Les dates assenyalades pels costums i les convencions socials tenen per conseqüència la consciència del pas del temps. Ens fan entendre el ritme de la vida, ens donen perspectiva sobre allò que sembla que no està subjecte al canvi perquè ens adonem que sí que ho està, però que des de la proximitat amb els esdeveniments, no som capaços de fer-nos-en pagues. Fora dels romanticismes pastosos i de la mena d’optimisme que només es pot fer servir per emmascarar la realitat, la impressió és que l’any 2024 que ahir vam tancar no va servir perquè es produís cap canvi substancial —de fons— pel que fa a la manera de fer política al nostre país. Quan escric “de fons”, no em refereixo a un canvi d’estat ànim: la millora anímica és força inevitable a mesura que el temps ens va allunyant del xoc. Em refereixo a una interiorització honesta de les lliçons apreses que, més aviat, es tradueixin en canvis profunds de comportament. 

Políticament, avui Catalunya és un fangar. I ho és, segurament, en uns termes molt semblants als que ho era el primer de gener de l’any anterior. El més perillós de tot, però, no és que sembli que res canvia: és que sembla que res no pot canviar. Que l’única manera de progressar en els objectius personals és mirar-se de reüll el projecte nacional com si ja no existís, fent que ja no pugui existir. Que per sobreviure en aquest moment de mediocritat i insubstancialitat política el que cal és fer-se mediocre i desnacionalitzar-se —cadascú en el seu espai— per no haver d’entomar gaires problemes. Quan un gran projecte col·lectiu s’esfondra, el replegament en la individualitat és un acte reflex. Lògic, fins i tot. Però en un escenari d’assimilació incessant com el nostre, l’adhesió a les circumstàncies, per molt que ens faci sentir petrificats en el temps, no és més que una manera de fer-li la feina a l’enemic.

L’adhesió a les circumstàncies, per molt que ens faci sentir petrificats en el temps, no és més que una manera de fer-li la feina a l’enemic

No és immobilitat, és silenci. El veritable fangar i la sensació de paràlisi col·lectiva s’explica perquè, de mica en mica, tothom que ha estat en situació d’haver d’interposar alguna mena de resistència íntima a l’onada espanyolitzadora del postprocés, ha trobat excusa en l’ensulsiada col·lectiva per no haver d’interposar-la. No estem petrificats, perquè estar-ho pressuposaria algun vestigi de resiliència contra l’envestida: el corrent se’ns endú. Però perquè no sembli que culpem el del costat de les covardies de la classe política, callem i triem no assenyalar ningú. La quietud aparent és tota feta de silencis. Mentre la vida política —en tota la seva amplitud— resta aparentment estàtica, mentre els socialistes tenen un tentacle a cada cervell català perquè assumim automàticament la resposta menys conflictiva com la resposta natural, les urgències del país no cessen i res del que podria contenir-les o resoldre-les és sobre la taula.

Els anys passen, però la vida política no va —ni de bon tros— a la velocitat del calendari. De moment, el temps ens està passant per sobre i cada vegada queden menys excuses per explicar per què cal deixar-nos fer i per què és el moment del relativisme en les conviccions. Fa mesos que, en segons quines columnes i revistes, se senten cants de sirena d’un nou cicle polític. L’any tot sol no ens el portarà i en aquest racó de diari digital menyspreem —en majestàtic— el gest de fer propòsits i esperar que l’univers se’n faci càrrec. Tot plegat em fa pensar en el que deia en Luis María Mendizábal: “nosaltres volent canviar de cavall, quan Déu vol que el qui canviï sigui el cavaller”