Pot ser que l'engranatge polític de la legislatura fos més fràgil del que semblava. Passat l'impacte més dur del tsunami Pegasus, en cap cas resolt, es dona per descomptat que Pere Aragonès i Pedro Sánchez apaivagaran la crisi de l'espionatge polític en la trobada promesa i la possibilitat prevista des de la Moncloa de deixar caure la directora del CNI, Paz Esteban, una vegada es conegui avui la llista completa de l'abast del hackeig, recollida en l'informe del Centre Criptològic Nacional amb els mòbils dels ministres infectats.

En ple terratrèmol Pegasus, n'apareix un altre potser més fort a l'esquerra de Sánchez. La debilitat del bloc per armar-se sense deixar l'entusiasme pel camí. L'acord a Andalusia és una fita. O ho havia de ser. Un pas important per a Yolanda Díaz en el terreny estatal en aconseguir unir per primera vegada els d'Iñigo Errejón amb els de Pablo Iglesias. Però la ruptura del bloqueig ha quedat entelada pel desastre de la gestió d'última hora. En el repartiment de culpes, les més importants són del partit d'Iglesias. Podemos ha passat de reivindicar trepitjar el tauler polític a trepitjar el seu.

Les diferents marques andaluses s'han passat mesos treballant amb discreció per arribar a un acord. Al final, la toxicitat política de la coalició andalusa ha portat Yolanda Díaz a assegurar que el "projecte d'escolta" que llançarà definitivament després d'aquests comicis no tindrà res a veure "amb el que estem veient". Isa Serra, de Podemos, respon que sí, que aquest és el primer pas del futur espai. Tot i això, encara no sabem si Podemos està fora de la coalició en l'àmbit legal i en el polític. Perquè en aquests moments, reivindiquen imposar l'acord bilateral al dels quatre partits de la coalició original, aquest sí, registrat dins el termini. 

Sense "front ampli", el full de ruta econòmic i social progressista, la taula de diàleg a Catalunya, l'articulació d'un bloc plurinacional, desapareixen

Podemos està fracturat als territoris i és un partit en descomposició en l'àmbit nacional. Té molts mèrits, el més important, aconseguir materialitzar una coalició d'esquerres, però està sent incapaç de valorar el lloc que li correspon en el "front ampli" de cara a les pròximes generals. Aquest lloc passa per la responsabilitat política i social d'il·lusionar les bases i cedir el comandament a Yolanda Díaz i als acords i consensos allà on té representació. Pot ser que la finalitat principal objectiva de la futura candidata sigui reconstruir IU i deixar a la cua els socis de Podemos, però fins i tot assumint aquesta opció, mereix que li deixin lliure el camí tant per als encerts com per als errors.

Així que de moviment il·lusionant a batalla campal a plena llum del dia. Des de Podemos, continuen al·legant off the record certa animadversió mediàtica contra la formació. Però va ser la mateixa marca la que va esgotar els terminis fins arribar 15 minuts tard al registre. Les pressions per les llistes i les futures subvencions, negociacions legítimes i intrínseques a la política, haurien de tenir com a únic fre evitar l'autodestrucció de l'espai. Lluny d'això, des de dins de la formació, hi ha qui admet que Andalusia pot ser el primer acte d'un calendari electoral ple de mines.

Fins ara, la vicepresidenta Yolanda Díaz no ha atacat les ministres de Podemos, ni se li coneixen mals gestos en públic, ni un sol menyspreu a la formació. En el moment andalús, després de cinc mesos de negociacions, ha estat Podemos qui ha tirat a terra en l'últim minut l'escenografia de la unió a la Feria de Abril, amb Yolanda Díaz abraçada a la candidata de Podemos i la seva imatge icònica tirant una cervesa en una caseta, en al·lusió als empresaris que defensaven l'explotació laboral de jornades de 16 hores. "Que serveixi ella una cervesa". I la va servir. Però la foto i la desfilada de l'acord van ser en va. Va ser Díaz qui va haver d'intervenir in extremis per forçar un acord. I va ser Podemos, per més que reparteixin culpes, qui va esgotar els terminis fins a trencar-los.

Qui miri des de lluny aquest desastre a Andalusia ha d'entendre que l'afecta. En cada cita electoral s'anirà armant o desarmant l'espai a l'esquerra del PSOE, l'única opció de repetició de la legislatura progressista. Sense "front ampli", el full de ruta econòmic i social progressista, la taula de diàleg a Catalunya, l'articulació d'un bloc plurinacional, desapareixen. No cal recórrer al gastat "que ve el llop de la ultradreta". Sabem que el projecte PP i Vox implica una Espanya monocolor, amb la tensió afegida de Vox demanant d'eliminar les autonomies, un bastió anticonstitucional del seu programa electoral que no és cap altra cosa que esborrar llengües, nacions i si poguessin, segons han proclamat des del Congrés, il·legalitzar els partits independentistes.

Des de dins de Podemos, reconeixen que les eleccions municipals de l'any que ve són les més complicades per a l'espai per les diferents marques minoritàries nascudes a l'ombra de Podemos el 2015. Seguides de les eleccions del 2019, on gairebé enlloc van arribar a pactar IU i el partit morat. Un exemple és Saragossa, on hi ha dos regidors de Podemos i tres de Saragossa en Comú que no es parlen. Més enllà de la lletra petita, si es juga a trencar les municipals la destrossa serà més gran. De moment, Andalusia és la primera cita cap a les generals i el "front ampli" és el de Judea. Amb la feliç guerra del relat pel mig. Podemos ha de triar ser el grinch de la coalició, el destructor o el generós. Ja ho veurem.