En els darrers dies hem conegut la decisió de l’Institut Català de la Salut (ICS) de restringir les substitucions del personal sanitari durant l’estiu, així com altres mesures d’ajust, com el tancament de llits hospitalaris i determinats serveis, atesa la situació econòmica vinculada a la pròrroga del pressupost de la Generalitat. L’entitat pública assegura que la retallada de recursos humans tindrà menys conseqüències, perquè, respecte al 2019, l’ICS compta amb més professionals, especialment a l’atenció primària, on concretament s’han incorporat 253 metgesses de família i 1.037 infermeres.
Explicat així, sembla que hi ha hagut un increment orgànic del personal, però, si es revisa la documentació de l’Administració respecte al nombre de treballadors públics del sistema sanitari, trobarem un concepte anomenat “plantilla equivalent”. Això vol dir que les xifres que faciliten no reflecteixen la quantitat absoluta de persones contractades, sinó de jornades completes efectuades. És a dir, si en un equip d’atenció primària treballen 10 metgesses però cadascuna assumeix un 10% més de jornada per cobrir una absència o una jubilació —perquè no es troben noves professionals que es vulguin incorporar a l’equip— i, a més, fan algun dia de doble jornada o contratorn, el sistema comptarà totes les hores de feina realitzades per aquestes metgesses i determinarà que el nombre de facultatives que hi treballen són 13 i no 10. D’aquesta manera, la dimensió real de la plantilla mèdica queda desvirtuada i l’Administració pot presentar uns números més raonables, gràcies al sobreesforç malaltís i a una sobrecàrrega continuada del seu personal.
La plantilla mèdica de la sanitat pública catalana és clarament insuficient i, el que és pitjor, va minvant dia rere dia
Sumar contractacions parcials i hores complementàries perquè el nombre de treballadors a temps complet sigui l’adequat per a la prestació dels serveis s’ha convertit en una pràctica comuna entre els proveïdors de salut a Catalunya. Sumar hores extres de treball del personal facultatiu per suplir la manca d’atractiu del sistema i unes condicions laborals que foragiten els professionals. Sumar hores d’excés de feina, doblatges, guàrdies i escreixos de pacients per donar cobertura a la demanda assistencial de la població. Un sistema sostenible únicament per dinàmiques de treball esclavitzants.
I la perversió arriba al seu zenit quan totes aquestes hores de treball afegit no es retribueixen com el que són, hores extraordinàries, ni s’ofereixen fórmules de descans i conciliació per compensar el sobreesforç. En molts casos, treballar més enllà de la jornada ordinària es paga per sota d’aquesta perquè no es reconeix com un element que penalitza la càrrega física i mental de les professionals.
En el cas de les metgesses, la càrrega mental provoca, com a mínim, el mateix estrès i esgotament que altres professions tipificades com a més exigents a nivell físic. Presa de decisions constants i complexes, demandes múltiples, revisió i actualització continuada de coneixements, pressió psicològica relacionada amb la possibilitat de cometre errors, etc.
Així, el dèficit de personal mèdic per les funestes condicions de treball provoca una organització de l’assistència per part de les empreses sanitàries que redunda en el malestar del col·lectiu. En comptes de trobar solucions, es consoliden mesures que només es podrien acceptar en situacions excepcionals.
El principi ètic més important de la política hauria de ser dir sempre la veritat, no mentir o enganyar la ciutadania. La plantilla mèdica de la sanitat pública catalana és clarament insuficient i, el que és pitjor, va minvant dia rere dia. No hi ha plantilla equivalent que pugui ocultar aquesta realitat. El sostingut patiment mental i laboral de les metgesses i les inesgotables jornades de feina per garantir el servei públic de salut són pa per a avui i gana per a demà, perquè les noves generacions tenen clar que no tot és acceptable en nom de la vocació.
David Arribas, vicesecretari general de Metges de Catalunya