L'ànima europea que diverses generacions buscaven amb més ressò que sort des de la Gran Recessió, quan Alemanya i els països del nord van traçar la línia vermella del deute deixant que el sud s'estimbés en l'austeritat, ha despertat. Després de la dècada més negra que va desdibuixar el continent convertint-lo en un bloc financer, soporífer, en un geriàtric suís, com l'ha descrit encertadament la politòloga Cristina Monge, per fi, reacciona. Europa ressorgeix davant del desafiament a l'ordre de les democràcies liberals i com a resposta a la guerra unilateral russa amb força més encert i consens que a l'Iraq.

La ultradreta va ser la primera amenaça que va posar el continent en alerta. L'altre, l'enemic, sempre uneix. I aquest altre és un bloc antidemocràtic ultra amb representació institucional i diferents marques a cada país, difícil de frenar, que s'ha anat estenent des d'Hongria a Espanya. Després de l'amenaça, el primer gran revulsiu per al ressorgir europeu va ser la pandèmia i l'aprovació del Pla de Recuperació NextGeneration, el paquet d'estímul més gran mai finançat, perquè la sortida de la crisi sanitària anés a la mateixa marxa per a tothom.

Sumits en aquesta sortida, encara recuperant-nos de l'onada òmicron, Vladímir Putin segurament no va calibrar bé a l'hora de bombardejar Ucraïna la matinada del 24 de febrer la resposta d'Europa. Divendres passat, només un dia després de la invasió, experts i crítics dubtaven (dubtàvem) de la reacció europeista. Ni tan sols el ministre d'Exteriors José Manuel Albares no estava en condicions d'aclarir la resposta militar o el pla per a l'acollida de refugiats. Aquella matinada de divendres, s'escampava el pessimisme amb la sensació que l'OTAN i Europa no tenien gaire cosa a fer a Ucraïna. La pregunta més repetida era: els hem abandonat? Avui, al sisè dia, la reacció és una llarguíssima bateria de primeres vegades.

Rússia volia ser la Gran Rússia en una ocupació llampec i ha topat amb la Gran Europa. O almenys, amb una resposta a l'altura del repte: davant l'autocràcia bèl·lica, la resposta del bloc demòcrata liberal. Ni la Comissió Europea, amb Ursula von der Leyen al capdavant, ni el BCE amb Christine Lagarde, tenien una reacció dissenyada al calaix. Però s'ha anat articulant en qüestió d'hores el que és el mur de contenció més vigorós, a l'altura de l'amenaça russa. En la llista de les primeres vegades, Alemanya canvia la seva política exterior i destina un 2% del PIB al pressupost de defensa; Europa dissenya una política exterior comuna amb l'enviament de fons per a armament; juntament amb gran paquet de sancions econòmiques, des del bloqueig al sistema Swift als actius financers de les fortunes dels oligarques russos. A més de la ruptura de la neutralitat suïssa i la intervenció militar de Suècia.

Rússia i probablement la Xina han subestimat la capacitat de resistència dels valors europeus

L'Europa dels ciutadans ha emergit amb una resposta social coordinada en un "no a la guerra" de Putin que ha deixat fins ara més de 4.000 detinguts a Rússia, on cal ser molt valent per defensar la pau i arriscar la vida. A Moscou la gent va sortir alhora que a Berlín, Madrid o Barcelona. Un dic de contenció cultural que fa tant mal com el bloqueig financer, que llança un missatge al règim a terres russes: "Massacrareu, però no convencereu".

Sense voler ser triomfalista, Rússia i probablement la Xina han subestimat la capacitat de resistència dels valors europeus. Una resiliència invisible que s'ha visualitzat en com s'estan ajudant els ucraïnesos per sortir del país, buscar refugi o com s'han obert les cases de tot Europa per rebre'ls. La idea de la democràcia, tan buida i tan feble de vegades, que tants assajos deixa sobre 'com cauen' i 'com moren', és la veritable guerra de guerrilles a les autocràcies.

En la geopolítica no sempre és fàcil elegir, els interessos són complexos i les relacions històriques de les nacions entren en conflicte. Però aquesta vegada, amb aquest tomb sense retorn de Putin, és fàcil saber de quin costat s'ha d'estar. L'elecció ha posat en evidència Vox per moltes maniobres que faci d'última hora. Santiago Abascal s'ha intentat separar de la línia d'ultradreta que uneix Putin amb el bloc amic de Vox. Ha intentat culpar Pedro Sánchez i Unidas Podemos de tenir l'enemic dins. Però és Abascal qui s'ha fotografiat amb Viktor Orbán, que ha celebrat les seves victòries amb Jair Bolsonaro o Marine Le Pen, i qui es va desmarcar de Putin en la cimera ultra de Madrid per iniciativa de Polònia, no pròpia, arxienemic de Rússia. La història i la implantació de Vox s'escriu des del 2014 amb Steve Bannon i els seus campaments de formació, les visites a diverses secretaries d'Estat de Donald Trump, el mà a mà amb Le Pen i Orbán.

Per no deixar escapar cap altre assumpte suposadament polèmic, en plena invasió d'Ucraïna, la UE ha volgut enviar un missatge a l'aparell mediàtic de Vladímir Putin anunciant el tancament de Sputnik i RT a Europa. La mesura té un debat al darrere sobre si el tancament d'ambdues emissions serveix d'alguna cosa o si la responsabilitat de frenar la difusió de notícies falses quan hi ha vides en joc està per davant del dret a la informació i, per tant, el preu de conviure amb la propaganda. Un debat similar va sorgir quan Twitter va decidir esborrar els tuits de Donald Trump durant l'assalt al Capitoli. Abordar com els estats regulen la desinformació és un dels temes crucials de les democràcies actuals. Però fins al punt que l'exlíder de Podemos Pablo Iglesias compari RT i Sputnik amb La Sexta o Antena 3, només pot respondre a arguments d'escassa elaboració o interès personal.

Qui defensi ambdós mitjans és perquè no els segueix. I si els segueix, sap que massa sovint són una mera corretja de transmissió del Kremlin. I les conseqüències per als qui pateixen la desinformació a Rússia ―opositors, dissidents, activistes― no té comparació amb cap país d'Europa. Ho resumia molt bé el periodista Enric Juliana a Twitter: "Que els instruments de propaganda del neotsarisme siguin bloquejats a Europa mentre el sàtrapa amenaça amb l'arma nuclear no haurien de fer-nos perdre ni cinc minuts. El focus no és aquest. És la connexió de l'autoritarisme rus amb les extremes dretes europees".

El repte de part de l'esquerra en un context de guerra passa per madurar el debat internacionalista. El d'Europa és mantenir el pols i dissenyar noves estratègies polítiques i comercials davant de l'enardiment de les autocràcies. El nostre, el ciutadà i fins i tot periodístic, passa per qüestionar quin preu estarem disposats a pagar per mantenir els valors que avui fem onejar amb orgull. El futur era això. El nou ordre global també dependrà de nosaltres.