Vivim amb la sensació que tot el que és fonamental penja d'un fil. Un pressentiment permanent sobre uns equilibris socials i econòmics tan febles que poden caure amb qualsevol imprevist. Creiem que vivim un avançament electoral cada setmana, un govern que cau o un macroincendi social en cada protesta. Res del que ens dona seguretat sembla estable. Cap valor conquerit és immutable. El "Don't take it for granted", no donar res per segur, que van experimentar els Estats Units després de la victòria de Trump, ha arribat a Europa. Per això, els resultats electorals a França ens interpel·len. Van més enllà de la segona volta entre Macron i Le Pen. Al país veí s'hi estan jugant totes les batalles europees al costat de grans debats: democràcia, globalització, desigualtat, identitat, marginalitat, joventut, sobirania.

Perquè... què hauria passat si en aquesta primera volta presidencial haguessin passat Marine Le Pen i Jean-Luc Mélenchon? Anem a l'escenari possible. I si guanya Marine Le Pen? Macron és el favorit del proper 24 d'abril, però podria perdre. La possibilitat està continguda en la mateixa segona volta. Si guanyés Le Pen, caurien les sancions a Rússia? La resposta comuna a la invasió de Putin? Continuaríem obrint les portes a milers de nens i dones que fugen d'Ucraïna? Es trencaria irremeiablement el projecte de lideratge europeu? Podria l'acabat d'aterrar president alemany Olaf Scholz trobar punts de trobada amb la radical Le Pen per mantenir el full de ruta dels Vint-i-set? Seria el final dels escuts socials i fiscals del sud d'Europa? El projecte europeu està sostingut pel vaivé d'un grapat de vots francesos? Poden aquests vots prémer el botó nuclear del que som? La resposta és que sí.

Aquesta possibilitat ínfima, latent, existeix. I aquesta vegada, com titulava el diari Libération en portada: "És perillós de veritat". Com apunta el corresponsal en cap de The New Statesman, Jeremy Chiffle: "Per ser justos, el 28% de Macron és el millor percentatge de vots en la primera volta per a un president en funcions des de 1988. És millor que el seu resultat el 2017 i li dona un avantatge més gran sobre Le Pen que fa cinc anys". Però la fragilitat de Macron es troba en aquest 58% de vots de Le Pen i Mélenchon. Entre una candidata que ha rebaixat el seu missatge xenòfob per apropar-se a les classes obreres, canviant la xenofòbia per la inflació, les pensions i un calculat discurs nacionalpopulista. Per la seva part, Mélenchon s'adreça amb encert als joves francesos i parla d'un futur verd. La França Insubmisa ha guanyat en cinc de les set ciutats més grans de França i en el sector industrial del nord de París té més vots que Macron. L'equació és similar a França. Le Pen és Vox. Vox no és Podemos. Mélenchon és el més proper a l'espai morat. I ambdós connecten amb la fibra dels seus votants.

França ens indica que el sorpasso de Vox al PP és possible. Ha passat amb Marine Le Pen, va passar a Itàlia i pot passar a Espanya

De cara a guanyar un segon mandat, assenyala la vicerectora de Relacions Internacionals de la Sorbona, Ana Viñuela, Emmanuel Macron haurà de donar senyals a l'electorat de Mélenchon, als joves, al votant d'esquerres, si no vol que l'abstenció, d'una banda, i Le Pen, per l'altra, siguin l'aspirador d'aquests vots enfadats i descontents que podrien alterar la balança.

La segona volta entre Macron i Le Pen ens està donant un temps d'avantatge per analitzar i donar resposta als esclats de malestar visibles en uns resultats amb patrons gairebé idèntics en aquesta banda del Pirineu. Els joves no voten de manera majoritària el PP i el PSOE. Voten Vox, votaran Yolanda Díaz, segons el CIS, i han votat Unidas Podemos des del 2014. I de l'eix generacional al geogràfic. El món rural s'enfronta a les ciutats. Els treballadors del gasoil ―pagesos, ramaders, transportistes, sector primari en general― poden voler venjar-se de l'immobilisme i la despreocupació de l'establishment.

Perquè no ens enganyem. També som aquests 3 de cada 10 votants que han triat la papereta de Marine Le Pen i Éric Zemmour. L'avís passa per aquest 7% de vot dels partits conservadors i socialistes que van fundar la República. El repte, amb una extrema dreta creixent a França i a Espanya, passa per com estendre l'anomenat cordó sanitari sense excloure aquests votants.

Un exemple proper és la recent aturada de transportistes. El govern espanyol, amb els seus errors, va fer palès el difícil equilibri entre denunciar certs convocants d'extrema ultradreta, boicotejadors professionals, sense insultar i menysprear els camioners. En un sentit més ampli, com reflexionar sobre la precarietat, la cultura, la identitat, sense "humiliar" l'altre; com apel·lar a aquests treballadors, a aquests obrers votants de Vox i Le Pen, sense un menyspreu intel·lectual i l'expulsió del consens social. Si el sistema encasella el votant dels extrems d'antisistema, per què hi voldrien tornar?

Ho apuntava a RNE el director de Le Figaro, Alexis Brézet, com la transformació de la dreta en ultradreta obliga a repensar les etiquetes. I es preguntava, si en una democràcia el 60% vota per opcions extremistes, poden continuar sent qualificats d'ultres? L'exministra d'Exteriors, Arancha González Laya, responia: "L'eix polític ha canviat. El naixement d'una nova articulació política en un país és un laboratori del que pot passar en altres".

Aquestes eleccions ens haurien de fer reflexionar. França ens indica que el sorpasso de Vox al PP és possible. Ha passat amb Marine Le Pen, va passar a Itàlia i pot passar a Espanya. Ni Feijóo s'està resistint a les cessions ideològiques de Vox, ni al corrent de transformació de les ultradretes europees. Amb el minut-resultat polític d'avui, el Partit Popular abocaria el país a ser el pròxim cavall de Troia ultra a Europa. Els conservadors de Feijóo ni tan sols han dedicat un congrés, un debat, un minut a reflexionar sobre el cordó sanitari que els seus socis naturals a Alemanya i França tenen assumit com a condició sine qua non de les democràcies liberals. La coincidència ha volgut que s'activi aquest cordó a França el dia que Alfonso Fernández Mañueco el rebutja a Castella i Lleó. "No hi pot haver línies vermelles ni cordons sanitaris a representants elegits", ha dit. El nivell de Feijóo ha estat similar.

Tot són avisos i els corrents de fons estan clars. Si els obrers voten cada vegada més Le Pen i els joves Mélenchon, on és el centre? Pot guanyar Macron sense recórrer als treballadors i els votants del futur? Sembla difícil. Les raons i les motivacions no s'han de buscar en l'erosionat eix esquerra-dreta. El veritable malestar es diu desigualtat, salaris i ascensor social.