Rescato els termes d'aquella carta pública que va enviar Íñigo Errejón el 24 d'octubre de l'any passat. Deia que havia arribat al límit de la contradicció entre el personatge i la persona. Contraposava ell una forma de vida neoliberal i la representació d'una formació que defensa un món nou, més just i humà. Analitzava, suposadament, la doble vara de mesurar. La hipocresia que suposa estar predicant de cara a la galeria, exigint a tots els altres que es comportin d'una manera que un mateix no és capaç de dur a terme.

Era l'últim d'aquella foto fundacional, després de la marxa de Pablo Iglesias el 2021, que va tenir per davant la de Juan Carlos Monedero, la de Carolina Bescansa o Luis Alegre. Avui dia no en queda cap. Encara que és evident que a Iglesias li agradaria tornar, i en això s'escarrassa. Aquells compis de la foto de Vistalegre, del primer, ja no es poden ni veure. Com no poques persones que els van votar llavors i els van fer obtenir cinc escons europeus i més de cinc milions de vots en les eleccions espanyoles. Al seu pas, un reguitzell de decepcions i la gairebé desaparició d'Esquerra Unida. Perquè la "treuen a passejar" quan sembla que de complir els desitjos de Iglesias es tracta. Serveixi d'exemple que ja pràcticament no es llegeix un titular sobre una opinió de la formació i, tanmateix, els va faltar temps per sortir a empènyer Íñigo quan La Fallarás va començar a airejar truculents anònims.

Vam tenir escàndol Errejón durant dies fins que la DANA va arrasar amb tot, també amb l'absurda actualitat política. I en aquest escàndol semblaven córrer pràcticament tots, com si s'obrissin les portes del dia de rebaixes, cap a la lapidació d'Errejón. Un polític que pràcticament mai no havia tingut cap escàndol, ni batussa absurda, i tret d'alguna bestiesa de clavacolzes, solia tenir un discurs bastant rigorós. En les formes, sens dubte, Íñigo semblava del més salvable d'aquell Vistalegre. Al PSOE sempre els va agradar, ja que encarnava el bon noi, de bones maneres, rojete però sense massa soroll. Sempre vaig pensar que hauria estat el líder ideal de les joventuts socialistes per donar vida a allò de Ferraz. El personatge va aguantar, sens dubte.

Tanmateix, a Íñigo sembla haver-lo destrossat la seva persona. O això va voler donar a entendre ell mateix, en un context en què tot feia pinta d'un marc sense sortida.

No cal dir que tot el que he vist amb aquest assumpte em repugna. Tant de personatges com de persones. Rebentar la imatge pública —i privada— d'una persona, menjar-se amb patates la presumpció d'innocència, i fer valoracions absurdes i amb missal sobre la sexualitat de persones adultes a hores d'ara. Perquè fins ara, els fets que he pogut conèixer per part de la denunciant, de ser certs, a mi continuen sense semblar-me delictius. Òbviament, haurà de ser un jutge qui ho determini, segurament amb més parts del relat i sobretot, amb proves. Però, repeteixo, a mi tot això em sembla una mala jugada per enderrocar un personatge-adversari, sent vàlid rebentar la persona si és necessari.

Rebentar la imatge pública —i privada— d'una persona, menjar-se amb patates la presumpció d'innocència, i fer valoracions absurdes i amb missal sobre la sexualitat de persones adultes

Perquè això hagi estat possible, com gairebé sempre, la imprescindible col·laboració —com a actors essencials— dels mitjans de comunicació, que van veure un bassal de merda i van saltar ràpidament a xipollejar. Per què posar una miqueta de prudència al tema, si es poden generar clics trepitjant drets fonamentals? Entre tots els que es donaven cops de pit, publicaven missatges anònims, i assenyalaven amb el dit, hi havia molt personatge que no encaixava amb la seva persona, com diria Errejón. Participaven així de tot un sainet en el qual persones i personatges acabaven sent una catèrvola d'aprofitats sense principis. Allò de sempre, tampoc no ens enganyarem.

