La màscara més brillant i més heroica, i que més orfes ens ha deixat en aquest fantàstic primer quart de segle, ha estat la de la premsa. Recordo quan El País es presentava com el "Diario independiente de la mañana". A la Universitat, els acadèmics parlaven de l’objectivitat del periodista com qui afirma que la terra és rodona. Els professors explicaven la tesi de Gaziel sobre el diari mirall, elaborada als anys trenta des de la direcció de La Vanguardia, amb un entusiasme ranci i arnat. El mur de Berlín ja havia caigut, però Josep Pla encara era un pagès i les seves crítiques al periodisme que es qualificava de "neutral" es venien com una boutade pintoresca, simplificadora i vagament franquista.
Ha calgut que les fronteres militars canviessin i que els Estats perdessin el monopoli dels mercats perquè la premsa trobés a faltar el seu prestigi. La decadència del periodisme no ve només de la irrupció d'internet, ni de la crisi econòmica o de la marginació del reporterisme de carrer. La decadència d'això que en diuen el "viejo periodismo" és sobretot fruit d’unes generacions que es van creure les seves mentides. Al periodisme li ha passat com a la política. A mesura que Occident ha perdut l'hegemonia hem tornat a descobrir que els discursos i les institucions democràtiques s'aguanten sobre les persones i que les persones no només no són perfectes sinó que, a més, tenen la mania d'adormir-se a la palla.
Fa només 10 anys, els periodistes s’escandalitzaven si deies que el negoci dels diaris consisteix a fer xantatge al poder per limitar-lo i, al mateix temps, treure’n profit empresarial. Després de dècades de justificar l’ofici amb grans discursos, ara són els diaris els que pateixen el xantatge. Estovats per la mandra i pels riscos de pensar, fins i tot les millors firmes solen ser instruments polítics que actuen de forma més o menys inconscient i descarnada al servei d'altres interessos. Criticar “la propaganda de TV3”, quan tants diaris espanyols recorden TVE, és com denunciar el populisme amb els mateixos analistes que van legitimar la guerra de l’Iraq. Al final els fets tenen poca importància si no saps pensar per tu mateix.
A Polònia hi ha consternació perquè el govern interfereix en la línia dels mitjans sense amagar-se. La Gazeta Wyborcza, el principal diari de l’oposició, ha vist retallada la publicitat més d'un 15 per cent en pocs mesos. Els líders del partit Llei i Justícia consideren que els mitjans de capital estranger haurien de ser “repolonitzats” –no sé si els sona, aquesta música–. Polònia ha passat del lloc 29 al lloc 47 en el global media freedom index, informa el Financial Times. El que no diu el diari és que la Gran Bretanya, França i els Estats Units, bressols del periodisme, encara estan més mal qualificats en aquest informe anual que elabora Reporters sense fronteres. Els països més ben posicionats són els que tenen una societat cohesionada i una relació forta amb el paisatge com Finlandia, Noruega, Canadà o Dinamarca.
A mesura que el pensament ha deixat d’oferir resistència a les abstraccions de l’economia global, els mitjans de comunicació s’han convertit en màquines de protegir la sobirania dels estats, o de laminar-la, segons el cas. Des de mitjans del segle XX, les tècniques de persuasió han anat substituint les bombes i s’han tornat cada cop més fosques i sofisticades. Amb les limitacions que es vulguin, fins als anys trenta els diaris exercien de plataformes intel·lectuals i literàries. Abans de la Segona Guerra Mundial les firmes eren les que donaven personalitat als diaris més que no pas els diaris a les firmes. Curiosament, a mesura que el nombre de morts en els camps de batalla s'ha anat reduint, els discursos refinats han perdut força davant dels tòpics emotius i viscerals fins i tot en els països democràtics.
Ara cada cop és més evident que quan Goebbels es va suïcidar algunes persones molt intel·ligents van preguntar-se si no era possible aplicar les mateixes tècniques en temps de pau. Hi pensava l’altre dia i no pas davant d'un documental sobre la guerra d’Iraq. Va ser una entrevista que la revista Telva va dedicar a tres columnistes joves de Madrid, fa cosa de dos mesos, que em va posar la idea al cap. De seguida vaig pensar: semblen un grup de rock, o tres líders de la nova política. Vaig parar atenció al discurs de cadascun i no hi vaig trobar ni una sola frase fora de lloc, cap línia vermella traspassada, només tres maneres diferents d'anar mal pentinat. Aparentaven ser escriptors però no se'ls veia amb ganes de ficar-se en problemes.
Fa dècades que els diaris es dediquen a promocionar una mena d'insatisfacció simpàtica i inofensiva que deu servir per dinamitzar l’economia i per donar crèdit a les fal·làcies dels sociòlegs, però que va laminant el prestigi del periodisme i corrompent les seves millors plomes. Tot i que la premsa va néixer per apuntalar el sistema, en els millors moments de la nostra civilització els diaris no han servit per recolzar el poder, sinó per controlar-lo i per trencar els seus esquemes. Qui ha de voler comprar diaris si tots semblen tan contaminats per la cultura política de George W. Bush: "Mira -confessava el 2005-, la meva línia de treball consisteix a repetir una cosa una vegada i una altra fins que la veritat s'ensorra i la propaganda catapulta el missatge." No s'hauria de notar una mica més la diferència entre els diaris i els partits polítics?