Pandèmia, guerra russa contra Ucraïna, la ultradreta agafant el timó de la República de França... el cert és que no estàvem preparats per a un cop de volant de la història d'aquestes dimensions. I sort que a aquest duel Macron-Le Pen hi arribàvem amb el diagnòstic fet. Superat l'escenari Clinton-Trump, sabem on són i com es produeixen les fractures per on creix l'antipolítica. El missatge de Macron en el seu discurs de la victòria va cridar a recuperar la França que està girant l'esquena a les elits, al president i al centre polític. A aquells que van votar per responsabilitat democràtica per frenar Marine Le Pen. I a aquelles generacions ―això no ho va dir― a les quals no ha ofert un programa a l'altura de les necessitats del futur.

El quinquenni va acabar molt abans que ho anunciés Jean-Luc Mélenchon. Ha acabat l'era Brexit, Trump, Steve Banon. S'ha acabat el broc gros de cridar a frenar la ultradreta com a màxim reclam polític. La tendència ultra és clara: 17,8% el 2002, 33,9% el 2017, 41,8% el 2020. Amb la tendència a l'alça de la ultradreta, quantes vegades es pot jugar aquesta carta i guanyar? El llop ja és aquí. I com reflecteixen les dades d'Ipsos, Macron s'ha imposat perquè ha reunit el vot antifeixista, com bé el va qualificar al seu dia la diplomàtica nord-americana Madeleine Albright. "Una victòria sense triomf", titulava Le Monde. De manera que el govern que confeccioni Macron de cara a les legislatives de juny és clau per abraçar un electorat que neix de la ruptura de l'eix esquerra-dreta, colpejat per la falta d'expectatives i la pobresa. Professors, sanitaris, treballadors del gasoil lligats al sector primari.

L'equació d'aquests temps es dibuixa sobre l'eix a més precarietat i desigualtat, més ultradreta i menys democràcia. Però alerta, també a menor qualitat democràtica, més desafecció i també més Le Pen. Així que, pel que fa a nosaltres, més útil que felicitar Macron, seria que cada responsable polític assumís la seva part del missatge de les eleccions franceses.

Els escuts socials són imprescindibles. La qualitat en les polítiques sobre drets socials i civils, també. El govern espanyol ha tardat una setmana a entendre que l'espionatge massiu amb el programa espia Pegasus exigeix una investigació i depurar responsabilitats. Divendres a aquesta hora encara es preguntava com s'havia format aquest enrenou. Ens deixa el dubte de si ERC no fos soci fonamental de la legislatura haurien arribat les investigacions. Si la intenció del govern espanyol no és aclarir qui va espiar i amb quines condicions legals, sinó diluir l'escàndol, no servirà de res.

L'equació d'aquests temps es dibuixa sobre l'eix a més precarietat i desigualtat, més ultradreta i menys democràcia. Però alerta, també a menor qualitat democràtica, més desafecció i també més Le Pen

Amb els resultats francesos arriba l'anhelat reial decret llei que havia de revolucionar la monarquia. El cap de l'Estat, amb la reputació arrasada pel rei emèrit i el debat obert sobre per a què serveix la monarquia al segle XXI, publicarà que el seu patrimoni ascendeix a 2,5 milions d'euros, estalvis de les assignacions dels pressupostos a Felip VI i 300.000 euros en obres d'art. No hi ha propietats immobiliàries a Espanya o l'estranger. El patrimoni de la reina Letizia Ortiz continuarà ocult perquè està exempta de responsabilitat constitucional, quan fins i tot un director general està obligat a publicar la seva declaració de béns. Conclusió, la modernització serà això i no hi haurà llei de la Corona. En la lletra petita, la Moncloa ha informat Vox i no el BNG, seguint un criteri de Carmen Calvo d'informar de la Casa Reial els partits constitucionals. Reial decret llei per reformar l'estructura de la Casa del Rei, l'última data de 1988. I això és al màxim que arribem el 2022. Ni es toca la impunitat medieval ni es regula un control parlamentari més gran de la Casa Reial.

Hi ha qui no es queda a mitges i directament és còmplice. Alberto Núñez Feijóo ha felicitat Macron després de donar llum verda al primer govern d'ultradreta a Espanya, a diferència de França, on el Front Nacional no governa cap província. Alfonso Fernández Mañueco ha anat més enllà. Reelegit gràcies a un pacte a Castella i Lleó amb Vox, va celebrar el triomf de "la moderació i el diàleg" a la França que ha frenat el seu soci. Ho va fer a la mateixa hora que la diputada ultra Macarena Olona i l'eurodiputat Jorge Buxadé abraçaven Marine Le Pen.

Tornant al terreny general, fins ara, on més ha defraudat el govern espanyol ha estat en la qualitat institucional. Amb tanta crisi no s'ha abordat una llei de TVE similar a la que va aprovar l'anterior govern del PSOE; l'anomenada llei mordassa, de les primeres que va prometre derogar, allà continua intacta; o el CIS, tot i que es pot reformar, segueix com sempre.

Vox ha anomenat el resultat de Le Pen "la meitat dels europeus". Molt aviat podria parlar de "la meitat dels espanyols". Si això va de democràcies versus desfeta democràtica, amb un 40% d'ultradreta a França, amb la tercera força política creixent a Espanya, no hi ha una sola pilota que l'Executiu hagi de continuar xutant endavant. Els electors francesos han demostrat tenir responsabilitat, però també memòria.