Ells s'aplaudien i feien els cinco lobitos mentre els mitjans feien caixa passejant-los pels platós, i ara són els mateixos els que es donen l'empenta al caire de les escales, mentre els mitjans tornen a fer negoci d'audiència descrivint-nos cada morbós i estrambòtic detall. Ha estat igual que el clavacolzes d'Errejón digués també a la carta que era regular, que feia temps que feia teràpia i que se li n'havia anat la cosa de les mans. Es va mantenir un nivell bestial en tots els mitjans, a tota hora, sense que s'hagués pogut comprovar ni un de sol dels fets que se li imputaven.

Van aparèixer més truculents anònims per reforçar el monstre com a persona, amagat rere el personatge. Però proves, el que es diu proves, cap. Va sortir fins a l'exnòvia, que va haver de reconèixer públicament —no se sap gaire bé per quins set sous—, que amb ella, el xaval havia sigut bo. Que mai no li va veure el monstre per enlloc. Vam tenir moment del cor amb super Rita Maestre, recordada per molts per entrar ensenyant els pits en una església, com a protesta.

No sé, sincerament, quin episodi de tots em fa més vergonya. I moltes vegades dubto l'embolic mental d'aquests "líders" que es van creure que anaven a pasturar el personal amb les seves bestieses. Un grupet de pijoprogres que amb frasetes de Mr. Wonderful van aixecar l'electorat dels qui es creien d'esquerres, mentre van empènyer també la dreta a mobilitzar-se. Ja ens sabem la història de Transforma España i tot el guió elitista establert per una nova Espanya.

La pena és que els ha sortit tot rematadament malament. En aquesta recerca de perfils, aquest càsting per ser nova marioneta, es van centrar massa en els personatges i poc, o gens, en la persona. I clar: passat molt poquet temps, passa el que passa. Potser és una cosa intrínseca a la majoria dels polítics. Perquè me'n passen molts pel cap, d'aquests que donen discursos molt potents, descarats i insolents, assenyalant amb el dit els altres, jutjant i qüestionant per pura estratègia i interès. I dels poderosos, en definitiva, perquè és molt habitual que les persones siguin difamades a mesura que van convertint-se en personatges.

En aquest joc és possible no tenir principis, mentir, no tenir objeccions ni decòrum i tampoc no posar-se vermells per saltar-se tota legalitat

No sé què opinaria un expert en salut mental sobre allò de la persona i el personatge. Potser apuntaria a algun tipus de desdoblament, a una possible falta de maduresa i capacitat d'assumir-se i reconèixer-se, de mirar-se al mirall amb gallardia per reconèixer-se com un hipòcrita covard.

Em resulta més senzill així. I resulta que d'hipòcrites covards n'està aquest món ple. Molt probablement, si es paren a pensar, poca gent suportaria la prova del nou que estan fent a Errejón. Si no em creu, faci per un moment la prova: imagini's que vostè és algú amb molta responsabilitat, un personatge públic, i pari's a pensar si algú volgués utilitzar qualsevol qüestió de la seva intimitat, fent servir per a això tot el necessari. En aquest joc és possible no tenir principis, mentir, no tenir objeccions ni decòrum i tampoc no posar-se vermells per saltar-se tota legalitat.

No el preocupa a vostè aquest tipus de modalitat per quedar-se sense feina? Imagini's que tots sabessin, o els fessin saber, aquell dia tan terrible, aquesta desagradable experiència, això que a vostè, fins i tot, li havia pogut passar desapercebut, però que es transforma en una cosa tremendament fatal. Qualsevol que ho pensi, prefereix que s'apliquin els principis d'un Estat democràtic i de Dret. Amb la seva presumpció d'innocència, amb els seus fets provats, amb les seves condemnes en ferm i amb els mitjans de comunicació preocupats per la veracitat de les coses i no per la morbositat i l'audiència carronyera.

Queda clar, amb l'última entrevista divendres a la nit, a la denunciant i al seu advocat en el context d'un programa de safareig. Amb una versió contradictòria, de manera constant, dels fets. Un esdeveniment incòmode de veure. Un batibull de persona i personatge, d'hipocresia i covardia. Per un moment vaig pensar que aquesta era la realitat dels qui venien a assaltar el cel.

De personatges buits de persona en tenim l'hemicicle i els mitjans de comunicació plens. I aquest és el nostre veritable problema.