La capritxosa providència de l’actualitat ha fet coincidir el judici a l’antic president de la cosa futbolera espanyola, Luis Rubiales, amb la suau grapejada que la jugadora culer Mapi León va regalar a la perica Daniela Caracas al darrer derbi. El masclisme ibèric s’ha afanyat a proferir arguments de saltimbanqui, equiparant el muac labial que Rubiales encastà a Jenni Hermoso amb la carícia provocadora que —sempre presumptament— la nostra Mapi propinà a Caracas per defensar la seva posició abans del llançament d’un córner. Evidentment, resulta cretí posar a la mateixa balança una escena que s’esdevé entre un superior jeràrquic i una jugadora, filmada a plena llum a la trona d’una entrega de premis, a una picabaralla més que típica entre dues col·legues de professió (i gènere) imbuïdes per l’adrenalina de la gespa i que té tota la pinta de passar cent vegades a cada matx.

Al seu torn, també existeix una distància sideral entre la reacció de Rubiales i la seva tropa de sequaços per tal de pressionar i desacreditar Jenni Hermoso i la conducta impecable del Barça i Mapi León, que van emetre un rapidíssim comunicat negant que li hagués passat la mà per la xona (el copet, diu, es dirigí a la cama) i condemnant l’escarni que la jugadora espanyolista va rebre a les xarxes. Entorn d’aquesta polèmica, els malalts més veterans de la bimba no vam poder evitar recordar aquella mítica tocada de picarols que Míchel va regalar-li al jugador del Valladolid Carlos Valderrama l’any 1991, escena no sancionada que causà més jocositat que no pas indignació; de fet, anys després i coincidint amb una campanya per la prevenció del càncer, Valderrama agraí a Míchel que li fes una exploració testicular gratis, car així havia palesat l’òptim estat dels seus collons.

Molts homes fins i tot vam pensar que àdhuc resultava positiu que, dins de l’univers del futbol femení, es comencessin a reproduir alguns comportaments antropològicament destinats als homes

En un temps històric prou curt, i mercès, en part, a l’auge de l’esport femení, les relacions entre homes i dones han sofert una transformació sideral. De fet, ara que soc al mig camí de l’existència, diria que les dues revolucions més definitòries que han viscut els meus ulls són la cultura virtual de la xarxa i la (pràctica) globalització del feminisme. Mentre que ha estat fàcil adaptar-se a la primera, perquè l’entreteniment sempre té quelcom de banal, l’intercanvi-equilibri de poder entre homes i dones resulta molt més difícil de pair per a la majoria de mascles occidentals. Per molt que ens pesi admetre-ho i per molt que la majoria dels meus coetanis es facin els desconstruïts, això de fer un petó a una subordinada en un moment d’èxtasi victoriós ens sembla una mandanga en què no n’hi ha per a tant. Rubiales pot caure’ns com el cul, però la seva conducta és quelcom que podríem haver fet gairebé tots.

Al seu torn, quan veiérem les imatges (difícils d’esbrinar en el detall, certament) de Mapi León fotent un copet a la figa de Caracas i afegint-hi el comentari "¿tienes picha?", a la majoria de nosaltres se’ns va escapar un somriure entendridor. De fet, posats a ésser sincers, molts homes fins i tot vam pensar que àdhuc resultava positiu que, dins de l’univers del futbol femení, es comencessin a reproduir alguns comportaments antropològicament destinats als homes. Però els canvis revolucionaris representen un cisma moral, i jo entenc perfectament que tot allò que a nosaltres ens sembli una conyeta pròpia d’una situació particular, a la majoria de joves del nostre entorn cultural se’ls aparegui com una agressió. Aquest és un canvi irreversible, i tant li fot si ens hi acostumem o no; de fet, la gran mutació és que, a la majoria de dones, el que jo pugui opinar sobre l’afer els ressua la felipa.

Al límit, els canvis relacionals entre individus funcionen molt més per imposició que no pas per suggestió. Per molt que ens requi o ens faci mandra, s’ha produït un capgirament en la nostra aproximació a la feminitat que ja no controlem, i les dones tenen tot el dret a imposar-la, per molt que nosaltres l’excusem en nom del "no n’hi ha per a tant". Contràriament al que opinava Aristòtil, la política és quelcom que va molt abans de la moral, i el canvi polític fonamental que hem d’afrontar els homes és que ja no tenim l’exclusivitat hermenèutica de les nostres topades corporals amb les dones. Això té conseqüències més banals, com canviar els dos petons per l’encaixada abans de saludar una senyora, o de més importants, com ara guardar-nos les besades als morros per a quan saludem els nostres amics actors.

Per dins, tanmateix, hem canviat ben poc. Tot i això, si mai ens toca lliurar medalles, només farem un xoc de mans a les premiades i, si repassem el vídeo del "¿tienes picha?" a la tele, ens limitarem a posar-nos seriosos o circumspectes, tot dient a les nostres parelles que "això no se li fa a una companya, perquè fot molt de mal a la causa feminista". I tots contents, tu.