El "whatever it takes" de Mario Draghi com a president del Banc Central Europeu per salvar l'euro el 2012 ha rebentat a la frontera de Melilla amb el "whatever it takes" marroquí per frenar el miler de migrants del Txad i del Sudan, i, de passada, enviar un senyal de força davant de l'OTAN. La imatge més brutal, el missatge més preocupant en l'intent d'entrada més mortal, arriba just després de l'acord entre Espanya i el Marroc després de la cessió del Sàhara.

De l'arribada de l'Aquarius el juny del 2018 a la desesperació del capità de l'Open Arms buscant atracador amb 150 migrants a bord van passar 14 mesos. De l'Open Arms a la massacre a Melilla han passat tres anys i un mateix govern. La corresponsal del Süddeutsche Zeitung, Karin Janker, l'ha qualificat de "nou abisme europeu". I assenyala com "l'extrema dreta alemanya AfD va iniciar la voladura dels valors europeus quan va defensar protegir les fronteres de la UE davant els immigrants 'amb armes' si era necessari". Just el que acaba de passar a Melilla. És cert que les imatges dels cadàvers apilats i ensangonats no es van conèixer fins després del Consell de Ministres extraordinari i la roda de premsa de Pedro Sánchez. Però va ser un error que "un líder d'esquerres", com destaca la periodista alemanya, fes servir la "retòrica de la guerra". Aquest "ben resolt" de Sánchez al·ludint a l'actuació policial quan la xifra assolia els 18 morts.

L'error de Sánchez —o els ministres corresponents— passa per no haver-se anticipat a una massacre. Però també per reconèixer la tasca de la policia espanyola en la defensa de les fronteres, deixar-ho en un problema de seguretat i enaltir una "actuació coordinada", donant a entendre un fet més preocupant: si l'acció va ser coordinada, la policia en va ser partícip.

La massacre a Melilla és una llosa per a Espanya i els països de l'Aliança. Una estratègia qüestionable si es vol guanyar la Xina i Rússia

Ha faltat també alguna mena de condol, un mínim intent per humanitzar i personalitzar les víctimes de la brutalitat policial. Les seves famílies tenen el dret de saber què ha passat amb els seus fills, amb els seus germans. Els valors progressistes exigeixen donar categoria de persones els qui perden la vida a qualsevol frontera. Són els valors ultres els que deshumanitzen la immigració. A més que una política migratòria dura no beneficia els governs progressistes, sinó els conservadors.

Per primer cop, l'Aliança inclourà la defensa de la sobirania i integritat territorial de Ceuta i Melilla. Tanmateix, més enllà de la intenció, les imatges dels joves africans apallissats són tan notícia com l'obertura de la setmana de l'OTAN en plena guerra de Rússia contra Ucraïna. No hi ha cap mitjà anglosaxó que dissociï l'arrencada de la cimera dels prop de 40 morts, segons les organitzacions de drets marroquines. Era aquest el pacte de Mohamed VI i Sánchez? Així ha externalitzat Espanya la seguretat de la frontera sud? Com apunta l'activista Helena Malena: "N'hi ha prou de subcontractar perquè es mati a persones en nom del control migratori?".

Pedro Sánchez ha fet un gir en polítiques socials amb l'últim reial decret anticrisi. 9.000 milions que aniran a famílies i rebaixes fiscals. El gir en drets socials ha d'anar seguit d'un altre més en la defensa dels drets humans. I de passada, ser més empàtic en un món on estan retrocedint els drets fonamentals de les dones, els col·lectius LGTBI+ o els migrants. A més d'obligar el Marroc a complir uns mínims estàndards en el control dels fluxos migratoris. Més quan les xifres de les rutes cap a Espanya són cada vegada més dures. El 2019, 893 morts; 2.170 morts el 2020 i 4.404 el 2021, més del doble cada any, segons recull la revista 5W.

El PP tampoc no està en posició d'exigir dimissions. En la tragèdia del Tarajal, el Ministeri de l'Interior va mentir sobre l'actuació policial. Només va sortir a la llum quan es va veure forçat a mostrar les imatges dels trets de pilota de goma a l'aigua contra els joves que no sabien nedar. El resultat van ser 15 morts i cap alt càrrec sancionat.

La de Melilla ha estat la massacre més important que es recorda. I no és insignificant que coincideixi amb la cimera de l'OTAN. Mentre aterren els caps d'estat, els membres de les 40 delegacions, el Marroc cava les fosses per enterrar els morts sense identificar, sense autòpsia, sense investigació. I oculten quants morts van traslladar al dipòsit de cadàvers de Nador on van apilar els cadàvers.

La massacre a Melilla és una llosa per a Espanya i els països de l'Aliança. Una estratègia qüestionable si es vol guanyar la Xina i Rússia. Els líders progressistes a Madrid han d'anar més enllà de prometre tropes, armaments i endurir els controls fronterers. La cimera de l'OTAN no pot dissociar-se d'un repartiment just dels costos de la guerra, dels moviments migratoris de famílies i joves perseguits per les bombes o la fam.

Tenint en compte que això va per llarg, si el document del nou concepte estratègic passa per una visió que aguanti la pròxima dècada, també ha d'incloure a quin preu en termes de qualitat democràtica i sota quins valors.