L’Església catòlica ha demanat, demana i demanarà perdó cada vegada que un dels seus membres cometi un delicte o un pecat greu. Potser ho farà tard. Però sempre demanarà perdó. Els catòlics cada cop que anem a missa comencem la cerimònia demanant perdó, i quan resem el pare nostre just abans de l’eucaristia, tornem a demanar perdó. El perdó està tan incorporat a l’ADN del catòlic que fins i tot tenim un sagrament, la confessió, per a l’ocasió.
A mi sempre m’ha semblat que tanta disponibilitat al perdó deixava la porta massa oberta a fer malifetes. Amb això soc una mica protestant. Fins que amb els casos de pederàstia ocultats per membres de l’Església, he vist que encara és poc el que parlem i juguem amb el perdó. Quan veus el mal tan de cara que et sembla impossible que sigui veritat, no saps si amb el perdó n’hi ha prou. Disculpeu-me si ara he de parlar de mal i de misericòrdia, però no sé com fer-ho si no és així.
L’Església demana perdó perquè sap quan ha fet mal. L’Església no defuig el mal, hi conviu. Una obra tan preciosa com difícil, la Divina comèdia de Dante, et fa viatjar a l’infern per tornar-te al cel, això sí, passant per un purgatori que coneixem prou bé. La nostra experiència com a homes ens fa anar a la recerca de la felicitat, massa vegades obviant el mal, o passant-hi de puntetes. Per això qui cerca Déu, és a dir, qui no defuig les preguntes transcendents, ha d’acabar encarant-se amb la idea del mal. Els exercicis de sant Ignasi, una meditació de com acostar-se a Déu, comencen inevitablement obligant-te a reflexionar sobre el mal. Sense la baixada als inferns de Dante, sense voler conèixer el dolor i el patiment del mal, no podem conèixer la nostra condició d’homes, especialment si creiem que hem estat creats per Déu. Per això, l’Església com a institució es veu obligada en permanència a demanar perdó, perquè no pot defugir ser conscient del mal. I quan no ho fa, comet un pecat tan gran que ha de tornar a demanar perdó. Un sol nen abusat exigeix una demanda de perdó que només Déu pot arribar a donar. No crec que ningú més ho perdoni.
Abusar de la innocència no té, en la nostra dimensió humana, cap possibilitat d’obtenir perdó
Aquí és on he de parlar de misericòrdia. Sap greu, perquè és una paraula que fa massa olor de sagristia. Però és una paraula fonamental per entendre el perdó. Perquè només Déu, la divinitat en general, la catòlica o qualsevol altra, és infinitament misericordiosa per definició. Només un ésser perfecte pot voler perdonar sempre, perquè només un amor infinit ho fa possible. Per això als homes ens costa tant perdonar. No som perfectes. I als pederastes, siguin o no religiosos, no els sabem perdonar. Abusar de la innocència no té, en la nostra dimensió humana, cap possibilitat d’obtenir perdó. Aquí és on la reciprocitat del “pare nostre” que exigeix perdonar si volem ser perdonats ho fa molt difícil. I la misericòrdia, aquesta idea que l’amor infinit ho fa tot possible, ens sembla impossible d’aplicar entre homes. Només podem intentar-ho. A mi se’m fa molt difícil en aquest cas.
Ja em perdonareu, valgui l’acudit, parlar en aquests termes tan catòlics. Però no veig com parlar dels abusos dins de l’Església sense repetir una i mil vegades que, primer de tot, l’Església ha de demanar perdó “setanta vegades set”, que vol dir fins a l’infinit. I ho ha de fer encara que sàpiga que segurament no serà mai perdonada. Ho ha de fer sabent que probablement hi ha molt d’oportunisme polític i de mala fe. Està clar que el problema de fons és que l’abús de menors sobrepassa de molt el marc de l’Església. Està clar que les mesures que la immensa majoria d’escoles, catòliques o no, han adoptat ho combaten molt clarament. Està clar que la majoria d’abusos van passar fa moltes dècades. Està clar que la xifra de 200.000 espanyols abusats per gent d’Església és una fal·làcia, perquè, com diu un periodista, amb 20.000 homes i dones d’Església de mitjana en els darrers quaranta anys, toca a deu per cap. Tot això als catòlics ens pot semblar un atac exagerat. Però és irrellevant. L’Església ha de seguir demanant perdó, sent conscient que possiblement mai serà perdonada, perquè confondran alguna gent d’Església que han pecat de pederastes o que els han ocultat, amb l’Església. L’Església, i cadascú de nosaltres com a catòlics, seguirem demanant perdó. Demanarem perdó tot sabent que, en aquest cas, costarà molt que ens perdonin.