Em van fer molta companyia, però mai vaig pensar a portar-les amb mi a Barcelona. Treure un illenc de Koufonisia és condemnar-lo a una mort segura per enyorança, i és que el temps passa tan lent en aquest penya-segat erm d’arbres, que els gats tenen més de set vides. Durant aquell hivern del 2022, va esclatar la guerra a Ucraïna i quan he tornat, el conflicte continua encès per les ínfules imperials de Putin i, molt al sud de Moscou, hi ha un altre foc encès: el genocidi a Gaza. Els ho explico a les gates, però només els interessa la ració de menjar que reben al matí i quan el sol comença a morir per darrere del cementiri on hi ha enterrats els illencs de soca-rel.

Encara que podria viure sense estar connectat, soc un malalt de la ràdio i de la informació. Com ja vaig escriure en un altre article, vaig heretar l’amor per la ràdio del meu pare, encara que, des d’un punt de vista radiofònic, a l’estiu, no tota cuca viu. I no ho dic per la Gamarra, que més que una cuca, és un paràsit. I he seguit l’arribada del president Puigdemont a Barcelona i la seva màgica aparició, i l’esperpèntica desaparició que l’ha tornat a Waterloo. No soc votant de Junts, però celebro no haver-lo vist engarjolat després d’una operació anomenada Gàbia, que hauria de treure els colors a l’exconseller Joan Ignasi Elena i al comissari en cap dels mossos Eduard Sallent. Un altre esperpent. Per cert: el senyor Sallent hauria de saber que si ell és comissari Sallent, el senyor Puigdemont és president Puigdemont. Són regles històriques d’un càrrec institucional que porta 133 presidents a l’esquena, per més rabieta que li faci al comissari Sallent, aquí i a la Xina Popular —frase cèlebre extreta dels temps del primer tripartit—.

El senyor Sallent hauria de saber que si ell és comissari Sallent, el senyor Puigdemont és president Puigdemont

Llegeixo que el jutge Llarena va sopar a un restaurant gallec a la Cerdanya, la imaginació al poder, i que, en entrar, el varen aplaudir. És una batalla desigual. Amb dos "goril·les" i el lawfare custodiant-li les espatlles, qualsevol s’atreveix a xiular-lo o dir-li un improperi. Va ser l’últim sopar abans de tornar a Madrid, on esperava el president Puigdemont amb les claus de la garjola a la mà. Això d’aquest jutge és tràgic, i la seva obsessió, el paradigma d’una comèdia que està a l'altura de la monomania que patia el comissari Dreyfus amb l’inspector Clouseau. La realitat ha superat la ficció. Que Puigdemont hagi tornat a Waterloo, ha despertat la testosterona d’uns quants periodistes cipoteros, mascles alfa de la informació que enyoren l’Armada Invencible i viuen empalmats pensant en Díaz Ayuso, i d’unes quantes periodistes cheerleaders d’Aznar que el veneren com a un salva pàtries. Si jo formés part d’un estat català, detindria per criminal de guerra José María Aznar tan bon punt entrés a Catalunya per anar al Círculo Ecuestre, cercle ple d’aplaudidors del jutge Llarena. Però això forma part dels somnis onírics amb Ítaca borrosa a l’horitzó, i jo ara soc a Koufonisia, a punt de satisfer la gana de la Puig i la Demont. 

Amb Salvador Illa com a nou Honorable, a partir d’ara i fins a la seva mort serà el president Illa. Caldrà veure si el PSC honra la C de les seves sigles, o continua fent de sucursal del partit nodrissa segrestat pels barons rampants. Finançament singular? Amnistia sense enganys per al president Puigdemont, líder de l'oposició? Com a mínim, tinc l’esperança que, al llarg del seu mandat, el president Illa aprengui a dir Catalunya, perquè això de Catunya sona a "cunya", perdó, a "conya".

Aquesta petita illa on soc, va servir de camp de concentració després que les forces armades monàrquiques s’imposessin a l’exèrcit popular d’alliberament a la guerra civil grega, que va durar del 1946 al 1949. Com tantes illes de les Cíclades, abans que es convertissin en indrets turístics. I Koufonisia encara manté l’àrida bellesa que la fa tan hipnòtica, a diferència d’altres illes irrecuperables, com Míkonos o Santorini. Com que hi vaig viure cinc mesos abans que arribessin els turistes, alguns em recorden, però no saben recol·locar-me com a turista en ple agost. M’agraden els grecs perquè no són massa simpàtics, i la seva llengua alegre és inversament proporcional a la seva gestualitat continguda, quasi hieràtica. Aquí, la paraula amiguete queda desterrada.

Una vegada arribi a Barcelona, no sé quan tornaré a Koufonisia, com tampoc sé si la Puig i la Demont continuaran vives si un dia torno per visitar la Dorina, el Florian i l’Andoni. A Koufonisia, el temps és relatiu i els gats tenen vuit vides, a diferència de Catalunya, també coneguda com a Catunya.