No he vist Escape Room. Ni la 1 ni la 2. Espero que el Joel Joan i companyia em perdonin. Però sí que he estat en el més infernal de tots. N’hi ha unes quantes franquícies repartides pel món. Jo, per proximitat, vaig anar a la de Sabadell. Volia una cadira d’escriptori. I em van dir, si home, ves a l’IKEA. Ves a l’IKEA? Si home, hi ha de tot, van insistir. I hi ha tant de tot, que les botigues —només cal passar-hi per fora— són moles blaves enormes... i laberíntiques. Si, segur que el lector ja ho sap, perquè es veu que tothom hi ha estat, a l’IKEA. Però no era el meu cas fins a aquestes festes de Nadal. I no sabia la sort que tenia.

I ja sé que no soc el primer que ho explica, però fins ara no hi havia fet atenció, ja em perdonareu. A IKEA és fàcil entrar-hi, però sortir-ne ja és una altra història. Fins al punt que, no us enganyo, la situació et pot provocar angoixa. Ho havia d’haver sospitat quan em van dir, tu segueix les fletxes. Les fletxes? D’acord, vaig dir. Però com que odio que em diguin què he de fer, com que seria incapaç de seguir les ratlles pintades que els posen als creueristes, vaig voler ser més llest que els milions de persones que eren allà dins i tirar pel dret. Vaig pensar, no deu ser tan difícil. Vas a la part de les cadires d’oficina i busques la sortida directament i a prendre vent les fletxes. A prendre vent les fletxes? Al cap de cinc minuts m’havia perdut i vaig començar a seguir fletxes com un posseït. I ja no m’importava la cadira i només volia fugir d’allà com fos. Però, és clar, hi ha un moment que hi vas a parar, a les cadires. I, posats a fer, vaig seguir les instruccions —que desconeixia— d’apuntar la referència de la maleïda, per dir-ho suau, cadira. Ara, la veritat és que no tenia cap intenció de comprar el coi (per continuar suau) de cadira a aquells psicòpates. Diuen —tampoc no ho sabia— que venen mandonguilles. I alguns clients sospiten que les fan amb la gent que no en surt.

Quan un client arriba a la zona final de recollida està tan cansat que ja només vol pagar i fotre el camp

Llegeixo que els laberints circulars van ser creats pels antics grecs i egipcis, i que els romans van acabar adaptant-los i fent-los quadrats, però la idea és la mateixa: que només un camí porti a la sortida. A IKEA, el disseny és exactament això, però més complicat. Estàs tota l'estona fent ziga-zaga, i diu que els responsables de cada botiga fan canvis constants de direcció. I es veu que la idea és anar farcint el camí d'estímuls, que a mi francament no em deien res, perquè només volia fugir, però que deu funcionar, és clar.

El cas és que vaig arribar gairebé al final. A un magatzem que és el que més em va impressionar. Era com aquell de l’arca de l’aliança d’Indiana Jones. I potser per això vaig decidir buscar-hi la meva cadira. O potser perquè, segons un estudi del 2011, quan un client arriba a la zona final de recollida està tan cansat que ja només vol pagar i fotre el camp. Cosa que vaig fer jo, que en realitat només hi havia anat a comparar preus, però vaig acabar carregant la cadira, que pesava com un mort, perquè vaig pensar, a veure si després de tota aquesta feinada, sortiré sense res. Els experts parlen de fatiga de la decisió, un principi psicològic segons el qual aquesta mena de botigues minen la teva resistència i la teva moral i t’ho minen tot, i aconsegueixen que prenguis les pitjors decisions possibles. Només recordo que quan vaig sortir, el Barça encara no havia pogut inscriure Dani Olmo.

Ingvar Kamprad, el fundador de la cosa, va morir podrit de diners. I als seus hereus no els vull cap mal. Però si mai me’ls trobo, els voldria fer una pregunta: què els semblaria que el dia que tinguessin algun problema de salut, el metge els donés un mapa per trobar el quiròfan, unes instruccions i un bisturí per extirpar-se ells mateixos, no sé, un galindó? Eh? Què els semblaria?