Porta una cicatriu que li travessa la cara de banda a banda. Li va fer un marroquí en una batalla campal al poble. "Estaven estovant els meus amics i vaig entrar a repartir". En el bàndol enemic algú va trencar una ampolla i li va passar per la cara des del front fins a la galta travessant el nas. Abans d'anar a fer-se cosir a l'hospital, i de donar gràcies a Déu que no li hagués tret un ull, va perseguir el seu agressor pel poble, però no el va poder atrapar perquè la sang li enterbolia la vista. Ja fa un parell d'anys, de la baralla, i encara s'ha de fer el judici. "Em feia por que em posaria els marroquins del poble en contra —em diu— però han estat respectuosos. Diuen que és un afer personal entre nosaltres".
No cal que especifiqui en quin poble va passar això, ni que digui el nom del nano que m'explica aquesta història. El cas és prou general perquè soni familiar en altres llocs de la Catalunya interior que eren pràcticament homogenis quan va començar el procés d'independència. Mentre passegem, el meu corresponsal em posa al dia de les coses que han canviat des que pujava a la seva vil·la amb els meus avis. En els espais bonics i concorreguts, l'aire es pot tallar amb un ganivet. Els marroquins van en grup, i es miren els catalans amb una barreja de por i de desafiament. La seva mirada i el seu llenguatge corporal em fa pensar en escenes que havia vist en algunes zones de Barcelona als anys setanta. Però sobretot em remeten a les històries sobre la FAI que m'explicaven els meus avis —i els avis dels meus amics.
La xerrada s'allarga i el meu corresponsal m'explica que el 2014 va votar Podemos. Faig una cara estranya. "Acabava d'entrar a la facultat —es justifica— i tenien tots els catedràtics socialistes de l'Autònoma fent-los propaganda. Fins i tot ens van portar Pablo Iglesias. Sempre he estat independentista, però em va semblar que podrien canviar realment alguna cosa". Quan em veu somriure, afegeix: "Sí. El meu germà gran ja em va avisar que els espanyols sempre te la foten". Em pregunto si el seu germà gran és igual de cepat que ell. Es nota que va al gimnàs i em sembla haver entès que ha fet kick-boxing. Diu que té sort de tenir la violència integrada a la seva vida perquè els marroquins són "canyeros". "Si veuen que tens por, estàs cardat", s'explica, suposo que donant a entendre que només respecten el coratge físic i la força bruta.
Com ja va succeir en el segle passat, el país es va omplint de treballadors que venen de societats violentades per la dictadura i pel despotisme
Al bar on ens hem assegut, hi ha una taula llarga que es va omplint d'adolescents. "Aquí sí que hi ha una mica de barreja", li dic. Però no hi dona massa importància. Em ve a dir que a l'institut no hi ha cap problema, que és quan arriba l'hora de treballar que les diferències es comencen a notar i que alguns nanos, sense el coixí que donen els estalvis i l'arrelament, s'allunyen dels antics amics i es tanquen en la llengua àrab i la comunitat marroquina. Es queixa que els polítics no volen parlar del polvorí que s'està congriant en algunes poblacions de Catalunya. Els pobles sempre han tingut els seus animalots i els seus bojos. "Abans aquí teníem neonazis —recorda—. Hi havia catalans que anaven amb l'esvàstica i la bandera espanyola, però tothom sabia qui eren i on vivien les seves famílies".
Ara es produeixen conflictes que les institucions amaguen per pura impotència. Fa uns mesos, una colla d'exneonazis de 40 anys d'aquells que anaven a ballar màquina a Pont Aeri es van esbatussar amb un grup de marroquins joves i en van deixar tres d'estesos a terra. Al cap d'uns dies, aprofitant que se celebrava una festa al poble, van baixar un centenar de marroquins de la contrada i van començar a estomacar tots els catalans que trobaven. "Els mossos s'ho miraven. Per la ràdio vaig sentir que els deien: 'Quiets i esperem que no hi hagi morts'". Pel que em diu, sembla que l'única cosa que l'alcalde va saber respondre quan Ii van recordar que aquella batussa era la cosa més grossa que havia passat al poble durant anys, va ser: "Esperem que no torni a passar".
El meu corresponsal s'ha tret el permís d'armes. A la vegada que m'ensenya el carnet, em diu: "Ja li he dit a l'alcalde que si segueixen sense fer res al final es muntarà un sometent". No és l'únic català que conec que s'ha tret el permís d'armes el darrer any. I tampoc no és l'únic que conec que ha pres la decisió venint del món de les esquerres. "Pot semblar una criaturada, però em sento més segur tenint una escopeta a casa". Tothom parla de racisme perquè és més fàcil remoure els traumes del passat que pensar en el futur, però el que s'està covant a Catalunya és un conflicte soterrat amb Espanya pel control del país. Mentre la propaganda de l'ANC parlava de controlar el territori, les grans famílies d'empresaris lligades als partits processistes anaven important treballadors de tot el món sense cap control polític.
Li pregunto com van viure el procés els marroquins del poble. "Se'n mantenien al marge. De vegades em feia l'efecte que pensaven: 'Si venen els espanyols i en liquiden uns quants, hi haurà més feina per nosaltres'". Fa dies que penso en la conversa, i em sembla que ara entenc millor la sensació d'inseguretat visceral que els murcians, els andalusos i la policia produïen en els meus avis i els meus pares abans del desplegament dels Mossos i de la presidència de Montilla. I també l'efecte hipnòtic que feien els discursos de Jordi Pujol sobre la convivència, als anys vuitanta. Em sembla que el soroll no ens deixa mirar en els llocs que toca. Ens ha caigut la geopolítica a sobre i la nació no té un estat per defensar-se, només té la tribu.
Com ja va succeir en el segle passat, el país es va omplint de treballadors que venen de societats violentades per la dictadura i pel despotisme. I em temo que haurem de canviar la nostra relació amb la violència i l'agressivitat, si no volem que la història ens torni a passar per sobre. És una situació molt verinosa i haurem de controlar la por i trobar una combinació de pebrots, intel·ligència i enteniment refinadíssima