Atesa l’actual sequera de bona narrativa televisiva, després de l’època gloriosa que va de Lost a Breaking Bad, resulta normal que la minisèrie britànica Adolescence hagi tornat a fer trempar els serieadictes. En efecte, l’obra de Jack Thorne i Stephen Graham (un actor mestre del gènere gang, ara transformat en un pare amb certa voluntat deconstructiva) mereix atenció per la seva bellíssima factura i el seu tremp d’acció. Al seu torn, la història d’un nano sense problemes psiquiàtrics ni de classe que —alerta, espòiler!— acaba matant una pobra mossa del seu institut perquè viu sota la influència de la cultura incel ha propiciat que la majoria de papis d’Occident s’hagin apressat a parlar amb la descendència per veure si estan d’acord amb la regla 80/20, la teoria red pill i la filosofia que s’amaga en la masclosfera. Mr. Netflix sap molt bé que, per fer calaix, no hi ha res com amoïnar la consciència paterna.

A mesura que els seus factòtums van enlluernant-nos amb l’art del pla seqüència, hom pot comprovar que els ideòlegs d’Adolescence semblen menys interessats en per què un jovenet ben normal com en Jamie va carregar-se la Katie i molt més en que la cura biològica-familiar pròpia d’un progenitor (insisteixo, actor conegut pel seu display de violència televisiva, del qual sabem que no vol perpetrar l’educació forcívola que li propinà son pare) no hagi pogut evitar que el petit caigui en aquesta malifeta delirant. L’única explicació que se’ns regala a la sèrie és que, de culpable, només n’hi ha un; aquest món de merda, un univers on l’educació ha naufragat i els adults han deixat la majoria d’adolescents a la intempèrie de la Internet feixistoide. En aquest sentit, els anglesos continuen exercitant-se en el marxisme de tota la vida; és el sistema imperant, no pas el nano, qui ha apunyalat la dissortada noia.

Els seus creadors l’encerten car, goso insistir, no hi ha res que generi més bitllet que el repartiment igualitari de la culpa. Si ens posem filosòfics, diríem que la clau d’Adolescence és la de convertir la culpa moral en un fetitxe mercantil

Per tot això, no m’estranya que la majoria dels pares del món s’hagin abocat a Adolescence amb aquest frenesí neuròtic per refermar llur por davant la distopia d’un món sense educació ni autoritat en el qual fins i tot el fill d’un policia negre —però musculat i ben guapot— acaba patint bullying a les classes. Té certa gràcia que sigui aquest mateix adolescent qui guiï el seu pare en la investigació, explicant al seu superior jeràrquic-familiar que en Jamie estava aïrat perquè na Katie l’acusava (a base d’emojis) d’allò que els nanos d’ara en diuen incel i que, traduït als termes de la nostra educació patriarcal, simplement anomenàvem marginat, lleig, raret de la classe, o marica. I també té certa conya que l’única explicació que acaba tenint tot plegat sigui que en Jamie és un noi que, simplement, necessita que algú li digui que no és del tot lleig, encara que sigui la psicòloga del penitenciari on viu reclòs.

En aquest sentit, Adolescence compleix amb dos requisits d’un producte actual, perquè barreja la creença postmoderna en l’absència d’un mal detectable amb el sentiment de culpa neocristià segons el qual els progenitors del món han abandonat la quitxalla en qüestions com ara la seva educació sexual i emocional. Per això és normal que la sèrie acabi negligint l’adolescent a la presó i se centri en la festa dels cinquanta anys del pare, que s’acaba amb l’home adult plorant com un nadó mentre abraça i tapa el peluix del seu fill. Aquí rau la trampa bàsica d’aquesta sèrie; papis i mamis del món, per molt bé que ho feu, el nano pot sortir-vos baliga-balaga. Els seus creadors l’encerten car, goso insistir, no hi ha res que generi més bitllet que el repartiment igualitari de la culpa. Si ens posem filosòfics, diríem que la clau d’Adolescence és la de convertir la culpa moral en un fetitxe mercantil.

Això també explica el fet que aquesta sèrie hagi agradat especialment al públic masculí, car situa la violència de gènere en un món futur on el mal moral no raurà en l’individu (mascle, of course) sinó en l’entorn cultural. Si ets un home deconstruït, en definitiva, podràs plorar la desviació del teu nano però ben tranquil, puix que la responsabilitat serà del capitalisme de pantalles i no hauràs d’assumir que la teva descendència pugui ser, simplement, un jovenívol fill de puta. Així doncs, descansa en pau; i paga la quota, sobretot.