Pescar o no pescar, aquesta sembla ser ara mateix la qüestió. Almenys per al sector pesquer espanyol. La Unió Europea volia restringir a un màxim d'entre 20 i 28 dies a l'any la pesca d'arrossegament, encara que sembla que un acord d'última hora rebaixaria en part la mesura que afecta dràsticament Itàlia, França i Espanya. Però per a la majoria dels països que voten, la mesura no comporta cap sacrifici i aquesta és la realitat: que certs interessos van per barris i que el fet de ser la Unió Europea una unió d'Estats acaba significant que de tant en tant són molt Estats i poca Unió.

Però el tema té múltiples derivades més enllà de la pesca, encara que aquesta sigui el cas d'actualitat. Perquè el que s'ha de resoldre és l'equilibri entre l'avui i el demà en la cura del medi ambient i en el de la humanitat: com es quadra el cercle? Fer-ho a poc a poc és impossible, perquè no pot esperar el pal·liatiu a la disminució que es constata en la biodiversitat marina de la Mediterrània. Però anar de pressa també té el cost humà de generar una enorme misèria en amplis sectors laborals, la qual cosa fa comprensible el creixement de nacionalismes proteccionistes de tota mena, que ara són sobretot conservadors, als diversos països afectats per polítiques sectorials europees on tenen poc a dir per ser minoria.

L'alternativa de no pescar és complicada, perquè les persones necessiten alimentar-se i el peix fins ara és considerat una proteïna sana i insubstituïble, encara que vegem com a poc a poc es propicien, encoratgen i difonen actituds veganes i vegetarianes que evitarien el mal ambiental al cost de generar mancances nutricionals o problemes d'esgotament de recursos vegetals; al cap i a la fi, aquestes mateixes persones neguen l'ús de pesticides o la manipulació genètica per poder augmentar el volum i la immunitat als paràsits en les diverses varietats. I així ja van dos cercles per quadrar.

El que s'ha de resoldre és l'equilibri entre l'avui i el demà en la cura del medi ambient i en el de la humanitat

Si l'opció és pescar, l'alternativa només es trobaria en un consum que ja no seria de proximitat, quan aquest és un altre dels principis en què es basa una alimentació alhora saludable i respectuosa amb el medi ambient. I encara que a més cal recordar que ningú no podria exportar si s'assumís de forma plena i que del que manquéssim hauríem d'oblidar-nos. En tot cas, si no tenim peix aquí, i l'importéssim d'allà, també es generarien en el seu trasllat altres costos mediambientals que semblen poc assumibles, ni tan sols a curt termini, almenys segons el parer d'alguns.

La conclusió a la qual sembla abocar-nos aquesta cruïlla és que som massa, que la població creix per sobre del que el planeta pot suportar. Aquesta nova versió del malthusianisme avui sembla haver deixat la seva empremta en els ODS de l'agenda Europa 2030, que a més de fer brillar per la seva absència la dignitat humana i les seves institucions fonamentals, en el primer d'aquests objectius de desenvolupament sostenible es proposa d'eliminar la fam al món, mentre en un altre es proposa protegir la fauna i flora del món subaquàtic. O la tecnologia aconsegueix alimentar-nos amb una altra cosa diferent de les habituals fins ara o aquí sobrem la meitat.

Però hi ha una altra manera de resoldre l'equació: ja són molts els països que han incorporat el dret a avortar (li diuen interrompre l'embaràs, però és obvi que és una altra cosa, perquè una vegada interromput no es pot reprendre). I també a poc a poc es va obrint camí, en condicions cada vegada més laxes, al suïcidi assistit. N'hi ha prou amb veure la seva evolució a Suïssa o els Països Baixos. Si els naixements es redueixen i facilitem que els més dolençosos se'n vagin, potser resolem el problema per la via més directa de la disminució poblacional. Al Regne Unit, com recollia el Telegraph fa uns dies, ja estan en ple debat sobre el tema, encara que ni els laboristes no són unànimes, ni sembla encara aconseguir prou adeptes entre els conservadors. En aquest país, on l'impost sobre la renda està en una àmplia franja exempt de fiscalitat quan s'hereta una pensió d'una persona de menys de 75 anys, el suïcidi assistit podria induir els qui s'aproximin a aquesta edat a fer un últim regal als seus en un moment en què la societat els arracona, el sistema de pensions els ubica a les "classes passives" i en molts casos les xacres els converteixen, o ells es poden veure, com una càrrega per a la família.

En suma, que la qüestió hamletiana en realitat no és pescar o no pescar. És, per múltiples raons, i cada vegada de forma més descarada, la de pescar (i valgui el verb com a metàfora de tot fer) o morir.