És molt probable que el dia 5 de novembre no sapiguem el resultat de les eleccions nord-americanes. Ni tampoc el dia 6. És perfectament plausible que passin dies o fins i tot setmanes fins que els recomptes en diversos estats clau no esclareixin qui ha guanyat unes eleccions que ens interpel·len a tots. Aquests darrers dies els telèfons bullen a les seus de campanya de Harris, on en aquesta recta final s’han proposat fer fins a 100.000 trucades cada hora, 10 milions de trucades en total. És lògic: algunes estimacions rigoroses afirmen que uns pocs milers de vots poden ser decisius per tombar la balança d’un país de 346 milions de persones on 244 tenen dret a vot i 150 l’exerceixen. Poden semblar pocs vots, però recordem tots el Gore versus Bush de l’any 2000, on tothom s’aguantava la respiració mentre només 537 vots de Florida van entregar la presidència a George W. Bush. 

Cal seguir atentament Pensilvània, un dels 7 swing states on es decidirà el futur de la presidència. És l’Estat en joc on es reparteixen més delegats (19) i on actualment hi ha un major empat tècnic. Els darrers dies, però, les polèmiques declaracions de l’humorista Tony Hinchcliffe, un dels teloners de Trump en el rally que aquest va fer al Madison Square Garden, poden capgirar la balança. La ubicació escollida, seu de l’acte propagandístic nazi més gran als Estats Units, l’any 1939, just abans que comences la guerra, no era un bon presagi. Allà, Hinchcliffe va declarar que Puerto Rico era una illa d’escombraries flotant. Aquesta afirmació ha enfurismat els americans d’origen porto-riqueny, que a Pensilvània representen unes 600.000 persones i que ara es plantegen votar Harris, que ha aprofitat l’oportunitat per collar Trump sumant a més els suports de Jennifer López, Bad Bunny i Ricky Martin. 

Els europeus no podem votar aquest dimarts, però ens hi juguem molt. Meloni, Orbán, Putin, Bolsonaro i Milei, entre altres líders ultres i populistes del món, esperen amb candeletes la victòria de Trump en clau de reafirmació pròpia. No seria d’estranyar que mentre tothom està pendent d’aquest recompte final ells ja el declaressin guanyador in pectore dels comicis. 

Per tal d’analitzar qui surt beneficiat i qui surt perjudicat en l’agenda internacional dels dos candidats a president és interessant revisar els informes d’intel·ligència americana on s'analitzen les interferències internacionals en termes de desinformació. La conclusió és clara: Rússia va amb Trump i l'Iran va amb Harris. Repassem alguns punts claus de l’agenda d’ambdós. 

La resta del món ens hem de preparar perquè, amb independència de si guanya o no els comicis, el trumpisme com a concepte ha vingut per quedar-se

Trump menysprea els organismes multilaterals i els acords que s’han aconseguit en aquestes esferes, com el del clima de París, que ja ha anunciat que se saltarà, i l’irrita profundament el funcionament de l'OTAN i la falta d’inversió en seguretat dels països europeus. Sota el lema “America first”, preferirà les relacions bilaterals amb Estats dirigits per líders amics i és impensable que mantingui l’actual despesa a Ucraïna, que quedarà molt sola. En el cas d’Israel la seva aposta és continuar donant suport incondicional al govern de Netanyahu i fer realitat el desplegament final dels Acords d’Abraham, des del meu punt de vista la seva millor aposta en política internacional. És important destacar que aquest tema a ell l’obsessiona personalment per treure’s una pedra de la sabata: amb aquest desplegament final dels acords vol guanyar si o si, com Obama, el Premi Nobel de la Pau. 

Sobre Harris sabem menys coses, però si sabem que no és filla de la Guerra Freda ni descendent d’irlandesos i que, per tant, per a ella Europa té menys centralitat que per Biden. Ningú espera, però, que trenqui en cap cas amb els valors ni amb les institucions forjades a la fi de la Segona Guerra Mundial i que han guiat la política exterior dels Estats Units des de llavors. 

En l'àmbit econòmic els dos candidats porten propostes radicalment diferents i les de Trump poden remoure els mercats internacionals. El republicà vol compensar la baixada radical d’impostos que proposa, sobretot als empresaris i als més rics, amb la imposició d’aranzels (del 10-20% en el cas europeu i de fins al 60% en el cas de la Xina) a tots els productes importats que poden perjudicar la competitivitat de l’economia americana. Mentrestant Harris és continuista respecte a les polítiques de Biden apostant per protegir les classes mitjanes amb més ajuts i en el cas xinès aposta pel derisking (polítiques proteccionistes centrades només en els sectors més claus com el tecnològic) en lloc del decoupling de Trump, que pretén desconnectar completament l’economia americana de la del gegant asiàtic. 

Roger Stone, un personatge un punt sinistre que ja va portar en el seu moment la campanya de Reagan (el “make America great again” neix allà)  i que va ser qui va forjar el Trump polític, va ser també qui va encunyar el leitmotiv que aquest ha anat repetint aquests darrers 8 anys: aquestes eleccions van de les elits del país contra mi i els Estats Units d’Amèrica. En els somnis més humits de molts polítics i analistes nord-americans, sobretot demòcrates, però també republicans, el fenomen Trump és passatger i s'acaba amb ell perdent aquest dimarts. La meva sensació és que mentre Harris i els demòcrates repeteixen sense parar que aquestes eleccions van de Trump contra la democràcia americana, la resta del món ens hem de preparar perquè, amb independència de si guanya o no els comicis, el trumpisme com a concepte ha vingut per quedar-se.