Junts ha aconseguit la delegació de les competències en matèria d’immigració i, com era previsible, aquest fet ha aixecat una polseguera considerable entre aquells que han convertit l’Estat en una deïtat a qui retre culte, és a dir, el PP, Vox i Podem, religió que és incompatible amb la sola idea de Catalunya. Ja se sap que l’extrema dreta i l’extrema esquerra tenen molts punts de contacte, perquè les ideologies no són una línia, sinó un cercle. Per això els barris obrers d’Europa que tradicionalment votaven comunista avui voten l’extrema dreta. Els Estats més centralistes del món sempre han estat governats pels extrems. Les acusacions de racisme ja entren en el camp de la paròdia i no cal perdre-hi ni un minut. Però tot això no és nou. Cada vegada que Catalunya obté una millora en el seu autogovern, es produeix la mateixa seqüència, que ben pensat és semblant a les cinc etapes del dol: negació, ira, negociació, dolor emocional i, finalment, acceptació.

Tothom sap que el futur sistema singular de finançament català, si arriba, acabarà essent adoptat per altres territoris després de la tempesta política prèvia. Com passarà amb la condonació d’una part del deute del FLA. I com passarà amb les competències d’immigració; el PSOE andalús ha anat de pressa i ja ha demanat policia pròpia per poder-les assumir. La famosa “clàusula Camps” de l’Estatut del País Valencià és la plasmació més perfecta d’això que dic. Quan la Generalitat de Catalunya va obtenir el control de les carreteres per part dels Mossos d’Esquadra, també es va muntar un gran sidral. La delegació es va fer mitjançant l’article 150.2 de la Constitució espanyola, un article que bàsicament permet el traspàs de qualsevol competència a qualsevol territori. Allò va passar el 1997 i avui el tema està tan normalitzat que no només a ningú li passa pel cap fer marxa enrere, sinó que d’altres territoris també ho han demanat.

No és català qui viu i treballa a Catalunya; és català qui se sent català i parla català, perquè la nostra llengua és el nostre passaport, avui

En relació amb el tema immigratori, si aixequem una mica la mirada per damunt dels Pirineus, veurem que a l’altra banda gasten menys testosterona i tot és més lògic i més raonable. Els Estats federals de debò funcionen de manera impecable en relació amb el respecte a la diferència i la plurinacionalitat, també en matèria d’immigració. Per exemple, a Suïssa cal acreditar un molt bon coneixement de la llengua oficial del cantó on es resideix per aspirar a obtenir el permís de residència o la nacionalitat. D’aquesta manera, un ciutadà estranger que visqui al Ticino i vulgui obtenir la residència o la nacionalitat suïssa, només ha d’acreditar un bon nivell d’italià, encara que no parli ni un borrall de francès i alemany. Vet aquí l’essència del federalisme. A banda, a Suïssa cal demostrar arrelament i integració en la manera de viure del país. Fins i tot en alguns cantons els veïns del municipi voten si accepten o no l’atorgament de la nacionalitat a un nouvingut. És conegut el cas d’una holandesa a qui el 2019 els seus veïns van denegar la nacionalitat perquè, des que havia arribat, havia emprès una croada contra les esquelles de les vaques de la zona i tothom n’estava fart. A Bèlgica i Finlàndia també s’exigeix, per a obtenir la nacionalitat, un bon coneixement d’alguna de les llengües oficials. A l’altra banda de l’Atlàntic, també ho podem constatar: al Canadà cal acreditar oficialment un bon coneixement d’anglès o francès per obtenir-ne la nacionalitat. Com que al Quebec el francès és l’única llengua oficial, els immigrants que hi viuen i volen obtenir la nacionalitat no tenen més remei que demostrar un nivell alt de francès. Tot això és del tot comprensible i allà ningú no s’ha esquinçat les vestidures.

Espero que Catalunya deixi de pertànyer a Espanya al més aviat possible perquè tots serem més feliços, però mentre siguem dins d’aquest Estat cal intentar convertir-lo en un Estat federal. Hi ha hagut progressos més o menys visibles, i més o menys simbòlics, però si mirem enrere i agafem perspectiva és innegable que s’ha millorat. Per això estic convençut que, amb el pas dels anys, es demanarà un nivell acreditat de coneixement de català, basc o gallec si un nouvingut vol residir en algun dels territoris amb més d’una llengua oficial. I aquest requisit li semblarà normal no només a la majoria de gent del país, sinó també a la majoria de nouvinguts. El coneixement de la llengua d’un lloc és el vehicle més ràpid a una correcta integració i a la liquidació dels prejudicis. No és català qui viu i treballa a Catalunya; és català qui se sent català i parla català, perquè la nostra llengua és el nostre passaport, avui.