Escrivia ahir l’estimada Marta Lasalas que la participació del president de la Generalitat en la cimera hispanofrancesa de demà a Barcelona es limitarà a donar la benvinguda als convidats quan arribin al MNAC. No podria ésser d’altra manera. El processisme ha convertit Catalunya en una escola d’hostesses i la seva més alta instància hi exerceix gustosament de conserge major. És així com els nens grans d’Europa es disposaran a passejar per l’absis de Sant Climent de Taüll i s’esborronaran amb la ciència lumínica del nostre gran Fortuny (pintor infinitament més excels, dit sigui de pas, que la majoria dels xarons impressionistes gavatxos), mentre en Pere els durà la bossa i l’abric al guarda-roba. Ni una reunió amb Sánchez ni un trist vis-a-vis amb el cap visible dels enemics del nord. “Perdoni, jove, els Casas són al primer pis, oi? Tingui un euret”.

Així ho explicava ahir mateix aquesta replicanta funesta que té Aragonès com a portaveu, Patrícia Plaja, vantant-se del fet que el Govern “no deixa cap espai sense representació ni desaprofita cap oportunitat, i a més és a qui li correspon fer d’amfitrió quan el president d’un estat visita el nostre país”. Amb el nivell de sintaxi de la cita precedent ja n’hi hauria prou per desestimar qualsevol cosa que pugui dir aquesta pobra noia; però la cosa és greu, car la frase equipara la figura del president de Catalunya a un simple delegat del Gobierno a la colònia. Però el problema no és que l’enemic et tracti com un simple uixer, així ha fet sempre, sinó que tu mateix t’hi prestis amb tanta diligència com farà demà el nostre petit Molt Honorable. La presidència del país és això; un simple rebedor de capatassos.

Un president fent de conserge i una mani a tocar de les fonts, cohabitant amb turistes i coloms. En això s’ha convertit Catalunya

És normal que l’administració espanyola no tingués ni la deferència de consultar al Govern l’elecció de Barcelona com a seu d’aquesta trobada entre col·leguis. Ja em direu per què polles ho hauria de fer si, reduint la pena de sedició, Pedro Sánchez ja els ha fet sentir-se uns revolucionaris. “El Govern de la Generalitat ha limitat el poder repressiu de l’Estat”, reblava ahir la dissortada Plaja, com si reduir les bufes que et carda l’amo del corral fos una cosa a celebrar. Però la pantomima no s’acabarà amb el Molt Honorable descargolant l’estora vermella a les autoritats estrangeres; els dissortats convergents de l’ANC i el president Puigdemont havien promogut una gran manifa davant les quatre columnes de Puig i Cadafalch amb tal de fer nosa a la magnificència de la trobada. Doncs bé, ahir sabíem que el cordó de seguretat de la cimera els obligarà a retrocedir fins a la Font Màgica de Montjuïc.

Un president fent de conserge i una mani a tocar de les fonts, cohabitant amb turistes i coloms. En això s’ha convertit Catalunya, i encara gràcies que la policia espanyola no ha fet recular Dolors Feliu fins a la plaça d’Espanya, que encara tindria més conya (de fet tant li fot, perquè els fotògrafs de La Moncloa i l’Elisi ja han triat la panoràmica més adient perquè la manifestació quedi absolutament esborrada de la posteritat). Amb tota aquesta gent, és cert, els nostres enemics no s’han d’immutar gaire per humiliar-nos; en tenen prou amb el nostre conserge major i, de lluny estant, amb l’ombra del seu antecessor convertida en un foc de camp de gent desvalguda. Espero que el nostre adorat Pantocràtor prengui nota de tot plegat i la ira divina davalli ben aviat contra els traficants de la nació i els seus virreis. Friso perquè arribin les properes eleccions. Serà un plaer no votar-los.