La llei de la dependència va entrar en vigor el 2006. Va ser allò que José Luis Rodríguez Zapatero, en plena eufòria econòmica, en va dir drets de nova generació. El quart pilar de l’estat del benestar, deia la propaganda oficial. Bé, doncs durant els primers sis mesos de l'any 2024, cada 15 minuts ha mort una persona dependent sense accés a aquests serveis. L’any passat, van ser 45.360 persones les que van morir sense aconseguir l’assistència que la llei els reconeix. Com la mare que em va parir.
Òbviament, el problema, “burrocràcia” al marge, és la manca de finançament per part del govern d’Espanya, encara que diu l’estadística que de l'any 2020 fins al 2023, l’executiu de Pedro Sánchez ha incrementat la seva aportació en un 138 % davant el 9% de les comunitats, algunes de les quals han utilitzat aquest pla de xoc per arreglar el seu dèficit en lloc de preocupar-se per les persones dependents.
Més dades. Catalunya és la comunitat autònoma amb més llista d'espera i també lidera el percentatge de persones que, amb el grau de dependència ja reconegut i el Pla Individualitzat d'Atenció aprovat, encara no han rebut les ajudes.
La llei, diguem-ho, és lloable. El problema és si generes unes expectatives sabent que no les podràs complir. Aleshores és propaganda
La Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les Persones en Situació de Dependència pretenia donar suport a les persones que tenen algun grau de dependència a través de prestacions econòmiques i recursos assistencials. Però mai no hi ha hagut prou finançament, com van advertir els partits que hi van votar en contra i que s’ho veien a venir. I Catalunya sempre ha afrontat la major part de les despeses i és la comunitat autònoma més infrafinançada per part del govern central. La llei, diguem-ho, és lloable. El problema és si generes unes expectatives sabent que no les podràs complir. Aleshores és propaganda. Però, com que la llei existeix i la realitat és la que és, que vinguin tots aquests senyors del PP i els diguin a totes aquestes persones dependents que Catalunya ens roba.
De fet, quan va arribar Mariano Rajoy a la presidència, en plena crisi, certament, l’executiu espanyol va fer una destralada monumental. Malgrat haver-hi unes 400.000 persones amb el dret reconegut i esperant per rebre la prestació, va retallar 3.000 milions d’euros en el finançament de les mesures previstes per la llei. Això va provocar que les autonomies s’haguessin de fer càrrec de fins al 82% del finançament públic, quan hauria de ser del 50%, segons la llei. Ara el que s’ha fet és, en realitat, retornar als nivells d’inversió previs al marianisme.
Alemanya o França destinen a dependència el 2% del PIB. Espanya, el 0,7. Si algun dia algú us pregunta per quin motiu s’hauria de millorar el finançament de la Generalitat, la resposta és en aquest article.