Avui en dia no pots dir res sense ofendre algun col·lectiu. I, quan dic res, vull dir ‘res’. La gent salta com una llebre per qualsevol cosa. Jo mateixa. A mi em dius quines risses i tot seguit ja ets a la Cotxinxina. Tu i tota la teva família, per no ensenyar-te a parlar bé. És un acte reflex que tinc. Podria ser pitjor i fer-vos escriure tres-centes vegades quin riure. Molt graciós tot plegat, oi? Un dia se’m va acudir dir a les xarxes socials que feia un dia molt bonic i assolellat per anar a caçar elefants. Ja us podeu imaginar com va acabar tot... Va sortir el col·lectiu ProDiesdePluja a dir-me que era una feixista, que què m’havia pensat, que era una irresponsable, que una persona que té tants seguidors com jo a les xarxes ha d’anar amb molt de compte amb el que diu, que qui em pensava que era per fer d’altaveu dels dies assolellats i quedar-me tan ampla. Plego. Jo, en un món així, no hi vull viure. Quin avorriment.

Però continuem, que les coses s’han de parlar per desencallar-les. Hem arribat a un punt que, quan se m’acosta algú per dir-me alguna cosa, em bloquejo durant tres mesos com el mòbil d’algú que no recorda ni el PIN ni el PUK i m’apago. Per començar, com sé si aquella persona que tinc a davant és de gènere binari o no binari. En el cas que sigui binària, com sé si és una dona, un home o ambdues coses a l’hora? La tracto de tu, de vostè, d’elli? Li parlo en femení, en masculí o m’invento una nova terminació de gènere? Si aconsegueixo superar aquest obstacle de set metres, llavors he de començar a preocupar-me per com el/la/le/li/lo/lu saludo. Ho faig amb entusiasme o amb mostres evidents de ser una persona depressiva? Si ho faig amb entusiasme, potser s’ofèn perquè la vida no li va tan bé com a mi. Si em mostro deprimida, potser s’emprenya perquè està cansada d’aguantar gent trista tot el dia i perquè porto unes vambes que ella/ell/elli no es pot permetre. Normalment, opto per un punt mitjà: ric i ploro al mateix temps. Així els descol·loco sempre.

Hauríem d’intentar entendre que hi ha gent que opina diferent de nosaltres i que no passa res

Un cop superada la salutació —és a dir, que no m’hagin engegat a pastar fang—, arriba el moment d’encetar un tema. El que faig normalment és arrencar a córrer o fer-me la morta com un opòssum. D’aquesta manera, o bé se’n van sense mirar si estic bé o bé enceten ells el tema i jo els puc dir que què s’han pensat d’opinar d’aquella manera, que els hauria de caure la cara de vergonya. Aquesta és la situació ideal, però sol passar tot el contrari per més estratègies que empri. Un dia, després de dir "bon dia" plorant i rient alhora a un veí —i com que veia que no encetava res—, se’m va acudir preguntar-li com li anava tot. No us vulgueu trobar mai en la situació en què em vaig trobar a continuació. El meu veí va passar d’un rosat que demostrava que no havia pres el sol en tot l’any a un verd festuc en qüestió de tres segons, i em va etzibar: "Et burles de mi? Saps que per molt menys han tancat gent a la presó?". Li vaig dir "sembla que plourà" i me’n vaig anar corrents. I de casos com aquest en tinc a cabassos.

Amb tot això no vull pas dir que estiguem tots més penjats que un fuet. El que intento dir és que hauríem d’intentar entendre que hi ha gent que opina diferent de nosaltres i que no passa res; que les coses es poden parlar i debatre i que, fins i tot, podem expressar que estem en desacord (aportant arguments) amb algun tema abans de llençar la gent als lleons perquè se’ls cruspeixin. Que quan estem ofuscats veiem les coses només de color blanc o negre i que, quan ens calmem i respirem fondo quatre o cinc vegades, la gamma de colors s’amplia. Només era això. Però pobre d’aquell que torni a dir risses.